Una dita espanyola molt bèstia i molt rància fa així: Se empieza fumando y se acaba quemando iglesias. És apta per a explicar, còmicament, el trànsit que va entre la descripció del ple del Parlament del 6-7 de setembre del 2017 com a “golpe al Estado” (no “de Estado”, atenció al detall), i la detenció a Viladecans, mig any després —aquest dimecres— d’una dona acusada de “rebel·lió i terrorisme” amb proves com una captura de pantalla de Google Maps i un xiulet groc.

Entremig de tot plegat s’ha fabricat el retrat del procés independentista com una acció de “caràcter violent”, amb “usos indeguts i exorbitants de força” i “presidit per la coacció”, com ho pinta l’editorial de fa una setmana del diari madrileny progre de referència, indignat per la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein de refusar l’acusació de rebel·lió contra el president Carles Puigdemont.

El millor, però, arriba ara. Dos periodistes de bon currículum i carrera reconeguda han avançat les raons per les que Alemanya no estima Espanya i els seus jutges no han validat el moll de l’os de la instrucció inacabada sobre l'1-O del Tribunal Suprem espanyol. Ho fan en sengles columnes publicades al digital madrileny VozPópuli, una, diguem-ne escissió, de El Confidencial.

La ministra abandonada

En una de les columnes, l’autor atribueix les declaracions de la ministra de Justícia alemanya, Katarina Barley, al fet que mentre estudiava a París “va conèixer a Antonio, fill d'espanyol i alemanya, amb qui va tenir dos fills. Allò no va anar bé i es van separar. Potser d'aquí li ve el menyspreu. Deu pensar, com Chateaubriand, que els espanyols no són més que ‘àrabs cristians’”. A més a més, afegeix per reblar el clau, és socialdemòcrata i “els socialistes alemanys, com els de tota Europa, odien Rajoy”.

Ja ho tenim, doncs. La ministra alemanya odia Rajoy i Espanya perquè projecta en un i altra la seva frustració pel matrimoni o convivència fallida amb un francès fill d’espanyols. Tota una ministra de la República Federal d’Alemanya és capaç d’organitzar un terratrèmol diplomàtic a la Unió Europea només per passar comptes amb el seu ex. És estrany que ningú hi hagués pensat abans. És genial.

Diversos indicis deixen saber que la columna s’ha escrit sense gaire temps per a comprovar res. Un detall. Anomena la ministra Katarina Barlay i és Barley, amb E. Un altre. Diu que “té nom d’huracà tropical”, però l’huracà tropical es deia Katrina. Va tot d’una lletra.

I això no és res al costat dels menyspreus que dedica a la carrera d’aquesta dona de 49 anys: doctora en dret, advocadessa, jutgessa i dos cops ministra, a més de secretària general del SPD. L’autor no ho diu tot, potser perquè llavors se li desmunta el cas de la política amateur despitada per l’abandonament del pérfido Antonio, l’exmarit espanyol, etcètera.

És una pena que el columnista, per mandra, pressa o ves a saber, no s’hagi adonat que Katarina Barley també ha participat en la comissió que nomena als jutges dels tribunals més importants del país, entre altres el Tribunal Federal de Justícia. Potser algun dels jutges que ha nomenat s’ha d’ocupar de cas Puigdemont, qui ho sap, i l’autor tindria una dada més sòlida per guarnir una mistificació més creïble.

'Contubernio masónico'

La tesi de l’altra columna sonarà familiar als més grans de 40 anys. L’autor, indignat amb la incompetència del govern espanyol per explicar a l’exterior la realitat de la insurrecció catalana, es demana si saben “el que ha passat recentment a Berlín, coincidint amb l'arribada de Puigdemont”. Què ha passat? “Sap o no [el govern espanyol] que es celebrava per un curiós atzar a la capital alemanya una trobada maçònica del més alt nivell entre les Grans Lògies d'Espanya, Bèlgica, Finlàndia, França, Suïssa, Romania i Alemanya, països tots relacionats amb el procés, amb persones afectes a ell, amb els autoproclamats exiliats i amb la xarxa separatista a l'exterior?”

És a dir, s’insinua clarament que la decisió de la justícia de Slesvig-Holstein i l’aversió alemanya a Espanya, es atribuïble al tradicional contubernio judeomasónico internacional, un boc expiatori clàssic del franquisme més ranci.

Per als menors de 40 anys val la pena explicar que el famós contubernio (que vol dir unió contra natura) és un tema permanent en la propaganda franquista des de l’inici de la dictadura, com explica en aquesta entrevista l’historiador, expert en la cosa, Javier Fernández Arribas. En el seu últim discurs, a l'octubre de 1975, a la madrilenya plaza de Oriente, Franco explicava així els atacs a les ambaixades espanyoles: “Tot obeeix a una conspiració maçònica esquerrana de la classe política, en contuberni amb la subversió terrorista comunista”.

En realitat, la causa dels “atacs” era l’afusellament de tres militants del FRAP i dos de ETA (pm) al setembre del 1975.

L’autor, però, n’està tan convençut, del protagonisme dels maçons en el cas Puigdemont, que rebla el clau: “maçoneria, extrema dreta, esquerra radical i nacionalismes formen un front que ataca sense pietat el que enteníem com a democràcies formals; és un fet”. Ha tornat al 1975, a la plaza de Oriente.

Això. Se empieza fumando [la dita al·ludeix a tabac eh] y se acaba quemando iglesias.