Xavier Pericay (Barcelona, 1956) és l'únic dels intel·lectuals fundadors de Ciutadans que va decidir implicar-se activament en l'activitat del partit. I va durar cinc anys, durant els quals va ser el portaveu al Parlament balear i membre de l'executiva estatal de la formació. Set mesos després d'abandonar totes les seves responsabilitats, i abans del congrés del partit, publica el llibre ¡Vamos? Una temporada en política (Editorial Sloper), on repassa gran part dels errors estratègics i organitzatius d'un partit en certs punts cabdillista. Ara ja no es considera ni "militant", sinó simplement "cotitzant", perquè l'únic que fa és pagar-ne la quota. No se sap encara si a fons perdut.

Per què ha decidit escriure aquest llibre? Volia cobrar-se alguna factura pendent?
No. L’he fet primer perquè soc escriptor. Els escriptors escrivim. I perquè crec que era el meu deure fins i tot moral com a ciutadà explicar què havia passat. Molta gent, quan vaig perdre les primàries, m'aturava pel carrer i em pregunta què havia passat, que com era possible que Madrid ho hagués permès... El llibre és una resposta a això. I també és una reflexió sobre la política avui, feta per una persona que no ve d'aquest món. Són unes memòries, no un assaig polític, encara que les memòries tenen una part d'assaig polític.

Ha estat casual que surti tot just abans del congrés o volia influir-hi?
Casual? Gens. Ha estat voluntari. Per això el títol té aquest interrogant... És el lema de les campanyes de l'any 2019. És una reflexió sobre el camí que ha emprès el partit i les causes que van fer que aquest camí fos un camí equivocat. 

Què va fallar el 10 de novembre?
El 10-N va fallar tot el que no havia funcionat abans. Ens havíem convertit en un partit que no era útil per la gran majoria de ciutadans. Encara n'hi ha molts que van votar el 10-N per Ciutadans, però quan tu perds dos milions i mig de vots, és que alguna cosa realment has fet malament. Simplement havíem deixat de ser útils, de ser creïbles. Per tant, la gent vota altres coses o se'n va a l'abstenció. Uns 800.000 vots que no van anar a cap altre partit. És el nínxol d'esperança. Si hi ha un canvi visible de manera de fer política, hauria de ser recuperable. Per això he fet el llibre, per contribuir al debat. Els que han marxat a altres forces costarà més.

Va abandonar el partit molt abans del 10-N, el juliol de l'any passat. Ja s'ho veia venir?
Bé, no el vaig abandonar; vaig abandonar tots els càrrecs. Però ara sóc cotitzant, no militant. Estic afiliat i pago, res més. I efectivament, això ho vaig fer el 6 de juliol. I el llibre el vaig començar l'1 d'agost. Vaig començar-lo ignorant el que passaria el 10-N. És evident que les coses no anaven bé. Però ningú no s'imaginava el juliol o l'agost que poguessin anar tan malament com perquè finalment no hi hagués una legislatura.

Rivera semblava obstinat…
És obvi que l'error estratègic va ser el de no voler ni tan sols intentar fer veure que volíem pactar amb el PSOE. La política molt sovint consisteix en simulacres. Aquest és un error estratègic d'Albert Rivera, sens dubte. El president del partit era el que decidia, el que convencia els que estaven al seu costat, que no acostumaven a portar-li mai la contrària.

Rivera era el que decidia i els que estaven al seu costat no acostumaven a portar-li mai la contrària

Ell ho era tot…
És un altre dels problemes del partit, i això té relació sobretot amb la falta de contrapesos interns. És un partit, i em temo que continuarà així, on es decideixen les coses des de dalt de tot i després es traslladen cap avall. Aquest "dalt de tot" ni tan sols és el comitè executiu, del qual jo formava part. Hi ha coses que ni les vam arribar a decidir. Es feia d'una manera mecànica, sense grans possibilitats per al debat. La decisió primera que prenia el president del partit és la que anava a missa. Aquest va ser un altre dels problemes. Si un líder polític no té al costat algú que li porta la contrària, mal assumpte. Sobretot quan les coses anaven bé, fins la moció de censura, el líder anava pensant sempre que tot el que feia és el que s'havia de fer. 

No era així Ciutadans quan vostè va decidir implicar-s'hi orgànicament?
Sí. Jo orgànicament vaig entrar-hi l'any 2015. Evidentment funcionava així, que és com havia funcionat a Catalunya i en la fase d'expansió a tot Espanya. Aquest és un partit que només havia tingut un president. I que tenia un nucli al voltant del president, que era el nucli de Catalunya, que es traslladava a la política espanyola. No és que no hi hagués altres dirigents, però no tenien el mateix pes. I son els que continuen allà. Dificilment canviarà l'estructura. Pot canviar una mica l'estratègia de pactes, però l'estructura no canviarà si l'aparell s'imposa a l'assemblea. 

Diu que Albert Rivera no tolerava les crítiques. Me'n podria posar un exemple en carn pròpia?
En carn pròpia, no. La meva relació amb ell crec que va ser sempre bona i respectuosa. No tinc res a dir a nivell personal. Ara, evidentment, jo puc criticar-lo políticament. Ho dic més aviat pel que es veia en el comitè executiu i per les maneres de fer. La mateixa actitud de no voler escoltar els altres. Només escoltava els altres quan li donaven la raó. Això es va veure quan es plantejava canviar l'estratègia de no absolut al PSOE. La manera de reaccionar del president va ser no només no escoltar les crítiques internes, fins al punt que alguns se'n van anar, sinó tampoc no escoltar res del que passava fora. Ell havia decidit una cosa i no estava disposat a escoltar res més. La crítica no només és cap a Albert Rivera, sinó cap a tota la gent que l'envoltava i no va ser capaç de fer-li veure que no podia seguir així. 

