El filòsof Xavier Antich (la Seu d'Urgell, 1962) té clara una cosa: que el cicle que va començar el 2017 ja ha arribat a la seva fi i que ara cal mirar endavant, sense aquestes introspeccions constants a allò que no va rutllar. Rep ElNacional.cat al seu despatx, on es prepara per a la seva primera Diada com a president d'Òmnium Cultural. L'independentisme arriba a la cita en plena crisi, que evidencien els frecs entre ERC i Junts o l'absència del president Pere Aragonès a la gran manifestació de l'ANC per l'11 de setembre. Però, en lloc de "fractura", Antich prefereix veure-hi una "diversitat" de punts de vista que ha de trobar horitzons compartits. Com Antonio Gramsci, diferencia la guerra de posicions de la guerra de moviments.
Diada 2022: Com serà? Tot el que se sap de la manifestació de l'11 de setembre
Manifestació 11 de setembre a Barcelona: Recorregut per la Diada 2022
S'arriba a la Diada com s'hi arriba. És simptomàtic de res?
Arribem a la Diada amb expressió de la situació que vivim: no hem arribat al moment en què els diferents punts de vista i estratègies del moviment independentista conflueixin en algun acord objectiu posat en comú. Som en una Diada on tenim sobre la taula diferents opcions, diferents perspectives, diferents sensibilitats... I un estat d'ànim que dura des de l'octubre del 2017 d'observar que no s'avança en la possibilitat d'arribar a acords.
Tem la desmobilització?
No, no, no. La mobilització és l'eina més important que tenim com a país però també com a societat civil. La mobilització sempre ha permès vehicular a través de l'acció col·lectiva les demandes i aspiracions d'aquest poble. Hi ha una gran consciència, molt unànime, que la mobilització és una eina molt poderosa per a avançar. Reforça acords, reforça estratègies, visualitza les aspiracions de la gent. No em fa por la mobilització ni algunes sospites que no n'hi hagi. No hem d'oblidar que la mobilització inclou bastant més que simplement la manifestació. Hi ha iniciatives molt diverses. Diria que aquesta Diada és de les més riques dels darrers anys.
Entén l'absència del president Aragonès a la manifestació, que normalment era punt de trobada?
Amb el màxim respecte per tots els agents, cadascú ha d'acabar intervenint en aquelles vies de mobilització de la manera que cregui més oportú. Nosaltres som societat civil i donem suport a la manifestació de la tarda, que convoca l'Assemblea. I hi serem. Però amb el màxim respecte per tothom, cadascú ha de veure quin és el lloc i el moment en què es mobilitza.
Però sí que posa de manifest certa ruptura entre part de l'independentisme polític i part de l'independentisme civil.
No faria aquestes categories tan grans. Simplement en un context d'una mobilització molt diversa, cadascú acaba optant per aquell lloc on creu que és més útil, que és més important reforçar o més còmode se sent. Insistim que des de la nostra perspectiva som societat civil, no som un partit polític. No participem en les institucions. No podem posar en marxa iniciatives legislatives. No formem part de l'executiu. I com a societat civil ens toca l'eina més poderosa que tenim, que és la mobilització.
En canvi, el president sí que anirà a l'acte d'Òmnium Cultural. Què fan diferent perquè sigui considerat més transversal?
Ha confirmat que vindrà, però també el president d'ERC, la secretària general del grup parlamentari, el vicepresident Puigneró, Laura Borràs, Dolors Sabater i Carles Riera, el secretari general d'UGT a Catalunya... És un acte que es fa des de fa molts anys i on Òmnium verbalitza el seu relat polític. I ho fa com és Òmnium, la principal entitat vertebradora de la societat civil a Catalunya. Parlem d'una entitat de pràcticament 200.000 socis amb sensibilitats molt diverses, amb més de sis dècades d'història, amb una trajectòria coneguda, que no dona tombs, que no actua improvisant. Farem el que fem sempre.
