La Constitució espanyola fa avui 40 anys –data significativa, per contrast als 40 anys anteriors al 1978– i les portades de gairebé tots els diaris de Madrid i Barcelona són la prova que alguna cosa no funciona. Només dos diaris, El País i ABC, ho celebren en portada. La resta no en diuen ni piu, fora de l’Ara, que no es pot dir que ho fa precisament per commemorar. Per a la resta de capçaleres és un dia més a l’oficina. Potser no tenen res a celebrar, si més no en portada. Que alguna cosa no va és fàcil de veure: només cal comparar les primeres pàgines del gènere flors i violes i ro-ma-ní d’El País i de l’ABC i els titulars de la resta dels diaris. Dues realitats paral·leles.
L’editorial del diari emblema de la transició espanyola s’hi esforça molt. Al costat dels titulars dels competidors, però, la seva veu fa soroll de llauna rovellada. L’oda editorial celebra “la Constitució, aquesta Constitució” –referma– com a fruit del consens que va fer possible superar la dictadura i l’Espanya negra, construir una societat de “ciutadans lliures i iguals”, etcètera. “La Constitució, aquesta Constitució”, conclou, respon a la demanda de paz, piedad y perdón de Manuel Azaña –la va formular, per cert, des de l’Ajuntament de Barcelona el 18 de juliol del 1938. Quina ironia cruel, haver-se d’agafar al passat més sagnant d’Espanya per a commemorar “la Constitució, aquesta Constitució”. Com és que “la Constitució, aquesta Constitució”, no es celebra exposant els mèrits amb què ens ha beneficiat aquests 40 anys, sinó convocant altra vegada la por i el fracàs que nien en les paraules del dissortat Azaña? Molt significatiu.
La realitat és que el 40 aniversari de “la Constitució, aquesta Constitució”, va de bracet dels presos polítics –la meitat en vaga de fam– i exiliats, mentre que partits que es diuen constitucionalistes de soca-rel estudien com pactar el govern d’una comunitat autònoma amb un altre partit que representa justament tot allò que “la Constitució, aquesta Constitució” havia de superar; amb un altre partit que es vanta de no encaixar en “la Constitució, aquesta Constitució”. Amb aquells pactes reconstrueixen una versió segle XXI dels blocs que volia superar “la Constitució, aquesta Constitució”, empesos per la gran majoria del sistema mediàtic i enmig del silenci sepulcral de la intelligentsia que avui, amb tant d’orgull, branda “la Constitució, aquesta Constitució”. Bé es veu que el preu de “la Constitució, aquesta Constitució”, no és més que el govern d’una comunitat autònoma.
Per a això no cal córrer o, si ho vols més castís, el joc no en val la candela.