Esperanza Aguirre voldria ser una mica com la Victòria de Samotràcia de l’Espanya eterna, aquella figura alada i resplendent que es posava a la proa dels vaixells de fusta per protegir-los dels naufragis. La líder del PP és l’última representant d’una oligarquia amb vincles a Madrid i a Barcelona que ha travessat el segle XX sense conèixer la derrota. Com que ve d’una casta que ha resistit 400 anys de decadència, està avesada a explotar les supersticions del poble i a mantenir el somriure mentre tot s’ensorra al voltant seu.

Nascuda a Madrid el 1952, Aguirre és comtessa de Bornos i Grande de España. Per línia materna és néta de José Gil de Biedma, oncle del poeta i polític de l’Espanya caciquil. Pel que fa al seu pare, va ser procurador de les corts franquistes durant només set legislatures. Aguirre està emparentada amb la fotògrafa de la moguda madrilenya Ouka Leele. Al seu clan familiar hi ha des de pepones que fan festes privades amb Marta Sánchez i Miguel Bosé fins a bohemis que han fet fortuna, com el fundador de la consultora immobiliària internacional Aguirre Newman.

Aguirre sempre s'ha identificat amb un liberalisme conservador, monàrquic i castís

Educada a l’Institut Britànic i primogènita de vuit germans, la líder del PP madrileny es va iniciar al Ministeri de Cultura del govern Suárez. El 1983 va ser escollida regidora de l’ajuntament de Madrid i, després d’ocupar diversos càrrecs i d'embolicar-se en les baralles dels liberals espanyols, va ingressar al PP. Una dècada més tard Aznar arribava a la Moncloa i Aguirre treia més vots que cap altre candidat en la història del Senat. Llavors ja estava rodada per assumir el ministeri de Cultura i Educació, que cediria a Rajoy el 1999, per esdevenir la primera dona a presidir el Senat.

14447516859_a15496f3c9_o2

Mentre Espanya va viure en la fantasia d’una Transició modèlica, Aguirre va encarnar les ambicions d’un país que es volia sentir demòcrata, ric i europeu a canvi de pocs esforços. La líder del PP es va identificar des de jove amb un liberalisme anglès conservador, monàrquic i castís que a Espanya només hauria estat possible si els borbons haguessin perdut la Guerra de Successió contra els Àustries. Aquest liberalisme més pintoresc que liberal, igual que el fet de venir d’una estirp de vencedors en un país de perdedors, li ha donat un carisma de dona oberta i estilosa que l’ha protegit de molts escàndols.

Com Barberá, ha sabut jugar amb la corrupció sense embrutar-se

El 2003 va guanyar les eleccions autonòmiques a la Comunitat de Madrid, però la victòria no va ser suficient. Encallada a un sol diputat de la majoria absoluta, el govern d’esquerres que anava a deixar-la a l’oposició va ser frustrat per dos trànsfugues vinculats a l’entorn econòmic del PP. Després d’aquesta maniobra, anomenada el tamayazo, el PSOE de Madrid va quedar desfet i Aguirre va encadenar tres majories absolutes. El PP sempre ha impedit investigar què va passar amb els diputats Tamayo i Sáez, i no costa suposar per què.

Com li ha passat a Rita Barberá, la cultura familiar d’Aguirre va quedar dissimulada mentre va durar l’eufòria econòmica i el bonisme cínic de Zapatero. Igual que l’alcaldessa valenciana, la líder madrilenya ha sabut jugar amb la corrupció i encoratjar-la sense embrutar-se. L’estiu 2006, es van entregar els primers pisos de Ciudad Valdeluz, un terreny situat a 8 quilòmetres de Guadalajara que pertanyia a la família política d’Aguirre. Aquest terreny es va convertir en un petit nucli urbà gràcies a l’estació de l’AVE que un ministre del PP havia decidit plantar-hi sense cap criteri. El 2013 l'estació rebia 70 viatgers diaris.

La comunitat de Madrid li va donar protagonisme mentre Rajoy feia la travessia del desert

L’especulació urbanística, juntament amb les privatitzacions en la sanitat i el sectarisme de Telemadrid, van donar munició a l’oposició, que mai no va poder derrotar-la. El 2012 Aguirre va anunciar que deixava la política, quan tenia la majoria absoluta més aclaparadora de la seva presidència. Diuen que la decisió va ser presa després que un parell d’amigues morissin d’un càncer com el que ella havia patit. Més enllà dels motius personals, Aguirre també sabia que se li escapava la possibilitat de disputar la successió a Rajoy. Amb la crisi i la majoria absoluta del PP, la política autonòmica es podia convertir en una ratera per a ella.

La figura d’Aguirre no s’entén sense el protagonisme que li va donar presidir la Comunitat de Madrid mentre Rajoy feia la travessia del desert. Les lluites pel poder dins del PP van treure a relluir un vedetisme, una supèrbia i una fama de persona hipòcrita i classista a la qual no li importa res que no sigui ella, que la van acabar perjudicant. La necessitat de demostrar contínuament que era més llesta que Rajoy va servir per donar color a la premsa però a la llarga va resultar tan estèril com el seu liberalisme d’opereta o els intents d’explotar els avantpassats catalans de l’arbre genealògic –segurament tots botiflers– per fer-se l’eclèctica.

Si algú vol fer memòria sobre el llegat d'Aguirre que es pregunti què en queda de la conselleria de Cultura de Santiago Fisas, dels flirtejos amb Albert Boadella o dels discursos paternalistes al Círculo Ecuestre. Amb el merder que l'independentisme ha escampat a Espanya fa gràcia que l'eslògan promocional més famós de la Comunitat de Madrid durant la seva presidència fos "la suma de todos". També és curiós que ara anomeni "la secta" a La Sexta, després de vendre Tele Madrid amb un eslògan tan orwellià com "el espejo del alma".

S'ha trobat amb una dona de ferro tan elegant com ella però sense la seva frivolitat d'aristòcrata malcriada

L’últim tret al peu de la lideressa va consistir tornar a la política per disputar l’alcaldia de Madrid en les municipals del 2015. La idea era aprofitar el desgast de Rajoy per aspirar al lideratge del PP des de l’ajuntament de la capital. Aguirre va veure l’oportunitat de presentar-se com a alternativa a la demagògia de Podemos. Però amb l’esquerra madrilenya vigoritzada pel republicanisme va topar amb una altra dona de ferro, igual d’elegant que ella i sense la seva frivolitat d’aristòcrata malcriada. Manuela Carmena va treure menys vots, però com que estava menys aïllada va poder formar govern.

Els casos de corrupció destapats al PP valencià i madrileny, la trama Púnica, que ha imputat els seus dos col·laboradors més propers, Francisco Granados i Ignacio González, l’han acabat de rematar. Diuen que ha dimitit del seu càrrec dins el partit per perjudicar Rajoy. S’ha escrit que participa en l’operació Menina i que espera ressorgir com una au fènix. Hi ha polítics que no saben retirar-se perquè a casa s’avorreixen. Segurament, Aguirre continuarà al peu del canó però el seu temps ha passat i el seu somriure plastificat ja fa temps que sembla una caricatura gerontològica del d’Albert Rivera i Pedro Sánchez. Cifuentes la va definir molt bé un dia que va dir: “Tots sabem que Aguirre és més liberal i més rossa que ningú”.

23217228244_e17cec33b8_o2

FOTOS: PP Madrid i Efe

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat