Agafar el ministre de Sanitat, fins llavors el segon membre del govern espanyol més ben valorat pels espanyols, i situar-lo com a cap de llista de les eleccions al Parlament de Catalunya. És una jugada d’aquelles que s’hi veu la firma d’Iván Redondo, el cap pensant de Pedro Sánchez. Un moviment d’alt voltatge, que ho sacseja tot, però sobretot d’alt risc. Ha posat tota la màquinaria de l'Estat, incloses les enquestes del CIS, per a inflar el que han batejat com a efecte Illa. No és poca cosa el que s’hi juguen. Només se’n sortirà si Salvador Illa acaba a la Generalitat. Qualsevol escenari alternatiu, encara que sigui com a cap de l’oposició al Parlament, seria un fracàs rotund. Cap de l’oposició ja ho era de facto Miquel Iceta, després de l’estampida d’Inés Arrimadas cap a Madrid. És un tot o res.

No és cap novetat: l’agenda política catalana s’ha acabat convertint, des de fa deu anys, en l’agenda política espanyola. El conflicte polític és l’elefant a l’habitació sempre present, el context en el qual l’Estat fa tots i cadascun dels seus passos. Però les eleccions catalanes del 14-F també són una prova de foc per a tots els líders polítics espanyols. Són batalles diferents, però totes les formacions s’hi juguen alguna cosa. Hi tenen molt a perdre tant els socialistes com Podemos. Però també en el camp de la dreta espanyola, tant Pablo Casado com Inés Arrimadas. L’única força que només hi té a guanyar, perquè parteix de zero i té bones perspectives, és l’extrema dreta de Vox. Una manifestació més de la carpeta catalana, en aquest cas la reacció ultraespanyolista.

Són unes eleccions transcendentals per a Pedro Sánchez, que durant la campanya del 14-F haurà visitat Catalunya fins a cinc vegades i ha dibuixat el debat en un "tots contra Illa". Carregar-se el ministre de Sanitat en plena tercera onada dona una dimensió precisa del desafiament. Són uns comicis transcendents perquè la carpeta catalana marcarà la resta de la seva legislatura. El repte més immediat serà la llibertat definitiva dels presos polítics, encara en tercer grau penitenciari fins que Marchena no digui el contrari. A mitjà i llarg termini, però, hi ha la taula de diàleg, que només s'ha reunit un cop per a la fotografia a La Moncloa. El camí més fàcil, però improbable, és que a l'altra banda de la taula també hi hagués els socialistes. Una presidència d'ERC seria digerible per al president espanyol, tot i que els republicans ja han advertit al Congrés que no regalaran res. Un govern liderat per Laura Borràs —i eventualment Joan Canadell— provoca ja seriosos maldecaps, per les turbulències institucionals que podria generar.

Són, també, unes eleccions molt importants per a Pablo Iglesias. És molt el que té en joc a les urnes, especialment després del desastre autonòmic de l'any passat. A Galícia, directament van desaparèixer del Parlament mentre el BNG va esdevenir segona força: de 14 diputats a zero. Al País Basc, els morats van perdre pràcticament mig grup parlamentari, passant d'onze escons a sis. Els comuns a Catalunya aspiren, com a molt, a salvar els mobles. Però una desfeta electoral, acompanyada d'un resultat acceptable del PSC, tindria impacte directe sobre els ja danyats equilibris del govern espanyol de coalició. La formació d'Iglesias quedaria encara més empetitida a La Moncloa. Per això el vicepresident segon ha posat tota la carn a la graella, jugant fins i tot la carta sobiranista amb gestos cap als presos i els exiliats. La missió: taponar la fuita.

Però no només té conseqüències directes sobre l’executiu central. El cap de l’oposició, Pablo Casado, també arrossega una desfeta estratègica a Galícia —per la victòria de Feijóo— i una desfeta electoral al País Basc. I no només és que l’extrema dreta de Vox li marqui l’agenda, sinó que li està disputant, seriosament, l’hegemonia de la dreta espanyola. La moció de censura va ser només un avís. Una bona part de les enquestes del 14-F preveuen aquest sorpasso al Parlament (partint de zero diputats). Podria ser l'avantsala del que podria passar al final de la legislatura espanyola, durant el qual els populars es veuran assetjats encara pels casos de corrupció als tribunals. La confessió de Bárcenas només ha estat el pròleg d'un any marcat pel tsunami de causes. Per això Casado s’ha bolcat en aquestes eleccions. Ja és la setzena (16a) setmana consecutiva que trepitja Catalunya, i durant la campanya haurà participat en un total de set actes (un dia sí, un dia no). Ha desplegat tots els seus recursos: des de la seva dofí Isabel Díaz Ayuso fins al seu rival intern Alberto Núñez Feijóo. Teloners per a tots els públics del centredreta espanyol.

Mentre Vox ho té pràcticament tot de cara, en canvi, Inés Arrimadas ho té tot de cul. Tres anys després de la sobtada victòria electoral del 21-D, Ciutadans ho té pràcticament tot perdut. La formació ha deixat de ser vista com un partit útil. Les enquestes els donen un terç dels diputats que tenen ara a la cambra catalana. Un déjà vu del que ja va passar a les eleccions espanyoles del 10-N de 2019. En aquell cas, les enquestes fins i tot van fer curt a l'hora de mesurar el daltabaix d'Albert Rivera.

Tot plegat, tenint en compte que hi hagi uns resultats clars a les urnes el pròxim 14 de febrer, que permetin formar amb facilitat aliances per governar Catalunya. Si no passa això, la inestabilitat catalana podria passar a ser la inestabilitat espanyola. La votació de la setmana passada al Congrés sobre els fons europeus, un decret que Sánchez va haver de salvar amb els vots ultres de Vox, va ser un avís a navegants.