Marta Vilalta (Torregrossa, 1984) acaba de ser avalada per la militància d'ERC com a nova secretària general adjunta del partit, càrrec que suma al de portaveu, que exerceix des de fa un any i mig. És un dels lideratges emergent del partit, juntament amb Pere Aragonès, nou coordinador nacional de la formació, amb qui formarà el tàndem "executiu" de la direcció, davant l'empresonament del president, Oriol Junqueras, i l'exili de la secretària general, Marta Rovira. En aquesta entrevista a El Nacional, Vilalta explica quins són els reptes del partit, i també de l'independentisme, en els propers mesos. En ella, reflexiona sobre com s'ha de respondre a la sentència i encarar les eleccions del 10-N, on probablement ja hi hagi condemna als presos. En aquest punt, posa sobre la taula l'amnistia, com a possible punt de consens.
Quins són els reptes de la nova directiva d'ERC?
Després de la votació, que va tenir una alta participació, assumim el repte de poder enfortir-nos com a organització, entenent que Esquerra és una eina al servei de la ciutadania i volem ser més forts per respondre millor a les demandes de la gent. Hem hagut d'enfortir l'organització per superar la repressió que patim, amb represaliats, empresonats i exiliats, i ho hem fet per no assumir la repressió, però també per poder fer la feina que volem fer. D'altra banda, però, també hem hagut d'enfortir l'organització d'acord amb el creixement electoral dels últims comicis, que fan que tinguem més representació municipal i la confiança de la gent.
Fer front a la repressió, però també buscar un cert relleu de cara a una successió de Junqueras, davant la més que previsible inhabilitació, i de cara unes noves eleccions catalanes?
Nosaltres volíem refermar i revalidar els lideratges de l'Oriol Junqueras i de la Marta Rovira, que a més són els que estan patint més aquesta repressió. Volíem que la militància revalidés aquests lideratges. L'Estat espanyol els vol escapçar i nosaltres ho volem refermar. Ara bé, també som conscients de les limitacions d'aquesta situació. És obvi que no poden actuar amb tota la llibertat per la repressió. Per això, aquest doble tàndem de coordinador nacional i secretària general adjunta per arribar on ells no poden arribar.
D'acord, però quan Junqueras quedi inhabilitat s'haurà d'afrontar el debat sobre qui és el nou candidat a la Generalitat. El nom de Pere Aragonès és el que ha agafat més força en els últims temps, però també ha sonat el de Roger Torrent. Com s'afrontarà el debat de successió?
L'Oriol és el nostre candidat. Ja vam anunciar fa un temps que sempre que poguéssim presentaríem a Junqueras com a candidat. Volem que siguin les urnes qui l'avalin i no la repressió qui l'aparti. No serem nosaltres qui posem la bena abans que la ferida i, per tant, Junqueras és el nostre candidat. Ara, arribat el moment, i quan veiem la sentència, començarem a prendre les decisions que calgui. No som ingenus, però volem deixar clar un missatge: no assumirem la repressió abans que ens sigui imposada.
No serem nosaltres qui posem la bena abans de la ferida, Junqueras és el nostre candidat
Però quan s'imposi...
En aquell moment prendrem les decisions en els òrgans interns i activarem els mecanismes que s'estableixin. Serà la militància qui decidirà quins relleus hi ha d'haver, si n'hi ha d'haver, i de quines persones ens dotem per representar-nos.
També en els propers mesos, en el marc de la segona part del 28è Congrés d'ERC, s'haurà de formular una nova ponència estratègica. Com ha de ser?
Tenim una ponència sorgida d'una conferència nacional celebrada ara fa una mica més d'un any, i que encara és vàlida. Ara, hem de mirar com l'actualitzem i l'adaptem al moment actual.
La ponència de l'any 2015 apostava per la unilateralitat. La de 2018, en canvi, feia una aposta decidida pel diàleg sense renunciar a aquesta unilateralitat. En la de 2019 s'ha d'aparcar aquest concepte?
