"Existeix un jutge implacable, que és la realitat" sentenciava Mariano Rajoy dimarts durant la sessió de control del Senat. El Partit Popular havia passat dies esmorteint la protesta de pensionistes amb l'aval de la gestió econòmica, mentre una nova turmenta es gestava als carrers d'Espanya amb la marea de dones que s'aixecaven per la igualtat real. Això aplanava el camí a PSOE i Podemos per fer-se amb l'atenció -i la tensió- de l'agenda social, tot i que el govern espanyol n'ultimava la resposta legislativa, no basada en el temor a perdre el poder, a causa de l'anèmia de l'oposició.

I és que en un moment en què l'esquerra espanyola pugna per capitalitzar l'èxit de les manifestacions als carrers, la reacció a la Moncloa busca ja només els gestos imprescindibles per no perdre votants clau als comicis generals de 2020. Per això, Rajoy compareix a petició pròpia aquest dimecres al Congrés en un ple monogràfic sobre pensions, target per excel·lència del PP, on intentarà trinxar els arguments de l'oposició sobre equiparar-les a l'IPC. El pla de l'executiu central -encara sense concretar- suposarà una forma d'il·lustrar la debilitat d'uns rivals davant dels quals no cedirà.

El fet és que ni socialistes, ni podemistes, tenen la capacitat de fer front comú per tombar l'actual legislatura al PP. Això, tot i que el PSOE exigeixi eleccions si no s'aproven els pressupostos generals, o que inclús, s'hagi despenjat del pacte per l'Educació a què s'havia compromès durant la trobada de president autonòmics, vaticinant potser el fracàs en l'elaboració d'un nou finançament autonòmic.

Primer, passa perquè el secretari general Pedro Sánchez fuig d'acceptar els vots d'ERC i el PDeCAT per a una moció de censura, tal i com els independentistes li van proposar a Ferraz l'estiu anterior –a canvi de res. En segon lloc, la lluita entre PSOE i Podemos és total: les dues formacions van ser incapaces de presentar juntes la proposta sobre pensions –que segons fonts parlamentàries estava prevista així per exhibir la unitat. És més, fonts de la formació morada ironitzaven entre passadissos que en endavant farien "dues còpies" de les mesures -una per al PSOE, l'altra per registrar-, en paral·lel a què la portaveu socialista Adriana Lastra donava la "benvinguda" als de Pablo Iglesias al debat de les pensions.

La qüestió és que per primera vegada d'ençà l'emergència dels nous partits, els carrers es tornen a omplir sota el crit de la protesta, vaticinant una nova crisi de representació com la viscuda al 2011 i el 15-M, enmig de la debilitat de l'oposició i la manca d'acció de Rajoy -a més escassa capacitat de resposta exhibida des del gabinet ministerial- amb els temes socials.

La constatació va ser el seu relat díscol -i gradual rectificació- amb la vaga de dones el 8M. La presidenta de la Comunitat de Madrid Cristina Cifuentes i la ministra d'Agricultura Isabel Garcia Tejerina van passar de promocionar que farien "vaga a la japonesa" -treballar més-, a ser desautoritzades per un Rajoy que no es "reconeixia" en aquestes paraules, en paral·lel a què a la ministra d'Igualtat Dolor Montserrat digués que "feminisme" era una etiqueta, mentre la presidenta del Congrés Ana Pastor salvava els mobles al PP organitzant un acte amb dones professionals, fins a la culminació que el propi president espanyol lluís el llaç lila.

Així les coses, l'èxit rotund de la mobilització -i la transversalitat que finalment va assolir, amb Ciudadanos sumant-s'hi a actes concrets- dificulta que cap partit de l'esquerra es pugui apropiar dels rèdits del moviment. Tanmateix, a la Moncloa van repetir la patinada divendres, quan Montserrat no va comparèixer després del Consell de Ministres, sinó que ho van fer el ministre portaveu i el de Foment. Això, en paral·lel a informacions sobre que el PP ja ultimaria un pla de xoc en matèria d'Igualtat.

Però si hi ha un element que pot destensar Rajoy, és que mentre el debat se centra entre la batalla amb Cs, l'oposició queda arraconada davant la incapacitat de combatre la realitat: que els populars tenen gairebé garantit el govern per al 2020 amb la puixança d'Albert Rivera, mentre PSOE i Podemos ocupen titulars per les seves penes internes, albirant l'esperança de derogar les lleis clau del PP, però sense abanderar l'acció política de facto.