La ministra portaveu Isabel Rodríguez respongué ahir una pregunta sobre si el CNI fa servir el programari d’espionatge Pegasus. “Són afers secrets dels quals no els en puc informar perquè m'ho prohibeix la llei”, va dir. No calia l’excusa, perquè la investigació de CityLab i altres centres de recerca, a més dels detalls del fabricant del software, ja ha deixat ben clar que l’Estat espanyol espiava, també enllà de les seves fronteres, i a qui espiava. Els diaris de paper que s’editen a Madrid fan avui tal com la ministra. L’únic que du aquesta història en portada és El País, que ho dona en la peça més petita de la primera pàgina. El Trio de la Benzina no en diu ni ase ni bèstia. Què indiquen aquestes portades silencioses, mudes, callades davant la major operació de vigilància i control informàtic de persones mai documentada en la història recent d’Europa? Doncs envien un senyal net de com s’ha degradat la democràcia espanyola els últims 25 anys. Ja no són funcionals ni els que tenen com a missió controlar al poder i als poderosos sense por ni favor. Han abaixat els braços. Se’ls en fot la defensa dels drets humans i civils dels ciutadans? No, fora de que les víctimes siguin independentistes catalans. Pel que es veu, aquest és el motiu —els dos motius— pel que se’ls hi poden arrabassar drets i llibertats sense que la canallada tingui ressò en portada. Que no surti fum per la xemeneia.
No és cap exageració. El juny del 1995, en ocasió de l’escàndol de les punxades telefòniques del Cesid (com se’n deia llavors de l’actual Centro Nacional de Inteligència, CNI), El Mundo va ser el primer en informar de l’escàndol amb bombo i platerets i El País va dedicar-hi 13 portades seguides —13 dies consecutius, i quatre més d’esparsos— a seguir l’afer, que va acabar amb Felipe González, el president del govern espanyol, fent-se l’escandalitzat (“torcebraç a l’Estat”, deia), i acceptant la dimissió del vicepresident, Narcís Serra, i del ministre de Defensa, Julián García Vargas. Fins i tot la plana major del PSOE va demanar a González el cap de Serra i una crisi de govern. La Fiscalia va obrir una investigació 48 hores després de la denúncia dels diaris. En canvi, ahir, la ministra portaveu es va fer l’orni i també el Tribunal Suprem, el PSOE, el PSC i els partits de la dreta espanyola, Entretant, a Brussel·les, l’eurodiputada liberal Anna Júlia Donáth, en nom del comitè d'investigació sobre l'ús de Pegasus i programari espia, parlava clar: “Sembla que l'Estat espanyol, juntament amb els governs polonès i hongarès, estan controlant massivament als seus propis ciutadans sense ordre judicial ni un motiu raonable”. És molt gros que el govern d’Espanya cometi vileses d’aquesta mena i quedi vergonyosament associat amb els executius il·liberals i autoritaris de Polònia i d’Hongria. És gros però ho has vist abans, fins i tot en països de qualitat democràtica acreditada. Recorda el cas Watergate. El president dels Estats Units, Richard Nixon, va dimitir abans no el destituís el Senat per l’assalt a la seu electoral central del partit rival, encobriment, amenaces, etcètera. Polítics. Ja passa. Però… la premsa? Nixon va caure per la perseverança dels diaris, sobretot de The Washington Post, en seguir el cas a peu i a cavall. Quina esperança li queda a Espanya amb aquesta premsa silenciosa, muda, callada? Avui ho pateixen els independentistes catalans. Demà, altres dissidents.
Els diaris catalans obren tots la portada amb l’afer, esclar. La Vanguardia, El Periódico i El Punt Avui —llàstima— agafen el rave per les fulles. Els inquieta l’espionatge per si es desfà la taula de diàleg entre els governs català i espanyol. Ui sí. La taula que s’ha reunit un sol cop i que l’executiu espanyol ha ajornat sine die? Quina gran preocupació, oi? Ni hi ha taula ni hi ha diàleg. Hi ha un atemptat gruixut als drets i llibertats però no s’hi entra. D’aquest cas gairebé n’informen més i millor els grans diaris europeus que no pas els d’aquí. D’entrada, la primícia és del periodista nord-americà Ronan Farrow —fill de l'actriu Mia Farrow i del cineasta Woody Allen—, que ho publica en una revista quinzenal dels EUA. Els diaris espanyols que tant s’omplen la portada amb la Democràcia Consolidada™ —com les portaveus socialistes ahir, que no van tenir ni mitja paraula de condemna pels fets ni d’empatia amb les víctimes, al contrari que els seus coreligionaris del 1995—, què feien, en què pensaven?