Probablement haurem de combinar diverses aproximacions i idees. No volem deixar d'aixecar aquesta bandera de diàleg, creiem que és una responsabilitat nostra i un missatge a l'estat espanyol i internacionalment. Hem de dir: "nosaltres som els de la bandera del diàleg i la negociació i el que tenim davant és una cadira buida". Per molt que sigui difícil el diàleg, no deixarem d'insistir. Ara, com que sabem que amb això no n'hi ha prou, haurem de fer moltes més coses, per això parlem de compatibilitzar camins.
I això què vol dir?
Vol dir que haurem de forçar l'Estat a moure's, i per això haurem de mobilitzar-nos, haurem de fer una campanya internacional i haurem de seguir enfortint-nos. Volem seguir acumulant forces perquè en la mesura que siguem més forts, com a moviment i com a organitzacions que defensem la independència, serem més capaços de forçar l'Estat a negociar aquest camí cap a la independència, que nosaltres entenem que implica exercir l'autodeterminació a través d'un referèndum.
Però si l'any 2017 ja es va forçar i no es va aconseguir la negociació, com es pot aconseguir ara?
Hi haurem de tornar, tornar i tornar, i persistir i tornar a insistir, i no abandonar. De fet, creiem i sabem del cert que la independència és inevitable. La independència arribarà, el que ens falta és saber 'quan' i 'com'. Sabem que arribarà perquè ja hi ha una majoria molt àmplia i estem convençuts que cada vegada serà més amplia, perquè ja s'ha vist que l'estat és irreformable i que no hi ha possibilitat de trobar un encaix que satisfaci la voluntat de la ciutadania de Catalunya. Ara hem de treballar en el 'com' i fer que aquest 'quan' sigui com més aviat millor.
Com més àmplies siguin les majories parlamentàries i més forts sigui el Govern, més capacitat tindrem per forçar i influir
I com es fa això?
Hem de seguir insistint a molts nivells. Segur que podem fer més feina en l'àmbit internacional per trobar aquesta comprensió, que tot just l'1 d'octubre vam saber situar en el mapa. Volem aquesta comprensió i complicitat perquè ens ajudin a poder decidir i poder fer aquest referèndum. Tenim molta feina a fer i una oportunitat, perquè cada vegada trobem més aquesta comprensió internacional, però amb això no n'hi haurà prou. En la mesura que treballem aquest escenari, caldrà tenir les institucions el màxim de fortes possible i el màxim de representatives. Com més àmplies siguin les majories parlamentàries i més forts sigui el Govern, més capacitat tindrem per forçar i influir.
Quina ha de ser la resposta a la sentència? Des de les files republicanes s'ha parlat d'un govern de concentració, també d'eleccions... De moment, però, no hi ha consens.
Hauríem de parlar del 'què' i no del 'com'. Una part de la resposta a la sentència pot passar per enfortir les institucions. La sentència condemnarà drets, condemnarà la democràcia i s'estarà perseguint les persones que representaven les institucions del nostre país. Per tant, la resposta ha de passar per enfortir aquestes institucions. Aquest és el punt de consens.
Hem d'aconseguir que el debat sobre la resposta a la sentència no sigui una batalla de retrets mutus
La diferència està en 'com'...
La millor manera de saber quin ha de ser aquest 'com' serà posant-nos d'acord. S'han posat diverses opcions sobre la taula i ara hem de seguir treballant per saber com seguim aquest procés d'enfortiment de les institucions i que tots hi estiguem d'acord. Hem d'aconseguir que no sigui una batalla de retrets mutus, sinó que sigui treballar per aquest enfortiment que ens ha de portar a una situació millor per encarar els passos que vindran.
Però unes eleccions enforteixen les institucions?
Podrien ajudar a enfortir-les si en sortim amb un resultat més fort del que tenim actualment. Això vol dir que hem d'anar ara a unes eleccions? Repeteixo: si tots plegats acordem que les eleccions són el millor instrument per respondre, som-hi, però debatem-ho entre tots i acordem-ho.
També s'ha parlat d'una aturada de país, podria ser una bona resposta?
