Casals: "Al Rei li fa por rebre la presidenta Forcadell"
Muriel Casals (Avinyó, França, 1945) va ser cinc anys presidenta d’Òmnium Cultural abans de convertir-se en un dels rostres imprescindibles del procés independentista impulsat per la societat civil catalana. Avui, des del Parlament, es mostra optimista del futur de la legislatura tot just en marxa, malgrat ser conscient dels riscos que plantegen tant els suport de la CUP com les rivalitats internes a JxSí.
Semblava impossible fa quinze dies, però finalment ja hi ha un president investit i la legislatura s’ha posat definitivament en marxa. Com ho veu? Amb alegria. Vol dir que podem començar a treballar amb normalitat. Normalitat relativa, perquè estem en una etapa de la vida política catalana que no és normal. No obstant això, hi ha una part de normalitat que s’ha de viure també.
Per fer-ho possible ha calgut finalment que Artur Mas fes un pas al costat. Què li sembla? Em sembla dur i, en certa manera, injust. Però s’ha demostrat que és eficaç, i els polítics ja ho tenen això, que hi ha moments que fan coses que poden semblar dures a ells o als seus seguidors i les fan per l’eficàcia. Per al president Mas l’important era que el procés continuï endavant. En la mesura que ha calgut fer aquest sacrifici, l’ha fet, i amb una gran elegància i quasi diria que amb una punta d’alegria, en cap moment s’ha mostrat abatut. A més, el fet que hagi sortit tan bé, que el nou president, Carles Puigdemont, que és obvi que és la continuació del que era el president Mas, hagi agradat als qui els agrada Mas i a molts dels qui no els agrada, és molt important.
Mas va dir que amb aquest gest queda deslliurat del seu compromís de no tornar-se a presentar. Quin paper li veu? És molt difícil fer pronòstics. Pot passar tot. El que és segur és que el president Mas tindrà un paper important en els pròxims anys en la vida política catalana. Però no sé quin. Ell s’havia ofert a ser el president que portava fins a les portes de la independència. Ara podria ser que fos el primer president de la independència. Però també podria ser que no. El que crec, i no voldria equivocar-me, és que tindrà un paper.
Veu la CUP fidel al seu compromís per a la estabilitat que ha portat a aquest moviment? Sí. La vull veure. En la mesura que jo i els meus companys som fidels als nostres compromisos, hem de creure que els que prenen compromisos amb nosaltres també ho seran. La CUP té un paper molt important que ens permet explicar al món que aquest projecte per la independència és volgut per persones que van des de la democràcia cristiana fins a l’esquerra antisistema. Els qui són responsables de donar aquesta força al procés amb la seva característica radical, no puc imaginar-me que vulguin deixar de jugar aquest paper.
No sóc tan ingènua per no ser conscient que l'estabilitat passarà per moments en què patirem
Creu que l’estabilitat està garantida, doncs? Crec que està garantida, però no sóc tan ingènua per no ser conscient que aquesta estabilitat, que crec garantida, passarà per moments en què patirem.
De fet, en el primer ple ja hi ha hagut la primera ensopegada arran d’una resolució sobre la recuperació de la paga extra dels funcionaris i en què JxSí va haver de moure’s per no perdre la votació... Ensopegada per una qüestió del dia a dia, no per una qüestió del procés. Estem en unes circumstàncies econòmiques molt dures i una de les primeres coses que fem és ajudar a millorar les condicions d’una part dels treballadors que no són precisament els que pateixen més. Jo he estat funcionària a la universitat tota la meva vida professional i he estat sempre conscient que era una privilegiada. Vam fer això, i per unanimitat, també és bonic, encara que per una qüestió discutible. En un moment més tranquil hauríem pogut discutir una estona sobre què significa recuperar les bones condicions dels funcionaris. Però és bonic que hagi estat unànime.
El que ens estan dient els nostres líders polítics és que això dels 18 mesos és una referència, però en poden ser 16, 17 o 23
I aquest procés es podrà fer en 18 mesos, com preveien? Es podrà fer en un període relativament curt, perquè 18 mesos és molt curt. Aquest és el període que s’ha fixat a partir dels treballs del Consell Assessor de la Transició Nacional, de l’observació dels processos d'independització d’altres països en el context europeu de finals de segle XX i començaments del XXI. No és una cosa inventada. El que ens estan dient els nostres líders polítics és que això dels 18 mesos és una referència. El que se sap és que no volem esperar quatre anys a culminar aquest procés, però poden ser 16, 17 o 23 mesos.
Però, tan bon punt s'ha plantejat aquest tema hi ha hagut un daltabaix... Hauríem de fer una mica de pedagogia i evitar fer daltabaix de coses que no ho mereixen. Ara hem de fer un daltabaix de dos mesos o tres mesos? Faria riure. Però ens hi enganxem a vegades. Tenim un referent que és al voltant 18 mesos i treballar, treballar, treballar.
