Si l'independentisme no suma majoria al Parlament, Miquel Iceta (Barcelona, 1960) està tan convençut que serà president que només està disposat a votar una investidura seva. Per activa i per passiva, durant tota la campanya, ha dit que no investirà un president independentista, però tampoc un president de dretes (ni una presidenta de dretes). Amb la seva candidatura excepcional, que incorpora persones tan llunyanes com Ramon Espadaler o Carlos Jiménez Villarejo, tracta de liderar una mena de tercera via. Vol ser el candidat que generi més consensos. O almenys menys rebutjos.

Entre les primeres coses que faria, dues trucades. La primera, al president espanyol Mariano Rajoy, per convocar diverses reunions per posar-se a treballar per resoldre el conflicte. La segona, al president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, per deixar-li clar que Catalunya ja no serà un "problema". Com estarà tan enfeinat, té previst recuperar la figura del conseller en cap. Qui l'ocuparà encara és un misteri.

El president Puigdemont diu que vostè hauria de sentir vergonya per haver aprovat el 155.

Ell vol defugir la seva responsabilitat. Si hi ha hagut 155 és perquè ell, que havia decidit convocar eleccions, va fer-se enrere per pressions del moviment independentista. I ell ara deu pensar que va equivocar-se, que hagués hagut de mantenir la decisió que havia pres.

Durant la campanya s’ha erigit enmig dels dos blocs, però també és cert que els socialistes van estar en un dels dos blocs.

No, nosaltres vam dir una cosa molt senzilla: ni DUI, ni 155; eleccions. En el moment en què va fer-se la declaració d’independència, el 155 va esdevenir inevitable. I ha servit per convocar eleccions de forma immediata. La llàstima és que no les convoqués qui les havia de convocar. Ens haguéssim estalviat molts maldecaps.

Amb un candidat a Brussel·les i un altre a Estremera, són unes eleccions en igualtat de condicions?

No, és evident que són unes eleccions en unes condicions excepcionals. I per això nosaltres sempre hem considerat desproporcionades mesures cautelars que impliquen presó per un delicte que nosaltres creiem que no requeriria d’aquestes mesures cautelars. Com s’ha demostrat en el cas d’altres membres del Govern o dels membres de la Mesa del Parlament.

Què suposaria una nova majoria independentista?

Suposaria que tindria la mateixa habilitació que va tenir el 27 de setembre del 2015. Per tant, tindria tot el dret a governar, però no podria saltar-se la llei. Com tot Govern, per altra banda.

Vostè ha dit per activa i per passiva que no investirà ni un president independentista ni un president de dretes. Si vostè no és investit president, no contribuirà a la governabilitat?

Crec que no es donarà cap altra circumstància. Hi ha dues possibilitats. Per una banda, pot haver-hi una majoria d’independentistes, i ja ens diran qui volen posar de president. Per altra banda, si no la tenen, l’única possibilitat que veig d’un pacte d’una certa transversalitat és la meva investidura.

Encara que vostè no quedi per davant d’Arrimadas?

Aspiro a ser la força més votada. Però encara que no ho fos, és veritat que la investidura al Parlament l’obté qui té més suports parlamentaris. En aquest cas, o tens majoria absoluta o tens més ‘sí’ que ‘no’. I jo crec que dins els partits no independentistes el candidat que té més opcions per establir un acord d’aquesta naturalesa sóc jo.

Si Arrimadas quedés per davant seu, li votaria una investidura?

És que PP, PSC i Ciutadans no sumaran. Això ho sap tothom. Per tant, estem parlant d’escenaris impossibles…

Alguns han volgut presentar els indults com la prova que el PSC vol pactar amb els independentistes, cosa que no és certa

Contempla un escenari de segones eleccions?

Intento no fer-ho. Teòricament no és descartable, però intento no fer-ho, perquè d’alguna manera seria com dir-li a la gent que no han votat prou bé, que a veure si afinen més. No veig per què d’aquí a quatre o cinc mesos el resultat seria diferent. L’esforç que s’ha de fer per traduir la voluntat ciutadana en govern s’ha de fer sigui quin sigui el resultat, intentant evitar la repetició electoral.

No s’imagina un escenari com el que va portar a la investidura de Rajoy, amb una abstenció forçada dels socialistes?

Forçar una abstenció per fer president a qui?

Arrimadas?

És que amb una abstenció socialista Arrimadas no surt. Tots veiem les mateixes enquestes. Els que parlen d’això només pensen en una suma que cap enquesta dona. Això no surt ni en pintura. És un escenari impossible. Però tampoc és desitjable.

