Quantes vegades ja ens ha passat? Quina diferència hi ha entre uns partits i altres a l'hora de corrompre's? Formular aquesta classe de preguntes indueix a pensar que qui les formula està encoratjant alguna mena de populisme, però és que això també ha passat ja. Les corrupteles dels dos grans partits estatals van anar donant forma a la seva alternança des de l'inici de la Transició, encara que sempre amb avantatge en temps per al PSOE, i la seva irresolubilitat davant les crisis econòmiques, a les quals no saben, no volen o no poden fer front, ha propiciat que llurs votants naturals acabin optant per altres que, a voltes, paradoxalment, es troben als antípodes. Aleshores, els integrants d'aquests partits "sistèmics" surten en tromba a criticar els seus exvotants, en molts casos fins al punt d'anomenar-los tàcitament (o no tant) imbècils. I sant tornem-hi, perquè quan tornen al ramat, els reben amb els mateixos braços oberts que després tanquen al voltant del botí que posa al seu abast el control de la cosa pública.
Perquè és veritat que la corrupció acompanya les posicions de poder. Si fins i tot hi ha hagut (no hauríem d'oblidar-ho mai) qui ha afirmat que els diners públics no són de ningú, com no ha de ser senzill lliscar pel pendent imperceptible que comença en utilitzar el telèfon de l'activitat pública per a les trucades privades o la factura d'un àpat entre amics com a despesa institucional i acaba a la cuneta dels milions emparedats, les bosses d'escombraries farcides de paper de curs legal i les estructures complexes del crim organitzat, el finançament il·legal, les maniobres impúdiques per enderrocar adversaris i, de vegades, antics companys de fatigues?
No és la política, sinó la naturalesa humana, el que determina el llindar moral de cadascú
L'excusa clàssica d'aquests governants ara ja està força apuntalada per les evidències, en part perquè les corrupteles no són exclusives dels partits o dels governs en els quals s'instal·len. També poden donar-se en l'àmbit policial o judicial, en sectors amb gran poder dins de l'administració pública, a les empreses participades per l'Estat o en aquelles altres que es relacionen amb el poder públic. Expressions com lawfare poden ser compendi de tota mena de crítiques a la manera com el Deep State pugui maniobrar maliciosament per perjudicar el contrari o per afavorir la mà que l'alimenta més enllà de l'oficial. I és cert que existeix, però també que no és versemblant que tot atac de jutges, policies o inspeccions contra certes persones sigui espuri. I, en tot cas, ha estat propiciat per les pròpies maniobres dels partits per anar col·locant als llocs adequats els lacais disposats a deixar-se l'honor a la taula, al costat del plat de llenties buit.
La qüestió, tanmateix, és més profunda o, si es vol, menys. Els qui des de fora de la política critiquen l'abús de poder o el de confiança no recorden petits gestos quotidians propis que, al seu nivell, no són altra cosa que rèpliques dels actes que els escandalitzen. Des de no tornar el carretó del supermercat al seu lloc perquè no incorpora moneda per recuperar fins a amagar a Hisenda un benefici obtingut fora del circuit oficial, des de fer servir els recursos de la feina per a fins personals fins a punxar l'aigua o la llum per omplir i escalfar la piscina privada. Milers de gestos de cada dia posarien contra les cordes més d'un vociferant. Perquè no és la política, sinó la naturalesa humana, el que determina el llindar moral de cadascú.
Per això, si el que aquests dies (que s'allargaran en el temps) estem coneixent s'acaba confirmant, serà una afronta reputacional més, un altre exemple de la picaresca que ja va retratar El lazarillo de Tormes i que sembla que està al mateix nivell que l'enveja com a pecat capital més habitual en aquesta part del món i que una germana petita, l'avarícia, i una altra d'enorme, la supèrbia. Un retrat del que som cada vegada que en tenim oportunitat, si no elevem la mirada i ens comprometem a canviar. Mentrestant, criticarem sí, i si tot es confirma, serà amb justícia, però aposto que no estaran lliures de pecat molts dels qui tirin les pedres.