Veiem bé totes les propostes que serveixin per evidenciar que hi ha un clam majoritari contra la sentència. No només som els independentistes els que hem de protestar. Les enquestes senyalen que un 70% de la gent està en contra de la repressió. Tota aquesta gent s'ha de sentir interpel·lada. Voldríem evocar al 3-O i, per tant, haurem de fer mobilitzacions de molts tipus. N'hi haurà d'haver d'àmplies i transversals que serveixin per evidenciar l'ampli suport, però s'hauran de combinar amb altres accions de desobediència civil i lluita no violenta.
Els comuns proposen que la resposta s'encamini cap a una reforma del Codi Penal. Com ho veuen?
No compartim aquesta idea. No creiem que les persones que estan a presó o a l'exili hagin comès cap delicte, el que van fer és complir amb un mandat democràtic. Tot el que ha vingut després ha estat una repressió política a manera de venjança i càstig, i d'avís per navegants. Per tant, reformar el Codi Penal per a què? Per rebaixar unes penes... Però si no han comès cap delicte! Són innocents.
Per què costa tant arribar a la unitat estratègica de l'independentisme?
Crec que estem cada vegada més a prop i a mi això em fa ser cada vegada més optimista. Per què ha costat tant? Doncs probablement perquè hi havia confiances perdudes o trencades, perquè venim d'un temps on s'havien prioritzat o magnificat els retrets en lloc de buscar els punts en comú i perquè venim d'un cicle electoral i això sempre distorsiona. La sentència pot ser, però, aquesta oportunitat que faci capgirar la situació. Pot fer que passem d'anar a la defensiva i d'aquest clima autodestructiu a un clima d'"hi tornem a ser, som aquí i estem treballant conjuntament".
Les noves eleccions poden dificultar aquesta reconstrucció de la unitat?
Crec que hem de fer el possible perquè aquesta convocatòria electoral a la qual ens han abocat, sobretot per la irresponsabilitat de Pedro Sánchez, sigui també una oportunitat per seguir enfortint-nos i situar-nos en millor posició el 10-N per seguir fent el camí. Això pot ser compartit entre tots. En lloc de fer-nos mal, hem de saber trobar els punts comuns denominadors, en tant que compartim un objectiu màxim, i aprofitar aquest procés electoral com una oportunitat
En lloc de fer-nos mal entre nosaltres, hem de fer del 10-N una oportunitat i trobar els punts comuns denominadors
Parla de punts comuns denominadors. Què vol dir? Podríem trobar punts compartits en el programa electoral?
Ho podem explorar. Crec que estem en condicions de poder parlar com afrontem aquesta convocatòria electoral per enfortir-nos, per fer d'aquestes urnes una oportunitat i sortir-ne més reforçats. Podem estar en condicions de trobar aquells mínims comuns denominadors que ens facin poder aprofitar aquesta oportunitat.
Quins podrien ser?
Es fa complicat dir-ho. Crec que el fet dir-ho ja dificultaria que després es poguessin acordar, però és obvi que tot allò que siguin drets, democràcia, diàleg i autodeterminació per arribar a la independència són punts compartits.
Crec que estem en condicions d'aprofitar aquesta convocatòria electoral per enfortir-nos i trobar uns punts comuns denominadors
Però podríem estar parlant, per exemple, d'una demanda d'amnistia?
L'amnistia sona bé, és una opció que tenim sobre la taula per tal d'explorar-la. La manera de respondre a la idea de llibertat, tot i que no l'única, podria ser una amnistia. Permeti'm, però, que en aquest punt, i quan encara no hi ha hagut sentència, posem l'èmfasi en l'absolució, perquè encara hi som a temps. Si volguessin, encara hi podria haver moviments in extremis. Ara, l'amnistia pot recollir aquesta idea de què no són culpable, de què són innocents i, per tant, s'ha de fer justícia. Per tant, ens posarem a treballar per explorar aquesta via.
Demanen l'absolució, d'acord, però el dia de les eleccions pot ser que ja hi hagi sentència.
Tot és molt incert i l'únic que sabem són filtracions o magistrats que donen la seva opinió. Nosaltres no donem per vàlid cap d'aquestes filtracions. Anem pas a pas. Per tant, absolució, encara hi ha temps. Quan arribi la sentència passarem a la següent fase per tal de poder trobar aquesta resposta democràtica i política. Com ho farem això? Doncs novament amb aquella proposta que reculli el màxim de suport i sigui el màxim de compartida.