Vostè ha dit que la foto de Colón va ser un error. Per la via dels fets, Ciutadans s'ha convertit en el partit de dretes que no volia ser?
No, Ciutadans no és un partit de dretes. El que passa és que, al final en política, els aliats també compten. Si agafes el programa del PP i Cs a Andalusia, no és un programa de dretes. És liberal en moltes coses que el podria haver firmat perfectament el PSOE. Quin és el problema? Que hi ha una altra força política, que es diu Vox, que no forma part del govern però que és necessària perquè pugui existir. No crec que sigui un error, perquè a Andalusia calia un canvi. El problema d'haver de comptar amb els vots de Vox és que Vox vol el seu peatge. Aquí és on es complica la governabilitat. 

No és perillós anar de la mà d'aquesta gent?
Aquest és el problema. El problema és saber quin és el preu. Si el preu és tan gros, potser ens hauríem hagut de plantejar, a Múrcia per exemple, arribar a un pacte amb el PSOE.

Ens hauríem hagut de plantejar pactes amb el PSOE, com a Múrcia

S'hauria d'haver plantejat a Múrcia aquest acord?
Sí. El que passa és que el partit va decidir una política de pactes agafant el PP com a soci preferent. Això ho va aplicar a totes les comunitats i ajuntaments on es podia produir. El problema és la tercera pota, Vox. Si no votava pel canvi, encara que no formés part del govern, no sortia. Insisteixo: mentre no afecti el programa dels dos partits, no és un problema. El problema és quan hi ha una sèrie de mesures que venen a canvi d'aquest suport.

Com el veto parental de Múrcia...
Per exemple. És un error. Una cosa és que hi hagi casos d'adoctrinament a l'ensenyament, que n'hi ha i no només per qüestions nacionalistes, sinó també per raons d'ordre moral. Però aquesta no és la manera de resoldre-ho. La manera és una major transparència i informació a temps, a través dels conductes normals. No crec que sigui assumible que el pare pugui decidir unilateralment en funció del que diu un professor si va a classe o no.

És una estratègia encertada la coalició amb el PP que es planteja a Catalunya, País Basc i Galícia?
Jo no l'acabo de veure. Entenc les urgències electorals, però crec que aquest no és el moment perquè aquest partit prengui aquestes decisions. Amb una comissió gestora, en un període precongressual... Entre altres coses, perquè són decisions que primer pren un nucli molt reduït, que cada vegada ho és més, però decanten molt el partit cap a un costat. El partit ja ho està, de decantat. Què hi guanyem? La possibilitat d'aconseguir algun representant que, si no, no tindries. Què hi guanya el PP? L'únic que vol és que s'acabi dissolent Cs dins seu. 

Aquest risc d'absorció existeix?
Clar que existeix, encara que el partit digui que ni de conya. Una cosa és el que diguin i una altra el que pugui passar. Quan tu tens un 1% i escaig d'expectatives electorals al País Basc, si et regalen un o dos diputats, encantat de la vida. Ara bé, dones una imatge no de submissió, que potser és excessiu, però sí d'haver-te decantat de manera clara cap a la dreta. El nostre partit tenia una base electoral de centre-esquerra no nacionalista, que en algun cas ja ha perdut. Què passarà amb tot això en el futur? On anirà a parar?

I la incoherència de plantejar un paquet de tres i acabar carregant-se’l a la primera de canvi…
La sensació que tens de vegades amb aquest partit és que es diu una cosa i al cap d'una setmana es diu la contrària. Però no crec que aquesta coalició representi cap resultat positiu més. A Catalunya, en enquestes, veiem que la suma no millora els resultats que es donarien per separat. De què serveix aferrar-se al PP si ni tan sols fas créixer els escons? Això hauria d'haver produït un debat intern dins el partit, però ni tan sols això.

Rivera i tots ens vam creure les enquestes que el feien president

Canviarà res amb Arrimadas al capdavant del partit?
La resposta és molt senzilla. L'any 2019 teníem Albert Rivera com el millor candidat possible, i en canvi va passar el que va passar. En aquest moment ningú discuteix que Arrimadas és la millor candidata possible. Això no impedeix que es pugui repetir el que va passar amb Rivera. Per què? Per errors d'estratègia però també per errors d'organització interna, de falta de contrapesos. 

Algunes enquestes van situar en el seu moment Albert Rivera com a president del govern espanyol. Ell se les va creure i d'aquí ve el gran mal?
Se les va creure ell i ens les vam creure tots, com a mínim els que estàvem al comitè executiu. El que passa que aquestes enquestes anaven vinculades al declivi del PP de Rajoy. Amb la moció de censura va canviar tot això i va aparéixer un senyor que es deia Pablo Casado, amb un perfil completament diferent. També quan el poder va passar a mans d'un Pedro Sánchez, que li era igual qualsevol tipus de pacte mentre es mantingués allà. El president del partit no va voler entendre que les coses havien canviat. L'objectiu era el sorpasso al PP, i ens va decantar de manera excessiva cap al centredreta, quan el partit des del punt de vista fundacional era transversal entre el centredreta i el centreesquerra no nacionalistes.