On serem d’aquí 18 mesos, o 20...? A les portes de la independència. Serem en aquell moment clau, crucial, en què hi ha d’haver un acord amb les institucions polítiques espanyoles. El govern espanyol i el català s’asseuran a una taula i debatràn de quina manera es fa la secessió. Això pot ser perquè les institucions polítiques espanyoles entrin en raó i de manera decidida concloguin que més val tenir un bon veí que una mena de pedra a la sabata. O pot ser que passi, si les institucions polítiques espanyoles segueixen amb aquesta tossuderia, perquè algun àrbitre exterior ve i diu: heu de seure i negociar. Jo ho imagino bastant a tres.
En aquest país s'ha desencadenat un desig que ha de ser acomplert
Històricament, el catalanisme polític ha tingut problemes per mantenir-se cohesionat. Veient-ho des de dins, en reunions de grup i la dinàmica del Govern, quin risc hi pot haver per la banda de l’independentisme? Hi pot haver el risc..., és com el revolucionari que té moltes ganes de fer la revolució però abans de fer-la amb algú que no li agrada prefereix no fer-la. Tenim el risc que comencem a discutir entre nosaltres. "No m’agrada com ho fas i no ho fas ni tu ni jo". Aquest risc hi és. Però penso que cada vegada és més petit. Ho hem vist aquestes setmanes d’espera i patiment, la quantitat de gent que ens deia "si us plau, no frustreu la nostra il·lusió". En aquest país s’ha desencadenat un desig que ha de ser acomplert. Aquest desig tan fort i tan compartit per tanta gent és el que evita..., és la contraposició a aquest perill que a vegades tenim els electes de començar a discutir entre nosaltres. La gent et diu "a mi m’és igual que mani més l’un o l’altre, o sigui una mica més de dretes o més d’esquerres, vull fer els passos per tenir un país de veritat, més normal".
Aquest risc el veu també dins de JxSí? Hi és una mica en general. Jo, com que vinc de l’esquerra reconec que aquesta cosa de creure que tu ho saps fer millor que l’altre és un defecte que té més l’esquerra que la dreta. Això de creure que tu ho faries millor que l’altre pot frustrar allò que tu creus que podries fer tu però no fas. S’ha de ser molt generós per acceptar que ho fa un altre.
Al Rei li fa por una fotografia amb la presidenta del Parlament. Ho veig com una feblesa
Entre els debats que hem viscut aquesta setmana hi ha la negativa del Rei a rebre la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i que Mariano Rajoy no hagi trucat el president Puigdemont... Una primera impressió és que ells ja ens veuen aliens. Quasi independents. Ens consideren poc seus, poc espanyols. El cas del Rei, de no rebre la presidenta, li fa por la fotografia. Una fotografia del Rei d’Espanya amb la presidenta d’un parlament que representa una majoria que té el desig de separar-se d’Espanya. En lloc de dir "jo seré el que aconseguiré un bon aliat per a Espanya" li fa por una foto que diguin: "és amic d’uns que volen deixar de ser un tros d’Espanya". Ho veig com una feblesa per part del Rei.
En canvi Rajoy estaria encantat de rebre una trucada de Puigdemont, segons vam poder veure amb la trucada de Ràdio Flaixbac... Si, però el protocol indica que és a ell a qui li toca trucar. Potser fóra convenient d’aquí uns dies que Carles Puigdemont li truqués. Aquest senyor... la seva política és duríssima, però almenys caldria guardar les formes.
Espanya es debat sobre un futur govern del PP o de Pedro Sánchez. Com afectarà al procés català? Jo no crec que depengui gaire del color polític del govern espanyol, l’experiència ens ho ha demostrat, la història llarga i la de la democràcia última. Tan durs han estat amb Catalunya els governs del PP com els del PSOE. Però, les formes són diferents, per tant, probablement un govern del PSOE, sobretot si té aquests senyors de Podemos que estan per un referèndum, aporta formes més dialogants i amables. Probablement seria millor.
Probablement seria millor un govern del PSOE, sobretot si té aquests senyors de Podemos, que estan per un referèndum
Requerirà l'abstenció d'ERC i de Democràcia i Llibertat (DiL). Creu que han de jugar per afavorir un govern o altre? Sí, mentre hi som, hi som. I en la mesura que pensem que un govern més dialogant pot ajudar que aquest procés es faci d’una manera més tranquil·la i pacífica em semblaria bé que els diputats catalans, ja que hi són, determinin.