Tot i no donar per bones les filtracions, podria ser que Junqueras estigui ja inhabilitat quan se celebrin les eleccions. Què pot passar si es presenta i l'inhabiliten?
Això ens demostra una vegada més que estem en un context d'anormalitat democràtica. El fet de plantejar-nos unes sentències en mig d'un procés electoral. És difícil fer política ficció del que passarà. El que sabem nosaltres és que Junqueras està a disposició del partit per encapçalar la candidatura al Congrés i Raül Romeva, la del Senat. Hi tenen tot el dret. Són innocents i la gent ho sap.
Sí, però la sentència segurament dirà tot el contrari i això tindrà unes conseqüències.
A les eleccions del 28 d'abril, Oriol Junqueras va recollir 1 milió de vots i Romeva va ser el senador més votat. Tenen un aval de la ciutadania brutal i, per tant, tenen tot el dret a presentar-se, i que vinguin si volen els jutges a impedir i a interferir en aquesta voluntat. Per nosaltres sempre prevaldrà la voluntat ciutadana a la dels jutges i això és el que volem fer evident en aquesta batalla, en el camí electoral també el 10 de novembre. Fer de les urnes aquest clam on sigui la ciutadania qui, d'alguna manera, dicti la sentència i no uns jutges que l'únic que fan és actuar políticament per criminalitzar un moviment.
El 10-N, volem fer de les urnes un clam on sigui la ciutadania qui dicti la sentència i no uns jutges que actuen políticament per criminalitzar el moviment
Parlant de llistes. ERC presentarà la mateixa llista que el 28-A i repetirà l'aliança amb Sobiranistes?
Tenim els escenaris sobre la taula. D'entrada, sembla que ens plantejaríem repetir aquesta coalició i poder presentar unes llistes molt similars. Això és el que estem posant sobre la taula, però seran els òrgans interns, l'executiva i el consell nacional, qui ho avalaran.
Són les segones eleccions en un any. De qui és culpa?
Nosaltres ho tenim claríssim. És d'aquell que no ha estat capaç, malgrat haver guanyat les eleccions, de trobar els suports per la investidura i, en aquest cas, té noms i cognoms: Pedro Sánchez. El PSOE va guanyar les eleccions i tenia l'encàrrec de configurar un nou govern, i no només no han estat capaços de trobar aquests suports, sinó ni tan sols de dialogar, ni de negociar. Segur que les culpes són repartides, però qui no ha fet el paper que li pertocava és Sánchez, que ha actuat amb arrogància i amb irresponsabilitat. Les urnes demanaven un pacte d'esquerres i diàleg i fi de la repressió a Catalunya, i Sánchez no ho ha sabut llegir.
Sánchez deia l'altre dia que no podria dormir amb Podemos al Govern...
Jo el que li preguntaria a Pedro Sánchez és si pot dormir tranquil sabent que hi ha persones innocents a la presó i persones a l'exili, i ell no ha fet res. Ni seure a parlar per poder resoldre aquesta situació. Li preguntaria si això el deixa dormir tranquil.
Tot i això, ERC es va abstenir al juliol i ho podria haver tornat a fer si hi hagués hagut una altra investidura, com casa tot això?
Nosaltres vam dir que no posaríem ni línies vermelles ni xecs en blanc. Vam fer un exercici de responsabilitat i generositat. Potser la gent no ha entès la posició d'ERC, però nosaltres vam fer un exercici de responsabilitat. La idea era: aquesta legislatura ha de començar a caminar, per tant, facilitem que hi hagi aquesta investidura i, immediatament, ens posem a treballar per una via de diàleg, negociació i pacte.
Però Sánchez no vol ni els seus vots...
