Carlo Sechi (l'Alguer, 1946), és una de les figures més destacades en la defensa de la llengua catalana a la ciutat sarda. Implicat activament en la promoció del català des dels anys seixanta, quan la llengua passava per un moment molt delicat arran de l'esclat del turisme i d'un augment de la presència de l'italià a partir de les reformes escolars i l'auge de la televisió. Sechi va ser un dels fundadors del moviment Sardenya i Llibertat, amb el qual va aconseguir ser primer regidor del seu municipi en la dècada dels anys vuitanta i després, entre 1994 i 1998, síndic, és a dir, alcalde, amb el focus posat en fer augmentar la presència del català a les institucions per dotar-la de més prestigi a ulls dels algueresos.
Promotor de nombroses iniciatives, el 1985 va fundar l'Obra Cultural de l'Alguer i també va posar en marxa la Biblioteca Catalana de la ciutat. El 1996 va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi per la seva feina incansable, que ha mantingut en els últims trenta anys. Aquesta setmana, Sechi, que es caracteritza per ser optimista de mena, va ser guardonat amb el premi especial del jurat dels Martí Gassull i Roig, que cada any atorga la Plataforma per la Llengua. De visita a Barcelona per assistir a l'entrega de premis, Sechi repassa en aquesta entrevista la situació de la llengua catalana a l'Alguer i mira el futur amb l'esperança tot i les adversitats
Fa molts anys que està implicant en la defensa de la llengua catalana a l’Alguer. Quina diria que és la situació de la llengua a la seva ciutat avui en dia?
Estem obligats a ser optimistes. Això ens ajuda a fer, a treballar, però, a més, tenim elements que ens porten a ser-ho. Veiem que una comunitat sencera té encara un esperit de reivindicació. Els militants són una part més reduïda, naturalment, però hi ha una comunitat algueresa, que vol incloure també els nouvinguts que sempre s’han integrat lingüísticament o que manifesten simpatia, consideració, respecte i positivitat pel fet que una comunitat identitària històrica com l’Alguer hagi tingut la capacitat i la força per salvar la llengua i la tradició cultural.
La pressió turística va ser molt forta i va portar com a llengua de comunicació l'anglès. Molts joves van triar aprendre'l per a poder tenir oportunitats per treballar
Vostè diria que el català a l’Alguer està millor que anys enrere?
No, això no ho dic perquè seria dir una mentida. L’Alguer va tenir una situació crítica, a principis dels anys seixanta, quan una sèrie de circumstàncies van fer pressió per tallar la transmissió de la llengua a les generacions futures. Hi va haver una fortíssima pressió de nouvinguts d'altres pobles de Sardenya, però sobretot de la resta d'Itàlia. Eren d'una classe social mitjana-alta i reivindicaven l'italià com una llengua d'emancipació i d'evolució. Hi havia moltes altes figures del pol petroquímic de Porto Torres que van triar fer-se una casa a l'Alguer. Això es va veure com un fet positiu, però va condicionar moltíssim l’ús de la llengua. L'altre aspecte és la pressió turística, que als anys seixanta no vull dir que fos una agressió, però va tenir una presència molt forta. Era un turisme prevalentment anglès i nord-europeu que portava com a llengua de comunicació l'anglès. Per això, moltíssims joves van triar aprendre l'anglès per poder tenir oportunitats de treballar. El tercer motiu va ser la reforma escolàstica de l'estat italià, que va portar l'obligatorietat de l'escola entre els deu i els catorze anys, totalment en italià. Finalment, l'entrada de la televisió a totes les cases i també en italià, que va suposar un canvi radical en la manera de ser, de comunicar i de viure a l’Alguer.
Com es va superar aquesta situació?
