Fa setze mesos exactes que a la cadira del despatx de presidència de la seu d'Òmnium Cultural no s'hi asseu ningú. És la de Jordi Cuixart. Abans l'havien ocupat Quim Torra i Muriel Casals. Des d'aquell 16 d'octubre de 2017 quan van empresonar els Jordis, Marcel Mauri capitaneja l'entitat, però ha deixat buit el lloc de Cuixart. Aquella setmana Òmnium va guanyar 5.000 socis. Ara mateix en tenen més de 136.000 i a aquest ritme, van camí de fer el sorpasso al Barça. A Mauri, la feina d'activista no li dóna de menjar, però li alimenta l'esperit. Hores abans de la manifestació d'aquest dissabte a la Gran Via, troba un forat per compartir conversa amb El Nacional. Una entrevista que constata que l'independentisme entra en una nova fase.
Com va això d'intentar tenir vida privada?
Costa. Fa molt temps que no faig vacances quan toca. Perquè a més la gent d'Òmnium compatibilitzem la vida personal amb l'activisme, jo he d'anar a treballar, si no, no em guanyo la vida. Però és molt important tenir espais per cuidar la vida privada i els espais personals. És veritat que es fa difícil tenint persones que estimes a la presó o a l'exili, però ells mateixos ens demanen, amb tota la generositat, que visquem amb intensitat. I això és important, un cop hem deixat de plorar i de llepar-nos les ferides, hem de veure que és un moment molt intens de la vida del nostre país. Són moments molt intensos i som molt afortunats de poder-los viure.
Foto: Sergi Alcàzar
No hi ha ningú a la defensiva, tots van a l'ofensiva; estem recuperant la iniciativa
La primera setmana de judici ha donat de si... Familiars i advocats n’han sortit satisfets. Quines conclusions i sensacions n’extreu?
Hem constatat que els presos estan amb tota la força i tota la dignitat, ho hem vist amb Junqueras i amb Forn i ho veurem amb la resta. No hi ha ningú a la defensiva, sinó que tothom està a l'ofensiva. Per tant, estem recuperant la iniciativa, estem acusant l'Estat. En només tres dies hem vist com la Fiscalia i l'Advocacia han acabat caient a les nostres xarxes, en aquesta trampa que els havíem fet de dir: voleu un judici tècnic? Doncs no, és un judici polític. És una victòria col·lectiva molt important que demostra aquesta unitat que de vegades es troba a faltar. La gent comença a adonar-se que el judici no és una tragèdia sinó un capítol més de la història de l'alliberament nacional d'aquest país. Ens representen a tots.
Les dotze persones que estan assegudes al banc dels acusats i també els exiliats són socis d'Òmnium
Ser o no soci d’Òmnium es veu que és important a l’hora de jutjar els encausats, però no és un judici polític...
Sí, implica un agreujant penal. Doncs ho tenen bé, perquè les dotze persones que estan assegudes al banc dels acusats i els exiliats són socis d'Òmnium i ens en sentim molt orgullosos. És un orgull que Forn sigui soci d'Òmnium des de fa més de trenta anys i que a més a més ho defensi davant del Tribunal Suprem. Confirma que som una entitat que els fa mal, que els espanta, que els molesta.
L'1-O vaig ser una pedra més en aquesta muralla
Estic davant d’una muralla humana llancívola?
L'1-O vaig ser una pedra més en aquesta muralla i amb molt d'orgull i al costat de tantíssimes persones. Hem acompanyat Roger Español a la Ciutat de la Justícia a declarar com a imputat, cosa increïble. El que hauria d'haver fet el govern espanyol és trucar-lo, anar-lo a veure i demanar-li disculpes per haver-li amargat la vida d'aquesta manera. I a sobre surt el fiscal dient que la policia va haver de respondre buidant-li l'ull. No només no persegueixen els policies sinó que a sobre acusen la ciutadania que va sortir a votar d'haver provocat la violència.
