Avui, quan arrenca una campanya històrica per a les eleccions generals espanyoles, un de cada quatre ciutadans considera que els polítics i la corrupció es troben entre els principals problemes. El fenomen no és nou. Va ser un dels motius d'aparició de la “Nova Política” quan, amb l’esclat de la crisi econòmica, el 2008, alguns ciutadans van alçar-se al crit que els polítics “ens roben” i “no ens representen”. Tots aquests sentiments de desinterès i desconfiança cap a les institucions eren estructurals a Espanya, però es van fer explícits aleshores.

És amb l'auge de dos nous partits –Ciudadanos i Podemos– que la “desafecció” va cristal·litzar com a alternativa real al tradicional bipartidisme d'eix esquerra–dreta, amb què han gestionat el poder el Partit Popular (PP) i el Partit Socialista (PSOE). Una voluntat de canvi i regeneració democràtica sembla avui més real que mai, en vista de les enquestes.

El canvi de cicle

El sondeig del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) de desembre dóna al PP entre 120 i 128 diputats a les eleccions del 20D. El PSOE seria la segona força, amb una pinça de 77 a 89. Són els pitjors resultats mai assolits per la suma d'aquests dos partits. Al seu torn, Ciutadans i Podemos entrarien al Congrés, ocupant el tercer i quart lloc, respectivament, amb 63-66 seients els primers i 45-49, els segons.

Aquests resultats projecten un escenari on C’s serà clau per investir el PP, tret que es produeixi una Gran Coalició amb el PSOE –­l'única altra alternativa factible avui pels populars. L'altra opció, poc probable, seria un front PSOE/C's/Podemos. Si bé la cursa encara podria sorprendre en el terreny dels indecisos (un 41% segons el CIS).

Xifres a banda, és possible inaugurar ja el “canvi de cicle”, marcat per una nova cultura de la coalició, on els pactes i l'entesa determinaran els anys que vénen. La XI legislatura que s’enceta el 20 de desembre serà el moment i la prova de foc per a la Nova Política. Podrà exercir una oposició real a la Vella Política i predicar amb els postulats que propugnen –­sense oblidar que li deuen el seu èxit– si volen sobreviure.

Televisió i dialèctica

En cas de complir-se les previsions del CIS, la “política” de Ciutadans i Podemos, haurà de demostrar que no només és “forma”, sinó també essència. Altrament, les revolucions de Pablo Iglesias i Albert Rivera només hauran passat pel terreny de l’estètica. La Vella Política només havia fet debats televisius en tres de deu legislatures; la Nova en farà els mateixos només per a aquests comicis. Allà on els vells líders compareixien en plasma –com Rajoy des del 2013– els actuals ho fan a programes com El Hormiguero –Albert Rivera– ,Ana Rosa Quintana –Pablo Iglesias– o fins i  tot el Salvados entre els caps de llista de C’s i Podemos.

Però “dominar el mitjà dominant” –la televisió, com va fer Iglesias amb el seu programa La Tuerka– no és avui l’únic èxit de la "Nova Comunicació Política". A 15 dies de les eleccions, les joves formacions basades en un discurs d’alteritat ja han vençut: han portat al seu terreny els “altres”, aquells que critiquen. La victòria avui ja passa per haver abocat al guapo de Pedro Sánchez al programa de Bertín Osborne, o a la implacable Soraya Sáenz de Santamaría, al de Jesús Calleja. Perquè és en darrera instància el seu domini mediàtic –­abans que polític– el que ha forjat el camí a les urnes de Coleta Morada i dels naranjitos.

Precisament, una hegemonia cultural, que en paraules del filòsof i fundador de PC italià Antonio Gramsci, es presenta com el poder d’un actor polític, capaç de generar entorn d'ell un consens, amb una estructura de relacions que inclou altres grups i actors que s'hi subordinen. És a dir, el domini en el terreny de les idees abans que en els comicis. La mateixa força que han aconseguit aquests nous partits amb el poder de la dialèctica i els nous llenguatges, que avui més que mai passen per combatre “la casta” i garantir la “regeneració democràtica”.Precisament, el primer que ve al cap a tot ciutadà quan els identifica. Segurament, el marc mental de molts indecisos davant les butlletes el 20 de desembre.

Internet i xarxes 3.0.

Tanmateix, no seria exacte atribuir-ne tot el mèrit a la televisió i la dialèctica per haver marcat un canvi de cicle. La revolució tecnològica d’Internet i les xarxes socials ha imposat el canvi en les formes d’interacció amb la ciutadania.

Allà on la Vella Comunicació esperava a la campanya per repartir fullets, la Nova, utilitza de forma permanent WhatsApp, Facebook i Twitter. Allà on el paradigma comunicatiu era unidireccional, i basat en la premsa, la pancarta, o el míting, les noves formes faciliten la interacció i la bidireccionalitat entre els mateixos ciutadans, i també amb els polítics. Allà on els partits i spindoctors eren Els Guardians del Missatge, i les bases penjaven cartells als carrers, ara es treballen els hashtags i els tuits d'impacte perquè siguin difosos pels seus ciberactivistes.

Nous líders i partits

Candidats i partits també han evolucionat com a representants del sistema polític. Els nous cap de llista es presenten dins d’una normalitat amb què és fàcil identificar-se per al ciutadà mig, vestint de manera informal i parlant com familiars i amics.

“La meva àvia entén Pablo Iglesias” confessen alguns ciutadans en certes enquestes internes. “És sentit comú el que diu Rivera” diuen altres als bars, mentre prenen cervesa. El votant es perd en el seu carisma, abans que amb les sigles de les formacions polítiques –portant, fins i tot, a qüestionar la solvència d’aquestes estructures, en cas de desaparèixer el líder.

Això, un nou paradigma de partit polític, que en paraules de Rivera “no té ni un duro, ni estructures arrelades a tot el territori, ni seus polítiques”. Tampoc militància milionària, tot i que sí ciutadans, voluntaris i activistes. Però les formes agradables hauran d’anar seguides de reformes profundes, si l’objectiu dels nous no és tant electoral i oportunista, com d’acabar amb la corrupció i la crisi de desafecció política.

Programes i essència

A partir del 20D no serà tan efectiu el màrqueting polític, com l'aplicació –o el seu intent– dels objectius anticorrupció i regeneració política, per combatre els “vicis” que entelen la imatge i funcionament del sistema. Fins i tot aquí, també han aconseguit Ciudadanos i Podemos imposar les seves idees, entre les propostes de PSOE i PP.

Les mencions al Senat –fins i tot la seva supressió segons Ciudadanos– estan en tots els programes, per no haver aconseguit ser una veritable cambra de representació territorial. La despolitització de la justícia ha irromput també en el de Podemos de la mateixa manera, després que el Tribunal Constitucional sigui considerat entre la ciutadania per certa afinitat ideològica i política. Finalment, el control i de la corrupció ja és un apartat d'obligada presència també per a PSOE i PP, limitant els càrrecs i els indults, i controlant de forma més efectiva on es destinen els diners públics.

Tots plegat, un seguit de canvis que permetran superar les noves formes d'interacció dels polítics amb la ciutadania –la Nova Comunicació Política– per donar pas a la veritable Nova Política.  Aquesta, una oportunitat de quedar-se i ser benvinguda, o d'acomiadar-se, pels qui a partir del 20 de desembre no compleixin les seves consignes.