Altres actors han renunciat a la transversalitat?
Nosaltres, que sempre reclamem que per Òmnium parla Òmnium, també som partidaris que cada agent parla per ell i en funció del seu relat. Tots són legítims. Incrementar les diferències entre els diferents agents és posar èmfasi només en una part de la realitat. Hi ha molts aspectes on coincidim. Com a Òmnium el que ens importa és enfortir-nos com a societat i país, sempre posem l'èmfasi en reforçar acords, eliminar elements de bloqueig. Perquè es tracta d'avançar.
Però es podria haver replantejat el manifest o l'enfocament de la convocatòria?
Des del primer moment que es fa la roda de premsa de convocatòria, l'Assemblea ja verbalitza allò que per a l'Assemblea és el relat de crida. Però en aquella mateixa roda de premsa Òmnium fa una crida, que com és lògic no coincideix al 100% amb la de l'Assemblea, perquè som entitats diferents. I vull recordar que també hi ha l'AMI (Associació de Municipis per la Independència). Tots aquests matisos sumen. En cap cas la manifestació té un únic relat ni una única crida. Són sensibilitats que apel·len a diferents formes de mobilitzar. En contra del que s'acostuma a pensar, la diversitat expressa la riquesa del moviment.
El problema és quan la diversitat passa a ser divisió. Com se surt d'aquest bucle?
No ho analitzem en termes de divisió, sinó de diferents opcions que posen sobre la taula diverses estratègies per avançar. Per nosaltres la gran preocupació és com a partir d'aquestes diverses sensibilitats es pot treballar per avançar i no ens bloquegen o paralitzen. Estem en un procés de construcció d'hegemonia cívica, política i institucional. És gairebé de manual: es fa aplegant sensibilitats diverses i fer compatibles les estratègies. Que la diversitat sigui una eina de força.
La crida d'Òmnium no coincideix al 100% amb la de l'Assemblea, perquè som entitats diferents
Més enllà de diumenge, serveix d'alguna cosa estar mirant constantment el que es va fer el 2017, el que no, els retrets...?
Els retrets segurament no serveixen per res. Per una banda, estem a cinc anys de l'1-O i cal recordar com han anat les darreres Diades, molt llastrades per la mirada enrere. Per raons òbvies, perquè la repressió de l'Estat espanyol ha estat tan desmesurada, tan irracional, tan injustificable i tan massiva que és inevitable.
Però...?
Si com és obvi és hora de mirar endavant, no podem estar sempre llastrats pel record del que va passar l'1-O. No tenim cap mena de dubte que és l'acte d'empoderament col·lectiu més fort i potent d'aquest país en els darrers tres-cents anys. És un exemple de desobediència civil massiva, d'exercici de democràcia col·lectiva. Però no va permetre aconseguir els objectius que perseguia. És evident que no tenim la República Catalana independent. Cal reivindicar tot allò que va representar, res d'oblidar-ho, però ens ha de servir per extreure'n aprenentatges per saltar endavant.
I això és el que no s'està fent.
Crec que cada agent ho ha fet a la seva manera. Des d'Òmnium molt d'hora, des del 2018. De manera sistemàtica vam començar una anàlisi molt exhaustiva per a fer la diagnosi no només del que havia passat l'1-O, sinó també de les fortaleses que es van manifestar i de les febleses i dèficits que hi havia. El primer pas per resoldre un problema és reconèixer que hi és. Sense cap mena de complaença la nostra anàlisi de l'octubre del 2017 ens ha permès cartografiar una sèrie de mancances. Tot el nostre esforç des del 2018 està orientat a enfortir-nos, afeblir l'Estat i posar en marxa totes aquelles accions que permetin tenir el que no teníem.
Quin paper jugarà Òmnium per obrir un nou cicle?
