A El Mundo li sortiria més a compte, per claredat i economia de llenguatge, titular la portada d’aquest dimecres així: “No votis PSOE –i Podemos encara menys”. Esclar, això no es pot fer. La idea és que el missatge s’enganxi al cervell del lector sense necessitat d’aparèixer com un tabloide sectari. Així doncs, organitzen els titulars de manera que la conclusió que en treus de la seva lectura sigui clara, inequívoca i única: PSOE caca.
Cal tenir gràcia i barra alhora. En aquest cas, transformen l’absència de la paraula “corrupció” en el programa electoral socialista en una acció perversa i un judici d’intencions: no hi apareix perquè l’han “esborrat”. S’esborra una cosa que ja hi era: algú s’ha ocupat de fer-la desaparèixer per amagar-la amb el propòsit malèfic de tapar-se les vergonyes.
Als subtítols sura un deix d’indignació continguda per reblar el clau: en “140 pàgines”, la paraula “ni tan sols” surt un sol cop. Pitjor encara, “tampoc al·ludeixen a la regeneració”. Com volent demostrar-ho, a sota apareix la foto de Manuel Chaves i José Antonio Griñán –els antecessors de Susana Díaz en la presidència de la Junta d’Andalusia– a la sala on els jutgen pel cas dels ERO. La foto, segons El Mundo, és “prova inesborrable que la corrupció ha marcat la vida política d’Andalusia, encara que el PSOE vulgui esborrar-la del seu programa”. Cercle tancat. PSOE caca.
En canvi, al programa del PP, la paraula “corrupció” apareix tres cops i, a sobre, prometen dotar la justícia de més recursos per a que la persegueixi. I Ciutadans? Encara millor! Fan servir la paraula 39 cops i és “el cap de cantonada” del seu programa. És a dir, com més cops parles contra la corrupció, més certifiques que no hi cauràs. És això, segons aquest diari. Són genials. Tan fàcil com seria exposar els fets i deixar que la gent els valori com vulgui.
Qui sí parla de regeneració és l’ABC, que aprofita la multa de la CNMV al ministre Josep Borrell per presentar el catàleg de ministres socialistes més o menys tocats. Estranyament, no hi figuren ni Carmen Montón ni Màxim Huerta, els ja dimitits. Es coneix que no cal: són peces abatudes. Veient aquesta portada vénen al cap les desenes de portades crítiques que el tabloide monàrquic ha dedicat a afers molt més greus, com la Gürtel, el macro-cas de corrupció del PP que va tombar Rajoy, o les escoltes a Jorge Fernández quan era ministre de l’Interior, etcètera. Encara tothom se’n recorda, d’aquelles portades valentes i aguerrides.
Alguns detalls de les portades madrilenyes d’avui. Un titulet a El Mundo diu: “Un jutge afí a Delgado redactarà la propera sentència de la Gürtel”. Dolores Delgado és la ministra de Justícia. El jutge és Fernando Andreu, a qui la ministra volia nomenar secretari d’estat de Justícia i no va poder ser, segons el diari.
És graciós com El Mundo accepta que les coses van així: hi ha jutges “afins” i, per tant –es deixa caure sense dir-ho, com picant l’ullet– políticament motivats i/o influenciables i ja sabem com acabarà aquesta sentència, perquè és amiguet de la ministra eh. Com volent descartar que Andreu pugui redactar la sentència guiat per la seva independència, honestedat, etcètera. Fa l’efecte que la Justícia espanyola no és aquella senyora neta i polida i que al diari tot plegat li sembla business as usual.
El País també posa als jutges en portada, en aquest cas els onze (de 28, deunidó) de la Sala Tercera del Suprem, que han redactat vots particulars en desacord amb la sentència que lliura als bancs de pagar l’impost hipotecari. Són vots molt crítics amb la sentència final i evidencien el ball de bastons entre els magistrats d’aquella sala. El País extracta passatges que fan aixecar les dues celles al més valent. Ses senyories es llencen els plats pel cap amb entusiasme. El sidral al Suprem també el destaquen La Vanguardia i l’Ara.
L’última. La Razón s’indigna perquè la Junta d’Andalusia ha encarregat paperetes, sobres i altra paperassa electoral a una empresa que la Generalitat havia contractat pel referèndum de l’1-O. Per sort (o per mandra, incompetència o tot alhora) no s’han adonat que l’empresa és a Arganda del Rey, a 30 kilòmetres de Madrid, i pertany a un grup amb seu a Biscaia. Si no, la “interferència ‘catalana’”, com el diari anomena aquest fet, la podien haver cuinat fins a convertir-la en una cosa ben pitjor.
