Bèlgica és un estat independent des que es va separar dels Països Baixos el 1830. Fundada per una elit francòfona, va adoptar el francès com a llengua d’estat, encara que el neerlandès es seguia parlant a bona part del territori dins l’àmbit privat. Durant el darrer tram del segle XIX i el primer terç del XX, la lluita dels flamencs pel reconeixement dels seus drets culturals portaria, entre altres coses, a la regulació de l’ús del neerlandès a l’administració, primer, i a l’escola primària, després. Cap a mitjan segle XX, Bèlgica quedaria configurada més o menys com la coneixem avui: dues grans comunitats lingüístiques diferenciades i una regió multilingüe al mig, Brussel.les.

El 1993, després d’una sèrie de reformes que es van succeir des dels anys seixanta, Bèlgica quedaria constituïda com a una monarquia federal de comunitats i regions. Al marge d’una administració federal, el país s’ordena, per una banda, en tres regions, Flandes, Valònia i la regió de Brussel.les, i les seves respectives administracions. Per l’altra, el conformen també tres comunitats lingüístiques (la flamenca, la francòfona i la de parla alemanya), que delimiten les àrees dins les quals cada comunitat té competències en matèria linguistico-cultural, i que no coincidien amb la de les regions.

Aquesta arquitectura constitucional complicada i singular obria la porta a la formació de sis governs i parlaments diferents, a més del federal. A la pràctica, però, la comunitat flamenca i francòfona exerceixen la seva autoritat exclusiva sobre Valònia i Flandes, respectivament. A Flandes, de fet, les institucions comunal i regional van quedar unificades ràpidament, de manera que un sol govern exerceix bona part de les competències, incloses les culturals. És la regió de Brussel.les, inclosa en ambdues comunitats, francòfona i flamenca, la que quedava com a veritable excepció.

És una realitat xocant vista des de Catalunya. Aquí, la catalanitat es viu i s’expressa amb diverses veus, però des de la seguretat que hi ha una sèrie d’elements comuns, transversals, que permeten sostenir una societat integrada

A Brussel.les, tots els habitants comparteixen la mateixa administració regional però, alhora, són les comissions locals de les dues comunitats les que regulen els afers lingüístics i culturals en funció de l’afiliació de cadascun dels habitants. Així, a diferència del principi de territorialitat, que  s’utilitza per delimitar una àrea geogràfica on els drets culturals d’una nació sense estat quedin protegits, s’aplica un principi de no-territorialitat, d’individualitat.

Aquesta idea no és nova. Va ser teoritzada pels socialistes austríacs Karl Renner i Otto Bauer en una Viena que, al tombant del segle XX, es trobava en plena puixança econòmica i cultural, i també demogràfica. L’objectiu de la proposta era protegir l’estabilitat de l’estat i la unitat de la classe obrera davant les tensions nacionalistes sorgides de la convivència de col.lectius creixentment diversos i, alhora, concentrats territorialment o, en altres paraules, de la societat multicultural.

La devolució del poder en matèria lingüística i cultural als individus perquè ells mateixos siguin els guardians dels seus drets particulars és una resposta de certa intel.ligència, sobretot davant de situacions en què dues o més cultures conviuen però una té el suport de l’estat i les altres no. El trasllat dels afers lingüístics i culturals a l’àmbit privat és, en aquest sentit, una garantia. Ara bé, aquesta és una opció no exempta de riscos. Pot conduir a la fragmentació i la segregació, i és que les comunitats polítiques, com a comunitats imaginades, difícilment resisteixen en contextos de desintegració cultural.

Sense parlar de política, difícilment serem capaços de començar a traçar un projecte que interpel.li a la veritable majoria del país, la que reuneix la gent a banda i banda

Així, a Brussel.les, mentre que les persones gaudeixen d’absoluta llibertat per acollir-se als serveis d’una comunitat o l’altra, la llengua apareix com l’epicentre d’una veritable crisi existencial. Escoles i universitats, biblioteques, diaris i canals de televisió, tots queden duplicats per la divisòria lingüística. Evidentment, llengua i política estan també íntimament lligades. Com que els representants polítics han d’estar repartits a parts iguals a banda i banda, tots els partits, a esquerra i dreta, tenen la seva versió flamenca i en francès. Sigui en eleccions locals o regionals, escollir una o altra opció política implica necessàriament fer una elecció primer sobre l’idioma.

Aquesta és una realitat que resulta xocant vista des de Catalunya. Aquí, la catalanitat es viu i s’expressa amb diverses veus, però des de la seguretat que hi ha una sèrie d’elements comuns, transversals –l’escola és potser l’exemple més clar– que permeten el sosteniment d’una societat integrada en els seus components fonamentals. No obstant, una mirada a les darreres dades del baròmetre del CEO i a l’estudi preelectoral del CIS mostra que a Catalunya s’hi està instal.lant una dinàmica de blocs que transcendeix l’escenari purament electoral. Semblen emergir dos blocs socials oposats, als qui distingeix la llengua materna o d’ús habitual, el sentiment de pertinença, el nivell d’estudis i, també, la visió sobre el país que volen.

És obvi que aquestes són unes eleccions atípiques, tant per qui les convoca com pel fet que una part dels candidats no pot fer campanya amb normalitat. Però convertir la campanya electoral en una crònica dels esdeveniments judicials comporta riscos. Sense parlar de política, difícilment serem capaços de començar a traçar un projecte que interpel.li a la veritable majoria del país, la que reuneix la gent a banda i banda. Les eleccions del 21D van sobretot d’això, de recosir aquestes “Catalunyes”, la que s’ha expressat amb claredat i la que ho farà. En definitiva, el 21D ens hi juguem evitar una Catalunya belga.

Marc Fuster, politòleg per la UPF, és analista de polítiques educatives.