Mai no s’ha perdut l’interès ni l’entusiasme. Als anys seixanta hi va haver el viatge del retrobament català (l’agost de l’any 1960, 150 catalans van anar en creuer a l’Alguer i van conèixer la ciutat) que va despertar un sentiment catalanista i un interès per Catalunya i la llengua catalana. D’aquí en van sorgir iniciatives, intercanvis, també van venir els valencians i els rossellonesos, va venir l’Orfeó Català i els Castellers de Vilafranca... Tot això va generar curiositat i enfortir els sentiments de pertinença. És cert, s’ha reduït enormement el percentatge dels catalanoparlants, però hi ha hagut sempre un clima positiu, d’optimisme i de consideració. Cal dir que Sardenya sempre ha tingut l’orgull de tenir l’Alguer. Ens ha vist com una oportunitat de tenir una comunitat reconeguda universalment. Que els sards sempre hagin respectat el català ens ha ajudat enormement.
Els governs italians han expressat indiferència pel català i per l'Alguer, però mai hostilitat ni repressió
Heu tingut la mateixa sensació per part de l’estat italià?
No. L’estat italià va exercir una repressió molt forta en l’època feixista, però no a Sardenya i tampoc a l’Alguer. La repressió més dura de Mussolini va ser al nord d'Itàlia, el sud de Tirol, l'àrea eslovena o a la Vall d’Aosta, però a les nostres confrontes no. Els governs que el van seguir han manifestat, podríem dir, una certa indiferència, però mai hostilitat ni repressió. Quan als anys setanta i vuitanta va començar la batalla per aplicar l’article 6 de la Constitució, sobre les minories lingüístiques, els partits d’esquerres, la democràcia cristiana, els comunistes i els socialistes ens van expressar solidaritat. La dreta va ser més prudent, però mai van ser hostils. Quan vam tenir relació amb els portaveus del parlament, sempre vam trobar disposició de part d’ells. La llei de tutela de les minoríes lingüísitques no es va aprovar fins a finals de l'any 1999, però va arribar.
Vostè va tenir també responsabilitats polítiques a l’Alguer, com a regidor primer i després com a síndic. Com va promocionar la llengua?
Sempre he dit que una llengua se salva i s'ajuda i es promou si es parla. I això és el que vaig fer dins de l'ajuntament comunal, als mítings polítics, en la producció dels cartells, la propaganda política electoral… Sempre ho vaig fer exclusivament en català. Quan vaig ser elegit i durant una llarga temporada estava sol, era l’únic representant del moviment nacionalista d'esquerra Sardenya i Llibertat, i era l’únic que a les assemblees municipals parlava en català. Això va demostrar que era una llengua útil per parlar de qualsevol tema i defensar qualsevol argument. Mai vam fallar. Fent això vam animar també moltíssima gent jove i ens vam guanyar el respecte de molta gent gran, que van saber apreciar el fet que la llengua en la qual ells pensaven, empraven a la feina o al carrer, tenia també dignitat a dins de les institucions. Però, sobretot també, vaig emprar el català en forma escrita, fent i comunicant iniciatives del municipi en la nostra llengua. Això ha donat dignitat i ha animat a molts algueresos.
Diria que aquest és el seu llegat?
Sí. En aquell moment vam posar en marxa moltes relacions. Jo vaig ser regidor de Cultura i Esports als anys vuitanta i vam activar una sèrie d’iniciatives que van tenir un ressò important a nivell no sols pancatalanista, sinó internacional. Vam portar les festes de cultura popular Pompeu Fabra, a qui els ciutadans de l’Alguer coneixien com l’unificador de la llengua, però superficialment. Això ens va donar l’oportunitat d’aprofundir en la seva figura. El 1985 van venir el president Pujol i el conseller Rigol, per fer un acte d'agermanament amb el Govern Autonòmic de Sardenya a Càller, però es va confirmar a l’Alguer, amb la presentació d’un llibre coeditat entre l’Assemblea Regional Sarda i el Parlament de Catalunya. Però, sobretot, nosaltres vam treballar als anys 90 per demanar a l'Institut d'Estudis Catalans que obrís les portes a la ciutat. Tenia la sensació que hi havia molta prudència per frenar el reconeixement del català i la feina que fèiem per protegir-lo. Ja teníem una revista periòdica, L'Alguer, publicàvem llibres en català respectant la unitat de la llengua catalana, però salvant i recuperant i tutelant les peculiaritats del nostre català. Per nosaltres no era una forma egoista de salvar les nostres peculiaritats, sinó que enriquíem la gran llengua catalana a través de les peculiaritats alguereses. Finalment, el 1997 vaig signar un conveni amb l'IEC de respecte i col·laboració. Va ser molt significatiu per l'Alguer, que representa l'extrema perifèria de l'àrea lingüística.