Sí, el que ha quedat obvi és que Sánchez no ens volia per a res. Però, davant d'aquella actitud, que podríem haver dit "ja s'ho faran", nosaltres vam dir "no voleu els nostres vots?, no voleu tenir la llosa que el moviment independentista, doncs aquí estem i volem ser centrals i capaços d'influir". Vam dir: "aquí ens tens i no pots fer veure que no existim". I creiem que això li va pesar tant, que ha sigut incapaç de fer una investidura amb Podemos i amb el suport de l'independentisme. Era incapaç de suportar aquesta llosa de saber que ens havia d'escoltar i donar respostes i ha preferit anar a una nova campanya electoral i a unes noves eleccions, que no sabem què pot passar, abans que assumir aquesta responsabilitat.
Creu que els electors han entès aquesta posició?
Crec que quan ho hem anat explicant, la gent ens ha entès cada cop més i ha vist que, d'alguna manera, aquest pot ser un camí per trobar una solució que tothom ens demana. Una solució que passa per fermesa, però també per voluntat de fer política, de dialogar, de no renunciar. Nosaltres estem asseguts a la taula, que vinguin i seguin.
Davant un PSOE que vol anar a eleccions per no dependre de l'independentisme, quina serà l'estratègia d'ERC després del 10-N?
Sens dubte Sánchez ha pres les decisions a base d'enquestes demoscòpiques i d'una calculadora electoral. Pel 10-N hi ha un gran repte que és el de la mobilització. Crec que en la mesura que sapiguem mobilitzar-nos i persistir en el nostre vot a les urnes, podrem estar en una posició de més força post 10-N per seguir fent això que deia: seguir apel·lant a la política i demostrar que no poden fer veure que el problema de Catalunya no existeix. Nosaltres seguirem fent aquesta estratègia de persistència i de demanar una resposta política i de fi de la repressió, i volem fer-ho a través de tots els altaveus que tinguem, també en el marc del Congrés i del Senat.
Sánchez ha estat incapaç de suportar la llosa de saber-se que ens havia d'escoltar i donar respostes, i ha preferit anar a unes noves eleccions abans que assumir aquesta responsabilitat
Però ERC es pot tornar a abstenir en una investidura de Pedro Sánchez quan aquest no ha volgut ni dialogar, ni tan sols vol els seus vots...?
Fa temps que diem el mateix, quin Pedro Sánchez ens trobarem?
Però ja se l'han trobat...
Però quin Pedro Sánchez ens trobarem després de les urnes del 10-N? És més, quins resultats ens trobarem després de les urnes? I si tornem a ser decisius? I si no només som decisius si no que tenim més força? I si juntament amb les organitzacions independentistes basques encara en tenim més? Si tornem a situar-nos en un escenari similar, no podran tornar a abocar-nos a unes noves eleccions, i si ho fam, doncs tornarem a votar. Es tracta de persistir i no cansar-nos. Al final, qui no es cansi, guanyarà. Per tant, hem d'insistir, insistir i insistir i no abandonar mai.
Els egos i un comportament testosterònic han impedit a PSOE i a Podemos entendre's i arribar a acords
Podemos els ha acusat de ser portaveus del PSOE.
Nosaltres el que fèiem és posar-los davant del mirall perquè hi havia uns resultats de les urnes que s'havien de llegir i que creiem que no han sabut llegir. Probablement per culpa d'egos personals i per la poca cultura democràtica i política que existeix a l'estat espanyol, on mai han sigut capaços de fer governs de coalició i de pactar. Actuen per la via de vèncer i no de convèncer. Aquests egos i aquesta poca cultura democràtica és el que els ha fet impossible entendre's i aquest comportament testosterònic de ser incapaços d'arribar a acords. Nosaltres hem intentat apel·lar sempre a la responsabilitat i a fer política.
Tornem a Catalunya. Creu que es podran aprovar els pressupostos?
És necessari i imprescindible que s'aprovin. Tenim els pressupostos prorrogats des de 2017 i el país ja no pot aguantar més. Crec que això és molt compartit entre els diferents actors i forces polítiques. Per tant, sóc optimista. Crec que tenim temps per ser tots prou flexibles i poder ajustar tot allò en què potser d'entrada no estem d'acord. Crec que serem capaços de poder moure'ns i, entre la fiscalitat i les prioritats d'on han d'anar aquests diners, ho aconseguirem.