Òmnium és l'entitat més gran, amb més base. Això li atorga una responsabilitat i una exigència que no volem defugir. Per tant, no ho hem fet fins ara, de mirar com se surt d'on som, i no ho farem ara. Nosaltres fa temps que hem dit que calia obrir un nou cicle i que això implicava reconèixer que, tal com estaven anant les coses, no és satisfactori, sinó paralitzador. Del 2017 al 2022 es desplega un cicle marcat per un desànim creixent, per una desorientació, per un desconcert i per una certa desmobilització. És una situació que cal donar per exhaurida. Aquest cicle s'ha de donar per acabat. Estem per obrir un cicle esperançador, que posi un objectiu de futur clar el màxim de compartit. I de treballar per assolir-lo.
Hi ha una part del debat que és partidista, però també n'hi ha una altra que és estratègica, si diàleg o confrontació.
Totes les eines per avançar i guanyar teòricament són bones. El problema no és la teoria, sinó quin ús se'n fa, si l'ús que se'n fa permet avançar o no i si apleguen el màxim de suport possible dins la transversalitat i diversitat del moviment. D'entrada no tenim cap recel davant cap instrument. Parlar de la taula de negociació i de la confrontació com a incompatibles és no saber ni com funciona una ni com funciona l'altra. Cap moviment d'emancipació nacional contemporani renuncia a cap dels instruments tradicionals.
L'actual taula de diàleg, tal com està plantejada, està donant algun fruit?
Les taules de negociació són instruments essencials en qualsevol procés d'alliberament nacional. En la teoria, és un instrument bo. A la pràctica, és una evidència que la taula de diàleg no dona els fruits que se n'espera, almenys en el recorregut històric que té. Cal no oblidar que el primer interessat que no funcioni és l'Estat espanyol, que ni se la creu, ni la convoca, ni posa a debat aquells temes que cal parlar.
Si és hora de mirar endavant, no podem estar sempre llastrats pel record del que va passar l'1-O
S'hauria d'implicar la societat civil en aquesta taula de diàleg?
Ja hi ha espais on es retroben els diferents agents, no només del moviment independentista, sinó amb altres còmplices, com podria ser l'univers sobiranista. Això ja es fa. Les taules de diàleg i negociació tradicionals en democràcies homologables funcionen sempre entre representants institucionals. En cap moment hem plantejat la necessitat, ni tan sols la possibilitat, que la societat civil hi sigui. Que cadascun dels agents faci allò que li toca i el màxim de concertadament possible.
Caldria fixar terminis? O què es pot fer perquè realment funcioni i sigui una eina útil, i no com fins ara?
Insisteixo: els focus en les nostres diversitats de punts de vista sovint ens fa oblidar que el principal agent sabotejador de la taula de diàleg és l'Estat espanyol.
Un dels problemes del passat va ser justament l'establiment de calendaris o fulls de ruta?
En principi tampoc no és dolent. El problema és quan els calendaris que es fixen no responen a l'acumulació de forces real. Quan no coincideix, és quan les coses no acaben d'anar bé. Però per nosaltres el gruix de la batalla és un altre. La història funciona d'una altra manera.
Avui hi ha grans consensos a Catalunya?
És una realitat: n'hi ha. Alguns consensos molt vertebrals del país, com el rebuig a la repressió de l'Estat, arriben a percentatges del 80%. Desborda en molt el perímetre independentista. Quan parlem del reconeixement de la llengua i l'escola, fins i tot és superior. Quan parlem del dret a decidir o d'autodeterminació, també s'acosta al 80%. Sí que existeixen grans consensos socials al voltant de qüestions nuclears. I a partir d'aquí hem de treballar.
Però potser no hi ha consens per avançar cap a la República.
Diria que no hi ha acords estratègics en els instruments que permeten avançar, que és diferent dels objectius. Aquest és el nucli de la batalla, en què portem un cicle que no ha permès posar-nos d'acord en els instruments. Probablement perquè s'ha posat més èmfasi en la incompatibilitat d'instruments que no en la seva compatibilitat.