Qui parla avui català a l'Alguer?
La llengua no fa distincions ni de nivell social ni d’edat. Si ho avaluem percentualment, podríem dir que és poca gent, però hi ha moltes persones que parlen català i que el recuperen, també nouvinguts, italians que han triat viure o tenir una casa a l’Alguer i que aprenen la llengua perquè els fascina el fet que la ciutat pugui ser una comunitat lingüística catalana. Gaudeixen la llengua, escriuen. En el concurs de poesia Rafael Sari, per exemple, hi participen persones que no són catalanoparlants, però que tenen l’orgull i la sensibilitat de contribuir. Això demostra l’atenció, la consideració i el goig de les persones que venen a l’Alguer i veuen en la llengua una riquesa.
Quan diu nouvinguts, a qui es refereix?
A persones de tot el món. A la gent de Sardenya que ve a l’Alguer, els algueresos els han de fer un monument perquè s’hi integraven lingüísticament. Ho veien com una forma d’emancipació i també de consideració i respecte per una llengua que no era la seva, però que empraven el català per a poder viure dins la comunitat catalana de l’Alguer. La forta pressió turística va provocar que hi hagués molts matrimonis mixtos entre sards i persones del nord d’Europa. Aquestes persones també han manifestat un respecte molt important per la nostra llengua. Sempre hi haurà gent amb curiositat i interès que aprenen català, col·laboren i contribueixen a la recuperació i al futur de la nostra llengua.
Els musulmans van un cop a la vida a la Meca. Els catalans han de venir a l'Alguer
Molts catalanporlants saben de la tradició del català l'Alguer, però no hi han estat mai. Que els explicaria de la seva ciutat?
Jo sempre dic als catalans que han de fer com els musulmans. que van un cop a la seva vida a la Meca, doncs ells han de venir un cop a la vida a la nostra ciutat. Cada vegada passa més, gràcies a les oportunitats de viatjar que hi ha avui en dia, sobretot en la temporada d’estiu i de vacances. En temporada baixa també venen molts catalans. Sempre tenen la porta oberta al carrer Arduino, on convivim la Plataforma per la Llengua i l’Obra Cultural de l’Alguer. Si hi ha una persona a dins de la seu, la porta és oberta. Quan veuen els cartells en català, a la gent li entra la curiositat. Amb un “hola” és suficient per tenir confiança i els expliquem tot el que fem, que tenim l'única biblioteca en català d’Itàlia. Les visites de catalans a l’Alguer ha donat vida a un fenomen: molta gent està posant als seus fills el nom de la ciutat. És una cosa fantàstica. A Tarragona diuen que són el balcó del Mediterrani. Nosaltres diem que som el balcó més bell del Mediterrani.
Fent una mica de retrospectiva, quina lliçó s’emporta de tots aquests anys fent activisme pel català? Quina autocrítica en fa?