Si fos investit, acolliria representants de Ciutadans i el PP en el seu Govern?

Jo el que intentaria és no fer un govern de coalició, amb quotes de partit. Intentaria fer un Govern molt potent, que pogués fer molt bé la seva feina. Incorporaria la gent en funció de la seva vàlua, i no de la seva procedència.

També d’aquests partits?

Per què no? Segur que tenen gent vàlida, com també incorporaria independents i fins i tot gent que ha estat en altres plantejaments polítics. Aquí el que es tracta és de fer el millor Govern possible dins d’una coherència. És evident que seria un Govern que no voldria la independència, però que tampoc no voldria l’immobilisme. Aquestes són les regles del joc.

Xavier Domènech va donar alguns noms de gent a qui inclouria en un Govern seu: Núria Parlon, David Fernàndez i Joan Tardà. Vostè s’atreveix a donar noms?

Ui, jo a aquest joc no hi jugaré fins que no tingui la possibilitat real de fer-lo realitat…

Els comuns li han estès la mà aquest dijous. No l’agafa?

Sempre accepto les mans que em donen. El que passa és que ells m’han estès una mà a mi i una mà a Esquerra Republicana. Això és incompatible. Aquesta legislatura no podrà ser. S’hauran de plantejar altres camins.

Si els independentistes no tenen majoria, l'única possibilitat que veig d'un pacte d'una certa transversalitat és la meva investidura

A banda dels indults en cas de condemna ferma, que ja han provocat prou enrenou, què més es planteja per “recosir les ferides”, com diu vostè?

Per recosir les ferides el que s’ha de promoure és la recuperació del respecte. El respecte a totes les idees, el respecte a les institucions i el respecte a les lleis. Jo sempre he pensat que, quan algú accedeix a la presidència de la Generalitat, ho fa investit per una majoria parlamentària, però té una obligació envers la societat.

Per tant, cap sector polític ni social no pot sentir-se aliè ni exclòs ni marginat de la presidència. Des del primer moment intentaré exercir des d’aquest esperit. Jo faig servir de vegades una frase de Tarradellas: aquest és país és prou petit perquè no es menyspreï cap dels seus membres i prou gran perquè hi capiguem tots.

Ha dit que la proposta dels indults li restarà vots. Per què ho creu?

Perquè crec que hi ha molta gent que està més en clau de revenja que en clau de solució. I la prova és que he rebut crítiques de les dues bandes, i fins i tot algunes de casa meva. Però jo crec que algú que aspira a la presidència ha de pensar no només en el dia de les eleccions, sinó en els dies que vindran. Davant problemes polítics, hem de ser audaços i trobar maneres. M’encantaria que no s’hagués d’aplicar, perquè voldria dir que no hi ha hagut condemnes, que és l’escenari desitjable. Però això no depèn de nosaltres, sinó de la justícia.

Si pretén trobar solucions innovadores com aquesta, aquests atacs per totes bandes se’ls trobaria durant tota la legislatura…

La presidència de la Generalitat és una institució per ella mateixa. I la penso servir en l’interès del país i intentat representar tothom de la millor manera possible. I per mi, dels problemes que hem tingut, el de la divisió social, el de la consolidació de dos mons impermeables que no es parlen, és dels pitjors. Per tant, jo intentaré per tots els mitjans que això no qualli, que no sigui una espècie de dada irreversible a la qual ens haguem de resignar.

Tem que Ciutadans li hagi robat al PSC uns votants que ja no tornaran?

Miri, jo el que he descobert en totes les eleccions celebrades els últims cinc anys és que ja no hi ha electors d’un o altre partit. Per tant, gent que ha votat una cosa n’acabi votant una altra a la següent elecció ara és el més normal. Els partits no són propietaris dels electors.

Però, com ha dit, hi ha un votant que vol revenja. Abans probablement votava socialista, però ara, en un context de polarització, potser se n’anirà a Ciutadans…

És possible. Hi ha gent que no entén i a més a més és lògic. Per què parlar d’aquest tema quan encara no hi ha hagut judicis? I fins i tot alguns dels afectats també ho diuen: “no ens considerin culpables”. Però si ho vaig dir és perquè em van preguntar si demanaria una amnistia, i vaig dir que en tot cas demanaria indults.

Però ja va bé, perquè potser hi ha qui pensa que hi ha algú que intenta resoldre problemes en comptes d’engrandir-los. Pel que veig, això alguns ho han volgut presentar com si fos la prova que el PSC vol pactar amb els independentistes, cosa que no és certa.