Des del 2017 sí que s'ha observat, almenys a les enquestes, com el suport a la independència ha anat reculant.
És el que s'observa i segurament és fruit d'aquesta fase de desànim, desmobilització i desorientació fruit que no hi hagi sobre la taula un acord estratègic de grans dimensions respecte dels instruments.
Però avui l'independentisme té prou força social?
En la mesura que estem parlant de grans acords de qüestions essencials, creiem que la força hi és. D'alguna manera el que ens indiquen les informacions demoscòpiques és la traducció del desànim, no el canvi de conviccions. És l'expressió que efectivament no hi ha sobre la taula un acord sobre els instruments que ens han de permetre avançar.
Un d'aquests consensos, la lluita contra la repressió. Com es combat contra un Estat que no té escrúpols a l'hora de punxar telèfons o infiltrar policies en organitzacions polítiques i socials?
A través de dues coses fonamentals: solidaritat antirepressiva i convertir la repressió en una palanca d'afebliment de l'Estat, empoderament i autoorganització col·lectiva. La repressió és indici de dues coses: de la democràcia anòmala de l'Estat espanyol i de la força i implantació social del moviment independentista. Ens escandalitza el nivell de la repressió de l'Estat espanyol, que no només continua actiu sinó incrementat. L'informe del Ministeri de l'Interior que diu que ha infiltrat policies en organitzacions juvenils dona un indici que la repressió de l'Estat no és una broma. La justificació d'aquest informe va molt més enllà, a tot el moviment independentista.
El principal agent sabotejador de la taula de diàleg és l'Estat espanyol
Un altre consens, la llengua. Com es defensa sense un Estat propi, enfront d'una justícia que la remena com vol?
Lluitant per ella. Un Estat no és garantia de preservació de la llengua. N'hi ha prou esmentant el cas d'Irlanda. I la situació en què ens trobem és doble. Per una banda, totes les dades indiquen un descens alarmant en els percentatges d'ús social. Parlem de poc més d'un 30% en tot el domini lingüístic dels Països Catalans. Per altra banda, tenim un Estat hostil, que fa de la batalla contra la llengua una batalla identitària. Això afecta el legislatiu, l'executiu i el judicial. Mai no ha estat assumida com una riquesa, sinó com una nosa.
I què s'hi pot fer?
Es lluita per ella enfortint-la a través de totes les eines. A través de les institucions però bàsicament a través de la societat civil organitzada. Òmnium neix per la defensa de la llengua, comença amb cursos de català l'any 61. I les accions vinculades a la llengua catalana són avui el gruix del nostre pressupost en tots els fronts.
Sembla que, tant quan parlem de repressió com quan parlem de llengua, des d'aquí només es poden posar benes a les ferides i no revertir la situació.
En la repressió és inevitable. Quan parlem de més de 700 causes obertes, parlem d'una ofensiva encara activa de l'Estat espanyol. Per tant, jo no diria posar-hi benes, sinó com a això s'hi fa front, permet fer créixer la solidaritat antirepressiva i és una eina perquè internacionalment puguem explicar que l'Estat espanyol està fent el que no fan les democràcies homologables. I en el cas de la llengua, el mateix: es treballa construint. Des d'Òmnium hem posat en marxa molts programes entre la canalla i els joves. Potser ja no hem de fomentar les redaccions en català sinó donar suport a tiktokers.
I què n'espera d'aquesta tardor?
Tots els indicadors fan preveure que serà molt dura des del punt de vista social. Per Òmnium, que té una de les seves prioritats en la cohesió social, és una tardor molt important. Hi ha risc de fractura social i augment de la desigualtat. Això va de bracet de la batalla d'incidència política: el moviment per avançar en l'Estat propi no és independent de la lluita contra les desigualtats. Tenim molt clar que no són batalles parcials ni per descomptat batalles separades. La lluita per avançar cap a la independència es lliura en molts fronts.