No era fàcil abordar el procés independentista de Catalunya des de la perspectiva documental: primer, per les evidents arestes del relat, molt difícils de resumir o sintetitzar sense perdre molts matisos pel camí, i després perquè ja fa temps que es produeix una certa guerra de percepcions informatives, és a dir, que les raons d’uns i altres han generat mitjans de comunicació afins a una idea o  una altra i s’ha tornat molt complicat, quan no impossible, oferir una mirada neutra. “Dos Cataluñas”, el documental de Netflix sobre el procés, intenta assolir justament aqueta neutralitat. Recuperant les velles essències del gènere, que és la de presentar els fets perquè sigui l’espectador qui tregui les seves pròpies conclusions, els directors Álvaro Longoria i Gerardo Olivares  firmen un documental que aconsegueix explicar la Catalunya dels darrers anys sense incórrer en la lògica de bàndols ni condicionar l’opinió aliena. No canviaràs d’ideologia veient-lo, no et tornaràs més independentista o unionista, però sí que et torna més conscient de les raons de l’altre. Té molt mèrit, perquè assumint que es tracta de dos directors que s’ho han mirat des de fora, podria haver estat o massa descregut o massa tendenciós però no, han trobat el terme mitjà.

Hi ha qui diu que “Dos Cataluñas” al final a qui ajuda més és a l’independentisme, perquè internacionalitza el procés i, en exposar els fets, d’alguna manera acaba donant més la raó a Catalunya que a Espanya. Això és cert en tot el que concerneix a l’1 d’octubre: la sola exhibició de les imatges, que els directors despullen de qualsevol subratllat formal o dramàtic, ja és més que suficient per dir que el es vol dir. Parlen per elles mateixes, perquè el que ens ensenyen no té esmena ni contrarèplica, per més que s’hi esforci Jorge Moragas a les seves intervencions. Ara bé, voler veure-hi uns suposats posicionaments ideològics és fer una valoració molt reduccionista de la feina de Longoria i Olivares. Els directors volen que el Procés s’entengui aquí i a l’altra punta del món, de la mateixa manera que no volen que aquí sigui motiu de confrontació o instrumentalització política. I això només es podia aconseguir fent parlar sense embuts ni afegits el material audiovisual de què disposaven. Imatges d’arxiu i entrevistes pròpies estableixen una brillant dialèctica en què l’espectador mai té la sensació de perdre’s en el que s’hi explica, i que alterna moments molt durs des del punt de vista emocional (totes i cadascuna de les aparicions dels consellers empresonats) amb d’altres que aposten per un desarmant sentit de l’humor. A “Dos Cataluñas” hi cap una mica tot: des de vídeos virals que han fet fortuna fins a la recuperació d’imatges que, vistes ara, ens semblen molt llunyanes malgrat que només han passat uns pocs anys.  I respecte als entrevistats, sí que n’hi ha que surten molt i d’altres de massa poc, però és que al final del que es tractava era de confrontar dues maneres de veure. Al final, el documental de Netflix acaba essent un molt lloable intent d’estructurar un conflicte que no s’explica fàcilment. I també acaba essent un notable relat sobre la necessitat d’escoltar la Història i entendre-la.