Arran de la gestió de la pandèmia de la covid-19 han sorgit debats interessantíssims sobre biopolítica, sobre com gestionem políticament les qüestions biològiques. El debat central sembla situar-se en una confrontació entre llibertats individuals i sotmetiment comunitari. Giorgio Agamben —filòsof italià que ha centrat gran part de la seva producció acadèmica en la biopolítica— i la munió de liberals que entomen les seves postures, critiquen que els ciutadans hàgim cedit a la por, disciplinats i adoctrinats per un Estat que treu rèdit autoritari de la situació i que només es preocupa de mantenir vives les persones.

La solució que proposen per fugir del control de l’estat d'alarma és enllustrar les sabates de l'individualisme i sortir a caminar en llibertat, desoint qualsevol prescripció epidemiològica. Dibuixen l’alliberat com una mena de superhome nietzscheà, situat per sobre de la mundana por al contagi i de qualsevol obediència a les institucions, que exerceix el seu paper de ciutadà liberal fins les darreres conseqüències, acceptant la pròpia finitud.

La gestió de la pandèmia beu més de l’equilibri econòmic que no pas de recomanacions estrictament sanitàries

La tesi principal és que la vida, per sí mateixa (la nua vida agambiana), no és prou com per defensar-la a tota costa. Sense llibertat, la vida deixa de tenir sentit. És aquí on es veu l'error d’anàlisi. Les decisions polítiques, en època de pandèmia o no, relacionades amb la gestió sanitària de la població, no solen respondre a la supervivència. De fet, la biopolítica contemporánea té més de control de les condicions de salut, lligades a la productivitat i el consum. Els governs liberals actuals es troben amb el problema de la supervivència. Com les persones vivim més anys gràcies a diferents factors, principalment la tecnologia mèdica, la gestió per fer viables aquestes llargues vides en termes econòmics és la base de les seves decisions polítiques. Així s’explica com la gestió de la pandèmia beu més de l’equilibri econòmic que no pas de recomanacions estrictament sanitàries.

La professora xilena de filosofia Aïcha Liviana Messina, que ha analitzat diferents discursos filosòfics sobre la pandèmia, fa una reflexió molt pertinent. Tant aquestes posicions, que denomina aristocràtiques i heroiques, com les que, lligades al pànic, sucumbeixen a l’autoritarisme, tenen en comú l’eliminació del virus. Unes l'ignoren, fent veure que no és més que una grip qualsevol, una excusa del sistema per controlar encara més impunement els ciutadans. Les altres el pinten com un enemic militar contra el que cal lluitar uniformats i amb discursos bèl·lics.

Caldria preguntar-se com volem equilibrar la seguretat amb la llibertat, els drets amb la responsabilitat, la mort amb la vida

La qüestió que uns i altres ignoren és que el virus, l’amenaça en forma de patogen, la lluita constant per viure sans (no per sobreviure), és la norma. La malaltia és una realitat. La mort és una realitat. El patiment, la por, la desgràcia, també. Si alguna cosa provoca la pandèmia és apropar conceptes que només són la norma per uns quants. Democratitza el dolor, la insolència. Un i altra no són una excepció, però. Compartim la realitat, traiem-nos la bena dels ulls, sentint en carn pròpia la fal·làcia de la llibertat individual, inexistent si no està dotada d’altres elements. És en aquest punt on cal preguntar-se com volem gestionar aquesta situació col·lectivament. Com volem equilibrar la seguretat amb la llibertat, els drets amb la responsabilitat, la mort amb la vida.

També seria interessant desplegar el concepte de llibertat i deixar de bramar-lo buit de contingut. Llibertat de qui. Llibertat per a què. Llibertat des d’on. Jo, amb suport econòmic, salut i afectes, puc ser lliure. Ho pot ser algú que passa gana? Ho pot ser algú a qui llur salut no li permet fer realitat els desitjos? Ho pot ser algú sense amor, desprovist d’afectes? Parlem de la llibertat del pobre, del malalt, de l’oblidat? O parlem de la nostra, que podem exercir triant pel·lícula a Netflix i no fent cua al cinema?

Deixem de bramar el concepte de llibertat buit de contingut. Pot ser lliure algú a qui llur salut no li permet fer realitat els desitjos?

Un altre argument debatut és el de la lluita contra el paternalisme institucional. Fora bo que qui el critica no es mostrés com un ciutadà infantilitzat: egoista, capritxós, incapaç d’entendre el sentit col·lectiu. Fora bo que es mostrès com un adult, responsable d'ell mateix i dels altres, conscient que no és més que un humà envoltat de milions d’altres humans dels quals no n’està per sobre de cap. Potser així, quan cridem que no volem ser manats fins a l’extrem per la institució, marcats i castigats quan no seguim la norma, podem oferir algun contrapunt interessant més enllà de la rebequeria.

Sobre el propi concepte de llibertat i la seva pèrdua arran de la declaració de l’estat d’alarma convé recordar allò del dit i la lluna. L’objecte d’anàlisi i crítica no és la pandèmia i com es gestiona, sinó la sobirania dels estats. Aquest estat alarma, que disposa des de les institucions d’uns drets que considerem nostres, no és més que la mateixa naturalesa d’un estat liberal modern. L'excepció no és més que la màxima expressió de l'estat que evidencia la seva sobirania, la seva potestat, per decidir què és permès o no, què és legal i què no. La llibertat "natural", desprovista de govern, no existeix. Si volem parlar de llibertats i drets, caldrà fer-ho més enllà de la covid-19. Haurem de qüestionar l’Estat i la sobirania. Estem preparats per fer-ho?

Sheila Marín Garcia és investigadora en Criminologia Crítica a l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, Universitat de Barcelona.