Que cal reivindicar l’ús del català sempre. Jo crec que hi ha dos grans objectius que encara són vigents. El primer, l’ús del català a les institucions. Les institucions públiques han d’emprar el català constantment, sempre. No és suficient que manifestin simpatia i respecte per la llengua. Si no la parlen i no la fan servir per a les activitats institucionals, això és molt poca cosa. L'ús de la llengua en l'àmbit institucional enforteix el sentiment de pertinença de la gent comuna, que veu en l'exemple institucional un senyal de consideració per una llengua que pot ser autènticament de prestigi. L'altre és introduir la llengua l'escola. A l’Alguer, com a tota Sardenya, les escoles depenen totalment del Ministeri de l'Estat italià i de les disposicions italianes. Però el govern autonòmic pot reivindicar una autonomia escolàstica, cosa que han fet altres regions que han exercit el dret autonòmic i han triat proposar l'ensenyament de la llengua materna a les escoles estatals. A l’Alguer, totes les escoles són estatals i, per tant, seria fàcil. Abans de tot, caldria reivindicar l’autonomia davant l’Estat i després elaborar projectes per introduir la llengua sarda a Sardenya i el català a l’Alguer. Per aconseguir-ho, això sí, cal la formació del professorat. Les famílies estan a favor d’ensenyar la llengua materna, fins i tot aquelles que no són catalanoparlants, però que desitgen i sostenen que els fills puguin aprendre la llengua. Tot això depèn dels governs autonòmics i dels ajuntaments, que els haurien de pressionar per aconseguir-ho.
El futur de la llengua a l’Alguer depèn d’això? De les institucions i de l’escola?
Avui la llengua encara té un alt nivell de consideració i tenim possibilitats i oportunitats de treballar per salvar-la. Sabem que és un percentatge molt petit, però cada dia hi ha algú nou que descobreix l’interès per la llengua, que escriu un article, una poesia, un record o que comença a parlar en català. També hi ha joves, nens, que l’empren per fer bromes, per jugar entre ells. Això és la base, és l’essencial per a aconseguir un ús més freqüent. Hem celebrat quatre edicions del concurs Canta Alguer, promogut per la Plataforma per la Llengua. Els joves que l’han guanyat, abans i feien música en italià. Després del concurs han començat a compondre, cantar i a parlar entre ells en la llengua pròpia. Això és un resultat extraordinari que ens demostra i ens anima a fer encara més per promoure el català entre els joves.
Fa un any es van publicar les dades d’ús social del català a Catalunya que demostren un retrocés de la llengua. Vostè, des de la distància, com veu la situació del català al país?
Som conscients que hi ha problemes. Que la joventut estudia en català, però juga el pati en castellà. Això és la societat d’avui. Cal militància activa, l’orgull d’un poble amb identitat que no pot renunciar a la llengua materna. Es poden fer moltes coses, però és vital i necessari anar més enllà, que s’enforteixi la presència del català, per exemple en l’activitat esportiva, que està lligada als joves i també a les persones nouvingudes. Penso en la colla castellera que s’ha creat a l’Alguer. Nosaltres no tenim tradició de castells, però fa dos anys es va voler crear per tenir un àmbit on es pogués parlar exclusivament en català. La idea és que això després també passi amb els amics o la família.
Cal militància activa, l’orgull d’un poble amb identitat que no pot renunciar a la llengua materna
Sempre ha defensat els llaços entre els Països Catalans. La relació actual entre aquests territoris és prou forta?
Nosaltres, el moviment Sardenya i Llibertat, durant els anys vuitanta i noranta, ja vam tenir molta relació amb els nacionalistes d’esquerres de Mallorca, amb Iniciativa per Catalunya… En l'àmbit cultural, ens hem de centrar en una proposta que es va posar en marxa anys enrere i que no crec que hagi funcionat si tenim en compte el que era el seu primer objectiu la seva funcionalitat: la Federació Llull. Va néixer per voluntat d’Òmnium, l’Obra Cultural Balear i l’Associació Cultural del País Valencià. Jo, com a president de l’Obra Cultural de l’Alguer vaig enviar una carta i em van dir que no era possible perquè la federació era per a entitats de dins l’estat espanyol. Vam assistir a una de les primeres assemblees, però mai hem tingut l’oportunitat de formar-ne part. Pensem que la federació hauria de superar les fronteres dels estats. Cal trobar un espai d’encontre i col·laboració per fer iniciatives que donin força a un ús comú de la llengua, cadascú amb les seves particularitats.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!