Així s'ha presentat Oriol Junqueras davant de la sala segona del Tribunal Suprem. El 4 de gener, un dia que no havia estat citat per donar resposta al recurs d'apel·lació que va presentar al seu dia. Tanmateix, el vicepresident va sol·licitar acudir a la cita, que el seu advocat sí que tenia. Ahir va quedar vist el recurs a l'ordre de presó que el jutge d'instrucció del cas (Llanera) va dictar fa un mes, el 4 de desembre. El resultat és el que sabem avui. Es manté la presó preventiva incondicional.

Això significa que fins un altre avís, Oriol Junqueras no pot participar de l'activitat política que té com a responsabilitat. I, de moment, no està condemnat per cap delicte, i per tant, no hauria de veure limitat cap dels seus drets tret del de la seva llibertat de moviment i comunicació, ja que s'entén que, en cas de no ser a la presó, seria perillós (d'això en parlarem més endavant). Més enllà de la idea que vosaltres, estimats lectors, pugueu tenir respecte de la sensatesa o insensatesa (fins i tot legalitat o il·legalitat i sacrosant constitucionalitat, si voleu) del que han fet els independentistes catalans, estareu d'acord amb mi que el fet de tenir a la presó algú que no és perillós, és excessiu (per no dir altres coses que em semblen més exactes). Quin és el perill, el greu perill que correm la societat, de posar Junqueras en llibertat, amb la seva família, amb els seus fills? Formar un govern legítimament triat en què, a més, aquest senyor ha obtingut —juntament amb la seva formació— pràcticament un milió de vots, un 21%? Engegar el programa amb què s'ha presentat a les eleccions? Quin és el perill tan terrible? Que s'escapi a Brussel·les o a qualsevol altre país de la Unió Europea i resulti impossible fer-lo tornar, cosa que faria d'Espanya la riota d'Europa?

Sí, aquest deu ser el perill que corre la societat espanyola si el senyor Junqueras sortís d'Espanya. Més o menys el mateix perill que suposaria per a la imatge d'Espanya el fet que Puigdemont pogués tornar —amb un tour previ per tots els països europeus on hagi pogut prendre un cafè tranquil·lament mentre camina amb llibertat absoluta pel carrer i envoltat de periodistes que mostren al món la vergonya espanyola— i resultés detingut quan es dirigeix a ser investit president per haver guanyat unes eleccions democràtiques (i forçades, per cert, pel govern espanyol).

És tan atroç, el fet que quatre persones estiguin en presó "preventiva" durant dos mesos i sense saber fins quan... És tan vergonyós, veure com es trepitja el Dret, com es destrossa el nostre propi sistema (o com s'entossudeix a no regenerar-se) a fi de de forçar les coses per imposar el pes de ves a saber què... La imatge d'una rebequeria portada a les últimes conseqüències. Haver passat, en definitiva, de la batalla política de la baixa estofa als jutjats, on, dit sia de passada, fins i tot els mateixos jutges denuncien les pressions que pateixen i la debilitat de la seva independència.

És tan vergonyós que fins i tot els mitjans de comunicació s'han d'inventar la veritat. Més que mai. És tan gran la pressió perquè ho facin que alguns fins i tot es confessen avergonyits per les bastes manipulacions que es veuen obligats a fer.

Tot aquest teatre està muntat amb cartró pedra. Seria interessant, fins i tot apassionant, si no fos perquè s'ha transcendit la pugna política i s'ha arribat al dolor, a la privació de llibertat d'homes de llei, de pau, de paraula. Homes compromesos amb la idea que defensen; en definitiva, d'una democràcia, una societat que vol canviar i que ells estan fermament compromesos a construir.

Aquesta situació resulta brutal tant a curta com a llarga distància. Des de fora d'Espanya, el que s'esdevé aquí està començant a veure's com un problema. Ja no pas com un conflicte entre Espanya i Catalunya, sinó com un problema cap als pilars més fonamentals d'Europa. Que Espanya es permeti la desproporció i els excessos que s'estan permetent només tindrà efectes negatius: sens dubte per als sobiranistes catalans, dolguts en primera persona, però també per al poble català en el seu conjunt, atès que pràcticament totes les mesures que es proposi d'aplicar excessivament el govern espanyol seran per a tot el territori. Per a Espanya, el fet de constatar que no té eines per no haver-se plantejat aquest escenari és tota una derrota, i així es confirma que no tenim polítics a l'alçada, que la nostra justícia és capaç d'adaptar-s'hi, que els mitjans ho matisaran tot perquè sembli necessari i que la societat assumirà i s'empassarà tot el que li llancin.

Disculpeu-me, però res de tot això descriu un país democràtic. Tanmateix, sí que crec que Junqueras és un home de pau.