Foto: Sergi Alcàzar
Cuixart serà el penúltim a declarar... Hi ha parlat últimament? Com està?
Ho heu vist aquesta setmana, sempre surt somrient a totes les fotos del Suprem. Se sent orgullós de ser un pres polític. No li robaran el somriure ni la llibertat, segueix gaudint de la vida en circumstàncies evidentment molt excepcionals. Està tranquil, amb ganes de poder seure davant de Marchena i acusar aquest Estat de no deixar desenvolupar un projecte polític legítim.
El judici és una derrota col·lectiva de la societat espanyola
El mateix Cuixart defensa que el seu empresonament té tot el sentit del món perquè és un altaveu sensacional per al sobiranisme de cara al món. És el preu a pagar? Calen encara més màrtirs per arribar al final del camí?
En un estat normal això es resoldria al Congrés, al Parlament, en debats. El debat sobre el dret a l'autodeterminació és apassionat, però què vol dir tenir-lo al Tribunal Suprem? Què vol dir que el fiscal digui si tenim o no dret a la sobirania, els catalans? És la prova que és un judici polític. És una derrota col·lectiva de la societat espanyola, encara que hi ha molts demòcrates espanyols que ens fan arribar la seva solidaritat.
Però hi ha d'haver més màrtirs, més víctimes?
Hem demostrat que per nosaltres la repressió i la violència no són límits. Evidentment que esperem que ningú més hagi de patir, però hem demostrat que nosaltres no ens mourem d'allà on som, per tant això ho decidirà l'estat espanyol.
A la manifestació d'aquest dissabte a la Gran Via, hi haurà més gent que a la Plaza Colón?
(Riu) En tot cas, hi hagi la gent que hi hagi, segur que serà gent amb un missatge molt més en positiu, constructiu i respectant els drets, que no pas el que es va veure a la Plaza Colón de Madrid. Per sort, eren molta menys gent de la que s'esperaven. Va ser catalanofòbia en estat pur. Hem de convertir la Gran Via en un mur humà de drets i llibertats, contra la intolerància, contra l'extrema dreta, contra les forces que ens oprimeixen i a favor de l'autodeterminació. Serem un mur, i tant.
Eleccions generals el 28 d'abril i municipals el 26 de maig. I en paral·lel, el judici. Una bona empastifada...
Tot són mostres de debilitat del PSOE. Ara organitzen aquest xou on el que fan és culpar de tot a l'independentisme. La campanya enmig del judici, com si es pensessin que amb això taparan aquest clam de llibertat. Els catalans hem demostrat a les urnes moltes vegades que aquí hi ha un projecte majoritari que és el de la sobirania d'aquest país. I tornarà a sortir victoriós d'aquestes urnes. El PSOE haurà de decidir si vol seguir plegant-se a les exigències de la ultradreta. És que és molt greu, que hi hagi una manifestació de 45.000 persones que demanaven trencar el diàleg amb Catalunya i eleccions i que en una setmana acabi amb el diàleg i convoqui eleccions. Això què vol dir? Que cada 11 de setembre que sortim més d'un milió de persones al carrer a Catalunya haurien de trigar també aquests dies a concedir-nos el que demanem. Són presos de la seva pròpia por. Si volen aïllar Vox, que ho facin també en aquest judici.
Apel·lem als demòcrates espanyols perquè en aquests moments la lluita per les llibertats i contra l'extrema dreta passa per Catalunya
Però fins a quin punt surt a compte carregar-se l'únic govern que ha volgut com a mínim asseure's a negociar?
Quin PSOE, el de Felipe González i Guerra, el dels barons que quan parlen sembla que siguin Cs o el PP? Evidentment que hi ha un PSOE digne i diputats o senadors socialistes ―com Francesc Antich, de Balears, que es va aixecar al Senat per no votar el 155―. Hi ha gent noble. Apel·lem a aquests demòcrates espanyols perquè en aquests moments la lluita per les llibertats i contra l'extrema dreta passa per Catalunya.
