Els armilles grogues a França se n'han sortit en quatre caps de setmana. Han tallat fronteres i autopistes, han bloquejat els centres de les ciutats, s'han enfrontat a la policia, tenen sis persones mortes, centenars de ferits i milers de detinguts. Després de tot això i de ballar davant la policia al so de les trompetes, convertint la violència en alegria fraternal, han fet de la causa pròpia una victòria col·lectiva. Així, el president Emmanuel Macron ha anunciat la seva derrota públicament: el salari mínim s'apuja cent euros, es desestimen els impostos i contribucions socials sobre les hores extres i els carburants, i s'aprova un impost per a millorar les pensions més baixes. És una alta recompensa a un preu elevat. Aquesta és la cara freda de la política realista.

De l’acció col·lectiva dels armilles grogues a França se’n poden extreure algunes idees interessants per pensar els impactes de la mobilització social en les polítiques públiques.

  • No pots guanyar si no estàs disposat a perdre-ho tot.
  • Per a que el moviment triomfi necessita despertar la simpatia dels qui no hi participen activament. Això significa que la demanda dels uns ha d’intentar ser, d’alguna manera, la de tots.
  • La violència és al cor de tota reivindicació política que atempti contra el statu quo. Només pot funcionar si els dos primers punts s’han complert, encara que això no és garantia d’èxit.

No definim violència segons un perspectiva legal ni ètica. La violència tampoc ha de ser necessàriament física ni verbal. Als Estats, siguin o no democràtics, només les forces de seguretat estan legitimades per a exercir-la: en això consisteix l’anomenat monopoli legítim de la violència. Per tant, aquí es parla de violència en el sentit de qualsevol oposició al poder d’un Estat que no es vehiculi pels mecanismes legals que el propi Estat defineix (capacitat de canviar les lleis, dret de manifestació, etc.).

Potser és per això que ERC puja en les enquestes i els post-convergents baixen: genera més simpatia qui accepta que no pot que qui no s’esforça en el que vol

Establir paral·lelismes entre els armilles grogues i l’actual Govern és força injust. Ho és principalment per una qüestió: el moviment social lluita contra la institució, i el Govern de la Generalitat és la institució. Però si acceptem la pròpia hipòtesi del Govern, en què la Generalitat és ostatge del govern de Madrid, podem establir (amb molta precaució) que uns són el moviment i els altres la institució. Així doncs, si gosem fer aquesta comparació més poètica que acadèmica, tot prenent les premisses com a vàlides, i ens preguntem, per exemple, sobre el dejuni de 48h del President Torra, amb què ens trobem? Guanyar aquí seria externalitzar la notícia o, com a mínim, aixecar una onada de simpatia per la seva acció. Però, esclar, dos dies de vaga de fam no donen per tant. Perquè potser no estava pensada per guanyar, sinó per no perdre.

Si passem al segon punt i ens mirem fins a quin punt el dejuni de dos dies de Torra ha estat  una reivindicació de tots, cal examinar, primer, de quin moviment estem parlant. Del moviment independentista? De solidaritat amb els presos polítics? De la reivindicació d’una justícia justa? Sembla que Torra ho ha fet en solidaritat amb els seus companys de partit a la presó, però la coincidència temporal amb la reivindicació (dit molt entre cometes) de la via eslovena ho empantanega tot. És complicat sumar-se a la demanda si no se sap de quina demanda es tracta.

Per acabar, sobre la violència. No havent-se complert els dos punts anteriors, qualsevol intent de mobilització violenta es veuria com un acte irracional, sord, i injust. En el fons, potser és per això que ERC puja en les enquestes i els post-convergents baixen: genera més simpatia el que accepta que no pot que el que no s’esforça en el que vol.

Guillem Pujol és Politòleg i doctorand en Filosofia a la UAB. Editor de Finestra d'Oportunitat i col·laborador de BCNMÉS