No passa el temps. El suport de 18 diputats britànics de quatre partits diferents a la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, davant  la “persecució” judicial de què és objecte a l’Estat espanyol, ha fet revifar l’anomenat “cas dels catalans” al Parlament de Westminster 300 anys després.

Si el motiu ha estat ara la imputació a Forcadell per "prevaricació" i “desobediència” al Tribunal Constitucional, pel fet d'haver permès que la Cambra catalana votés les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent, llavors va ser perquè els catalans havien estat abandonats per Sa Majestat britànica en la Guerra de Successió, incomplint el compromís que les seves “llibertats” serien  respectades fos quin fos el desenllaç del concflicte. Es repetirà ara la -trista- història quan es voti la moció impulsada pel diputat del Partit Nacional Escocès (SNP) George Kerevan?

En efecte, dates tan llunyanes -i, segons com es miri, tan properes- com el 3 i el 4 d’abril del 1714, la Cambra dels Lords va ser l’escenari d’un intens debat en què l’oposició whig, el que avui consideraríem el partit o bloc "progressista", va carregar amb severitat contra el govern tory, la majoria "conservadora", per haver posat els catalans als peus dels cavalls de Lluís XIV i el seu nét Felip V.   En aquella ocasió, el debat va ser conseqüència d'una interpel·lació a la reina Anna promoguda per 24 lords.

El viratge en la política exterior britànica va repercutir de manera decisiva en la fi de l’estat català per dret (reial) de conquesta, una situació després legitimada pels decrets de la Nova Planta que va donar origen al modern Estat espanyol. Llavors com ara, conceptes com "drets" i "llibertats", en general, i amb relació a Catalunya i Espanya, en particular, es van posar a debat al parlament de Londres. En aquella ocasió el debat va ser conseqüència d'una interpel·lació a la reina Anna promoguda per 24 lords. 

Els catalans i els seus drets van ser sacrificats en l’altar de la realpolitik del segle XVIII quan els anglesos, que els van decidir a embarcar-se en la guerra contra el Borbó en el bàndol de l’arxiduc Carles d’Àustria mitjançant el Pacte de Gènova (1705), van considerar arribat el moment de repartir-se el pastís europeu (i americà) amb França. Era el moment del col·lapse militar i financer de l'imperi dels àustries hispànics, que havia arribat al clímax amb la mort sense descendència de la trista figura de Carles II, l'Embruixat. El gir en el tractament de la qüestió catalana per part de Londres s'havia operat a partir del 1710, cinc anys després del pacte amb els  "vigatans" -els austriacistes catalans- i arran de la victòria electoral dels tories.

Malgrat que la reina Anna va defensar fins al final els compromisos amb els catalans, i enmig de la pressió dels diplomàtics catalans com Pau Ignasi de Dalmases, les queixes del qual estan en l'origen del debat celebrat a Westminster, el tory Bolingbroke, el secretari d'Estat, va claudicar davant els Borbons. A Utrecht (1713), en el principi del final de la causa catalana, l'enfollit Felip V va poder imposar les seves cíniques condicions per a la pau: els catalans tindrien, com a molt, els mateixos drets i privilegis que els castellans, que -deia- són “els súbdits més estimats” de sa majestat catòlica. La qual cosa significava, a la pràctica, l'abolició del seu sistema de govern i el sotmetiment a les lleis castellanes i en manifesta desigualtat de condicions, com aviat es demostraria.

'The Case' i la 'Deplorable Història'

Entre el març i el setembre  de 1714, abans que la caiguda de Barcelona a mans dels exèrcits borbònics sancionés la fi de l’estat català -de les estructures políticojurídiques del Principat de Catalunya-, encara van aparèixer a Anglaterra dues publicacions en defensa dels catalans i que blasmaven l’actitud britànica en el conflicte: The Case of Catalans Considered i The Deplorable History of Catalans. En totes dues obres s’assenyalava que Anglaterra es feia un flac favor a si mateixa i, en general, a la causa de la llibertat, abandonant els catalans a la seva sort.

A The Case es lloava i justificava la negativa dels catalans a cedir, malgrat la pressió anglesa (Bolingbroke fins i tot va organitzar un bloqueig naval de Barcelona, l’antiga ciutat aliada) i la superioritat de l’exèrcit borbònic francoespanyol: “Els seus avantpassats els van llegar els privilegis que gaudeixen des de fa segles. Ara han de renunciar a ells sense honor i han de deixar, després d'ells, una raça d'esclaus? No; prefereixen morir tots; o la mort o la llibertat, aquesta és la seva decidida elecció”.

La reina Anna d’Anglaterra va morir l’1 d’agost del 1714. La va substituir al tron Jordi I, partidari, com ella, de la causa dels catalans. Però, en qualsevol cas, el Parlament, amb majoria tory, manava. En les democràcies sempre mana el Parlament. Ho sabia el rei Jordi I -i el govern whig, que, ailàs, es va formar el 1715, massa tard- i ho sabia Carme Forcadell el dia que simplement es va limitar a complir el mandat de la Cambra (catalana): votar. 

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat