Salvador Illa i Roca (la Roca del Vallès, 5/5/1966) és el segon article 155 amb què el PSOE ha castrat l’autonomia del PSC amb la intenció de convertir la Generalitat en una sucursal de La Moncloa. Primer ho volgué José Luis Rodríguez ZP, qui després de dessagnar políticament Pasqual Maragall, aprovant un Estatut amb el segell i el ribot d’Alfonso Guerra, envià José Montilla a la plaça Sant Jaume per comprovar si els catalans els plauria ésser governats per un funcionari de correus. Illa prové de la mateixa factoria del municipalisme sociata d’extraradi; fou alcalde de la Roca del Vallès (1999-2005), indret que deu fer de llar a bellíssimes persones, però del qual hom només coneix la garjola de Quatre Camins i La Roca Village, un outlet on les marques de roba posen a la venda peces amb defectes de fabricació i restes de sèries a preus més barats perquè les comprin els russos.

A diferència del president Montilla, que tot i posseir el carisma polític d’una escopinya podia fer gala d’una envejable traça per manar a les institucions i una capacitat de quinqui per sortir-se amb la seva en una negociació, Illa és com una d’aquestes peces de roba amb segell de marca però amb la grisor del pas del temps, un personatge que sorprèn per una mediocritat d’aparença impertorbable, un ésser capaç de dir “t’estimo”, “al juny tindrem un 70% de la població vacunada” i “l’Espanyol per fi ha guanyat la seva primera Champions” amb el mateix rostre fúnebre de les màscares mortuòries. Si el PSOE va poder colar Montilla a la Generalitat aprofitant-se de l’estultícia d’Esquerra, que caigué en la trampa d’investir-lo només perquè als catalans no se’ns acusés de ser racistes amb els xarnegos, ara Sánchez intenta adormir-nos la vida política amb un candidat que el PSC tenia de cònsul a Madrit en un ministeri que només manava els bidells.

Que Illa presideixi la Generalitat seria la millor notícia per a l’independentisme, perquè només així, amb Catalunya novament comandada per un oficinista sense cap mena d’esma, les bases convergents i republicanes podrien renovar l’esclerosi dels seus partits i retornar a la il·lusió que l’electorat tenia abans de l’1-O

Els polítics independentistes no deixen passar l’ocasió per recordar que Illa ha estat un dels pitjors ministres de Salut de tot Europa, i tenen tota la raó del món. Sánchez el vol presidint la Generalitat perquè la nostra és una administració molt minsa i no necessita cap geni per ésser maquinada (Pujol ho sabia, i per això se’n cardava de la Generalitat, del Parlament i de l’Estatut i va entendre que per governar Catalunya necessitava crear un contrapoder al funcionariat que anés més enllà del control espanyol, focalitzat en els mitjans de comunicació i l’escola). Illa pot tenir glamur per gestionar el 155 de Sánchez perquè l’autonomisme és un sistema absolutament mort, per molt que els incompliments de Puigdemont i Junqueras sembla que li hagin donat l’enèsima vida. Que Sánchez ens enviï Illa no és una mala notícia: demostra que fins i tot el PSOE veu que la Gene no és res.  

En una campanya inframental on quasi tots els jugadors surten a empatar amb una falta d’ambició que esparvera, podria sobtar que Illa hagi mantingut un perfil tan baix, d’un continu what you see is what you get, com si la seva sola presència fos un recordatori de fins a com ha degenerat la política catalana quan el processisme ja ha esgotat tot el seu afany creatiu de fulls de ruta incomplerts i estructures d’estat que només tenien per objectiu alimentar convergents i republicans. De fet, que Illa presideixi la Generalitat seria la millor notícia per a l’independentisme, perquè només així, amb Catalunya novament comandada per un oficinista sense cap mena d’esma, les bases convergents i republicanes podrien renovar l’esclerosi dels seus partits i retornar a la il·lusió que l’electorat tenia abans de l’1-O i que Mas i Puigdemont van prostituir només per poder salvar la seva condició de màrtirs.

El final lògic del procés i la seva degeneració política seria contemplar Illa irrompent a Palau embotit en una de les seves insofribles americanes, acompanyat d’una sèrie de consellers made in Societat Civil Catalana i amb el ministre Iceta ballant el Don’t stop me now de Queen

El final lògic del procés i la seva degeneració política seria contemplar Illa irrompent a Palau embotit en una de les seves insofribles americanes, acompanyat d’una sèrie de consellers made in Societat Civil Catalana i amb el ministre Iceta ballant el Don’t stop me now de Queen. Si Illa va ser un dels factòtums en la negociació que el PSC va fer amb Convergència per retenir la Diputació de Barcelona, perquè Colau acceptés pactar amb Collboni a l’Ajuntament de Barcelona, i també una peça clau en la negociació amb ERC per a la investidura de Sánchez, això nostre d’arribar a presidir la Generalitat amb els vots de qui calgui li resultarà bufar i fer ampolles. Per si li faltava carisma, els polítics independentistes li han prestat una magnífica publicitat fent-lo el centre de la campanya electoral, la qual cosa certifica que els companys de militància indepe tenen la vista d’un talp.

Els polítics independentistes del 14-F van acceptar el 155 sense oposar-hi cap mena de resistència, incomplint no només el mandat de l’1-O sinó el de totes les eleccions posteriors. Posats a tenir un 155 a la Generalitat, millor que vingui directament de Madrit amb el segell del PSOE. Que Catalunya acabi governada per aquest col·lega filòsof que no ha après gaire de la disciplina (i per això ha acabat de funcionari) té tanta poesia que resulta el millor retrat del final agònic del procés. Mereixem que ens comandi una roba de marca tolida, una resta de sèrie, un pack de calçotets que tal dia fou novetat i ara es ven a preu de saldo pels volts de l’AP-7.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Pere Aragonès ERC - Sergi Alcazar
Candidats de la A a la Z Pere Aragonès, fem un llenguado Bernat Dedéu
Laura Borras Junts - Sergi Alcàzar
Candidats de la A a la Z Laura Borràs, la vanitat sense veritat Bernat Dedéu
ignacio garriga vox - sergi alcazar
Candidats de la A a la Z Ignacio Garriga, el negre de Vox Bernat Dedéu
Jessica albiach Comuns - Sergi Alcàzar
Candidats de la A a la Z Jéssica Albiach, la perfecta espanyola Bernat Dedéu