Els comuns m'han estès una mà a mi i una mà a Esquerra Republicana. Això és incompatible. 

Vostè proposa dos referèndums: un sobre la reforma constitucional i l’altre sobre un nou Estatut. Si els perd, què?

Que hauria de buscar una altra fórmula. I segurament no seria jo la persona més adequada per buscar-la. Quan un fa una aposta política forta i no se’n surt, el millor que pot fer és deixar a altres que intentin una altra cosa. És una reflexió que també haurien de fer els independentistes, vist el que ha passat aquests últims dos anys.

Què se n’ha fet de la seva proposta de via canadenca?

Que el meu partit no la va acceptar…

I llavors hi ha renunciat?

És que jo crec que ara el que he de fer és que surti la bona, i la bona és la de la reforma constitucional i estatutària.

I no la podria recuperar?

Si vull fer el primer, per què m’he de posar en un fracàs? És com si jo li pregunto a quin mitjà anirà si l’acomiaden demà…

Ja s’ha situat en aquests escenaris. Per exemple, vostè ha dit que si en dos anys no veu fruits, dimitirà.

Clar, però per això no buscaria una altra sortida. Jo crec que hauria de ser un altre. Crec molt en el que estic defensant. Si no tirés endavant, no improvisaria una altra sortida. Hauria de ser altra gent qui la provés.

Quedaria legitimada aquesta via?

Si hi hagués majoria… Però ja et dic: això ho haurà de fer altra gent. Com també és molt possible que el món independentista hagi de produir relleus per reformular-se.

Vostè ho fia tot a la reforma tot a la reforma constitucional i estatutària…

No! Jo tinc un menú de set plats. En el primer hi ha les 45 reivindicacions de Puigdemont, sense el referèndum. En el segon, el desplegament de l’actual Estatut i la recuperació d’elements perduts per la sentència del TC. En el tercer, el finançament. En el quart, les inversions i la gestió d’infraestructures. En el cinquè, temes que tenen a veure amb llengua, educació i cultural. En el sisè, Barcelona. I en el setè, la reforma constitucional.

Però Rajoy els hi va prometre una reforma inconstitucional, i a l’hora de la veritat no estan per això. Al PP es mouen entre els qui volen fer retocs mínims, els qui no volen fer-ne cap i els qui volen fer-ne per recentralitzar…

En quina reforma ha estat mai d’acord el PP? Quan va fer-se la Constitució l’any 78, una part de la dreta espanyola no la volia. Quan van fer-se reformes com el divorci, la despenalització de l’avortament, el matrimoni de persones del mateix sexe, també. Quan diem que el PP és un partit conservador no és un insult; és una descripció.

És obvi que el PP no és un partit entusiasta de les reformes. Ara bé, també és veritat que ara tothom ha vist que l’alternativa a l’immobilisme és un trencament que no beneficia ningú. O tots dos guanyem, o tots dos perdem. I jo crec que va obrint-se camí en molts sectors de la dreta espanyola la idea que hem de trobar un acord raonable que permeti avançar Catalunya i que els catalans vegin que una via dialogada dona més rendiment que l’intent rupturista que tants costos ha causat.

Va obrint-se camí en molts sectors de la dreta espanyola la idea que hem de trobar un acord raonable que permeti avançar Catalunya

L’actuació de l’Estat l’1 d’octubre no va acabar de trencar els pocs ponts que quedaven per molta gent?

És possible, però hi havia gent que ja havia desconnectat abans. Nosaltres també vam dir que l’operació policial va ser desproporcionada, perquè allò ja no era un referèndum i no s’havia d’atacar precisament sobre les persones que volien manifestar una opinió. Va ser un error molt greu que segurament ha embolicat la troca. Tant és així que els únics arguments de l’independentisme ara són l’1-O i el 155. Ja no hi ha una proposta positiva. Ells mateixos diuen que no sabrien com fer-la. Per tant, si no s’hagués produït una actuació com aquesta, avui l’independentisme encara tindria menys arguments.

Com s’ho farà per convèncer aquesta part important de la població que ja ha desconnectat?

Sobre la base d’avenços concrets, que es puguin tocar, que no siguin promeses i reivindicacions. Per això crec que o en un termini raonable s’han produït, o no tindrem arguments per convèncer una part d’aquests independentistes que potser s’hi han tornat per falta d’alternativa o que aspiraven a una negociació que finalment no va produir-se. Per això necessitarem resultats, per anar curant aquesta fractura.