Aquests dies ha estat a Madrid i ha parlat amb diversos mitjans espanyols. Què ha percebut més, hostilitat o comprensió? Hi ha algú a l'altra banda?
Hi ha una Espanya antifeixista i solidària que són conscients i veuen que salvar les seves llibertats passa per reconèixer el dret a l'autodeterminació de Catalunya. És que passarà el mateix amb el feminisme, el col·lectiu LGTBI, amb l'avortament. Els disbarats que diuen PP, Cs i Vox...la bona gent que vota el PSOE ha de veure que o espavilen o acabaran cedint a l'extrema dreta.
El 16 de març a Madrid farem una manifestació perquè gent com Pablo Iglesias pugui ser-hi
Per posar noms i cognoms, Pablo Iglesias hauria de ser a la manifestació sobiranista del 16 de març a Madrid?
Farem una manifestació perquè gent com Pablo Iglesias entengui que poden ser-hi.
Com viu que entre independentistes encara volin els punyals?
El judici és una oportunitat per demostrar que hi ha espais possibles d'unitat i treball conjunt. Tenim molta feina amb això, és evident. Fa setze mesos i mig de l'1-O. És clau seguir treballant per aquesta unitat estratègica. Exigim als partits, perquè és una irresponsabilitat no fer-ho, que hi hagi una unitat estratègica i que maximitzin els vots a les eleccions.
Però fa molt temps que demanen el mateix, detecten que s'hagi avançat en res?
Sí, el judici n'és una mostra.
Però només s'avança reactivament. La unitat només és possible quan reben?
Hem aconseguit una cosa que feia molt de temps que no es veia. A la roda de premsa de la presentació de les mobilitzacions, fa uns dies, hi havia gent de fins a quatre grups parlamentaris, oenegès, sindicats, entitats veïnals, culturals, educatives. És cert que si només responem davant les agressions i no tenim la iniciativa, som més febles. És imprescindible recuperar la iniciativa, però valorem positivament que de cara al judici hi hagi hagut aquesta primera resposta unitària. Falta molta feina, això sí.
Les eleccions no poden ser una excusa per no treballar per la unitat estratègica
L'ANC ja ha passat a l'ofensiva amb el Govern...
Nosaltres treballem amb l'estil Muriel Casals, amb discreció. És important entendre que la repressió accentua la divisió, busca fer forat i dividir. La premsa espanyola està obsessionada a contraposar exili i presó. Després cal aprendre a reaccionar millor, perquè hi ha coses que no hem fet bé. Però anem millorant. Cal la unitat política, tot i que és veritat que les eleccions ho compliquen, però no poden ser una excusa per no treballar per aquesta unitat estratègica. Perquè si no, la gent no ho entendria. Els partits a vegades confonen els termes. Han de saber llegir el clam d'unitat de la ciutadania, alguns se'l prenen a la defensiva, d'altres se n'aprofiten més. Entenguem la unitat com el que és, pactar per avançar.
Sembla que la gent al carrer no té gaire clar ni qui porta la brúixola ni quin és el nord.
Jo els diria que aquest país ha patit repressió i exili durant molts anys. Tots som fills de lluitadors antifranquistes. Amb governs del PSOE, al 92, també ha tingut presos polítics i tortures, amb Marlaska i Garzón. I aleshores no hi havia aquesta força al carrer, aquesta constància. Això és determinant. Hem de tenir molta autoestima de tot el que hem fet. Clar que no és fàcil, per això cal molta intel·ligència col·lectiva i unitat.
I paciència...
Segurament també. I deixar d'actuar reactivament. No podem renunciar a cap via pacífica per assolir la independència. La desobediència civil és legítima davant de situacions injustes com les que ens hem trobat. La humanitat ha avançat així.
Té 41 anys, confia que veurà la independència?
N'estic absolutament convençut.