Hi ha veus a l’Estat espanyol que critiquen que el PSOE estigui disposat a recolzar-se en l’abstenció de DiL i ERC per arribar a la Moncloa... Per tant, val la pena que hi siguin i que actuïn d’aquesta manera. Quan tens dubtes, a vegades l’adversari, et dicta, fes-ho perquè a mi no m’agrada gens.
Vostè va ser presidenta d’Òmnium, ara s'està atribuint a aquesta entitat subvencions provinents del 3% de finançament il·legal de CDC... S’està intentant desprestigiar Òmnium i s’està intentant fer agafar por als socis generosos, que saben que fer un donatiu a Òmnium, com que és una entitat d’utilitat pública, té una desgravació important. Hi ha una ofensiva contra la gent que ha donat diners a Òmnium dient que sortiran a una llista i miraran d’on han guanyat els diners. Els donatius d'Òmnium estan perfectament auditats. Fa dos dies ens atacaven perquè Òmnium tenia subvenció pública, ara que Òmnium no té subvenció pública i el 90 per cent del pressupost són quotes de socis, estan creant mal ambient entre socis i persones que han ajudat Òmnium, intentant desincentivar que donin ajudes. Però Òmnium ha contestat.
A Òmnium hi ha consciència d’estar al punt de mira d’uns adversaris molt poderosos que no s’estan de res, ni de mentides, per atacar-te
A Òmnium hi ha preocupació? No. Hi ha consciència d’estar al punt de mira d’uns adversaris molt poderosos que no s’estan de res, ni de mentides, per atacar-te. Això sí que ocupa més que preocupa.
S’espantarà Òmnium? No. Òmnium és una entitat que no s’espanta. Hi ha més de 54.000 socis. Crec que una part de la tranquil·litat i serenitat em ve d’aquests cinc anys al capdavant d’Òmnium. És un lloc de gent essencialment bona i que juga net. No ens hem d’espantar, la qual cosa no vol dir que tanquem els ulls. Com nosaltres aquí al Parlament.
Què és el que més l’ha sorprès de tot el que ha passat aquests mesos al Parlament? No sabria dir. Potser, per bé i per no tan bé, aquesta sensació d’un cert corporativisme entre els electes. Potser una sorpresa és aquesta dicotomia que tenim els que hem tingut el privilegi i la fortuna de ser electes que no caiguem en la temptació de sentir-nos elegits.
De fet, una de les electes que més s’ha destacat en molts titulars ha estat Muriel Casals, que ha sonat moltes vegades per a moltes coses, inclosa presidenta de la Generalitat... Això de ser una dona gran, tranquil·la, he tingut una vida llarga i variada però no m’he barallat durament amb quasi ningú, tot i que he expressat aquelles coses que penso diferent, fa que, a vegades, siguis com un comodí que es pot utilitzar.
S’ha sentit utilitzada? A vegades es diu pejorativament, però en el cas d’una persona que es posa en una aventura política, com jo que no tinc experiència ni vinc del món de la política, el millor que em pot passar és que m’utilitzin. És clar que sí.
Una de les carpetes en marxa ara al Parlament és la constitució de les comissions legislatives, inclosa la del procés constituent. I una altra vegada, com va avançar dijous El Nacional, sona el seu nom per presidir-la... No en sabem res. Perquè això de les comissions és una cosa molt establerta, es distribueix segons la força dels grups al Parlament. D’aquesta comissió en concret, l’interessant és que la integren no només independentistes sinó que serà una comissió més amplia i per això s‘ha acceptat que no sigui legislativa, sinó d’estudi. Sembla que li dóna menys força legislativa però més força política en la mesura que desborda els estrictament independentistes.
Li agradaria presidir-la? Deu n’hi do la feina que hi ha sent una diputada normal, de base, i estic molt contenta. Sincerament, ara no sabria què dir...
Jo no em veig de jove, quan vaig entrar al PSUC, apuntant-me a Podemos; abans a la CUP, això segur
Venint com ve del PSUC, com veu Podem? Jo entro al PSUC perquè és un partit catalanista. A l’esquerra hi havia els partits clarament catalanistes i els que no ho eren tant, i el PSUC ho era. Al mateix temps en el meu record, la gent del PSUC que érem universitaris llegíem, discutíem, era un entorn políticament bastant sofisticat en el bon sentit de la paraula, culte, no de consignes... En aquest sentit, veig Podemos més simplista, més de consignes, de menys elaboració política... Jo no em veig de jove apuntant-me a Podemos.
I s’hi veu a la CUP? No ho sé, en dubtaria. Però abans a la CUP que a Podem, això segur.
Muriel Casals, filla d’un exiliat de la república i una dona francesa, creu que veurà la república catalana? Jo crec que sí que la veuré. Em sap greu que no la vegi el meu pare, però jo sí que la veuré.
Fotos: Sergi Alcàzar