Si no hi ha pressupostos, hi ha d'haver eleccions?
El Govern haurà de fer la reflexió de com pot afrontar la situació de la millor manera, sempre en la lògica de sortir-ne reforçats. Haurà de ser el Govern qui haurà de plantejar cap a on anem, però abans de plantejar aquest escenari, crec que tots els esforços han d'anar destinats a què aquests pressupostos siguin una realitat. És el que la ciutadania necessita.
De cara a unes noves eleccions, s'ha de prioritzar governs d'esquerres o independentistes?
ERC vol que qualsevol passa ens serveixi per seguir acumulant forces i seguir sumant suports, perquè aquest 47'5% encara pugui ser més ampli. Això implica presentar projectes prou engrescadors perquè la ciutadania ens doni confiança i, després, per poder fer uns governs al màxim d'amplis i que ens facin avançar cap a la voluntat d'enfortir-nos i avançar cap a la república catalana. Qualsevol cruïlla en el camí ha de ser llegides com un pas per enfortir-nos.
Joan Tardà aposta per govern amb els comuns...
Perquè probablement hem de poder entendre'ns i sumar-nos i hem de poder intentar acords més amplis dels que hem fet els últims anys. Hem tingut exemples municipals com pot ser l'exemple de Lleida....
Però també pot ser el de Barcelona...
També. Aquí hi havia una llista més votada a la qual se la va excloure per motius polítics. No entenem que l'alcaldessa Ada Colau es prestés a rebre els suports de Manuel Valls quan en campanya sempre havia dit que no aniria a aquest escenari. Però tenim exemples, com el de Lleida, que ens poden ajudar a inspirar-nos i que en funció dels resultats haurem de ser capaços de platejar-nos.
De cara a unes noves eleccions a Catalunya, hem de poder intentar acords més amplis dels que hem fet els últims anys
Anem acabant. Què li diria a un independentista que n'està fart?
Li diria que hem arribat més lluny que mai. Fa escassament uns anys l'independentisme representava el 15% del suport social i ara som al voltant del 50% i tenim capacitat d'anar molt més enllà. Ara convé seguir aquest camí amb fermesa, persistència i amb convicció. Probablement caldrà entendre que estem més lluny del que havíem pensat, perquè ens pensàvem que jugàvem al joc democràtic, i hem trobat un estat que està disposat a tot, fins i tot a l'ús de la violència i la repressió. Hem de saber llegir aquest nou context de repressió i de violència. Això passa per enfortint-nos, sense cap renuncia, i anar convencent cada vegada a més gent. Ara no ens podem rendir. De fet, ERC no està per rendir-se, al contrari.
ERC ha rebut algunes crítiques en els últims temps justament per aquest motiu.
És un error dir que si no som independents, és perquè no som valents. Això no va de valentia, va de poder tenir la força suficient per poder materialitzar aquesta victòria en clau de república catalana. Mentre hi hagi qui digui que això només va de valentia, ens quedarem coixos per seguir avançant i estarem essent injustos. El que ha faltat és fer una diagnosi compartida i posar-nos a la feina per traçar uns objectius comuns cap als quals caminar. Només fer-nos retrets ha minat el fet de poder avançar. La independència ha de tenir la força suficient per fer-la real, i ara mateix treballem per tenir aquesta força, davant un Estat que només ha sabut respondre com a repressió i com a persecució policial i jurídica.
És un error dir que si no som independents, és perquè no som valents. Això no va de valentia, va de poder tenir la força suficient
Què ha portat a aquests retrets? Les lluites partidistes?
La falta de diagnosi compartida, on han primat més aquests retrets en lloc de fer valdre tot el que vam ser capaços de fer i aprendre'n. Tot això hem de posar-ho al servei de l'objectiu comú. No fer-ho és el que ens ha fet anar coixos fins ara, però crec que ara ja estem en aquesta fase per anar endavant. Però sobretot, això no es tracta de veure qui és més valent, valents ho som tots i ho som per fer tot el que faci falta, però el que fem ens ha de servir per guanyar i per aconseguir la victòria, que vol dir la república catalana.