Espanya va estar a punt de fer un pet com un aglà entre el 2014 i el 2017, però el sistema va superar el test d’estrès. A empentes i rodolons, però el va superar. El 2014 va abdicar el rei Joan Carles I, és a dir, el règim del 78 va convertir el monarca en el seu banc tòxic, el contenidor de la corrupció excretada durant dècades de transició “modèlica” i de “España va bien”; i aquell mateix any va irrompre a l’escenari electoral (primer a les europees i ja el 2015 a les generals) el factor Podemos, el precipitat polític de la revolució dels indignats del 2011. El 2017, el moviment independentista català, “la revolució dels somriures”, va transformar l’energia acumulada en les gegantines manifestacions celebrades des del 2012 en un referèndum, el de l'1-O, que va fer tremolar Espanya i també mitja Europa, per més que ara sembli que allò faci nosa a alguns i algunes dels qui van ser-ne el principals animadors i animadores polítiques.

Durant aquells anys, el sistema espanyol, que va una mica més enllà del poder dur que coneixem com a deep state (Corona, judicatura, exèrcit, policies, alt funcionariat i aristocràcia secular) i que inclou les terminals polítiques, econòmiques i mediàtiques, va declarar la guerra a un fenomen i l'altre: a l’esquerra desencantada del PSOE que, per primera vegada, en lloc d’abstenir-se o votar testimonialisme (Izquierda Unida), impulsava a les urnes una opció radical com a guanyadora, Podemos; i a l’independentisme català, que també per primera vegada passava de ser una via potser sentimental però electoralment molt minoritària a un moviment de masses amb possibilitats de ser hegemònic. Només cal recordar la virulència de les campanyes de la mediàtica ultradreta madrilenya contra Pablo Iglesias o Juan Carlos Monedero o l’Operació Catalunya, orquestrada des del ministeri de l’Interior per decapitar el sobiranisme català, per evidenciar fins a quin punt el sistema espanyol va recórrer a l’artilleria pesada per esclafar els podemites i els indepes. Les revelacions de Villarejo, amb els Pujol al centre de l’ofensiva, o el recent cop de porta de Pedro Sánchez a la comissió Pegasus del Parlament Europeu, no deixen de ser els darrers capítols coneguts d'aquella sorollosa croada.

Ara bé. Espanya, com a sistema, encara no ha guanyat del tot les dues batalles de la dècada anterior, la de la doble irrupció d’una esquerra indòcil més enllà del PSOE i d’un catalanisme disposat a marxar. Ho comentava aquí fa uns dies en relació amb la batalla cultural que té la llengua catalana a l’ull de l’huracà i amb la qual es pretén reblar el clau de la despersonalització del país rebel, un cop desactivat l’independentisme amb la repressió del procés i les autorenúncies del moviment. Pel que fa a l’altra batalla, la de la disciplinació i ordenació de l’espai electoral de l’esquerra espanyola, el sistema també avança posicions amb claredat. Una vegada expulsat Pablo Iglesias de la Moncloa, el sistema ha trobat en Yolanda Díaz la perfecta aliada per dinamitar el llegat de Podemos. I per això, Iglesias, l’home que va somiar amb assaltar el cel i es va convertir en l’àngel caigut de l’esquerra espanyola, és aquests dies un dimoni emprenyat que treu foc pels queixals a Twitter davant els moviments de la seva hereva. Yolanda Díaz, encimbellada per Iglesias com a nova líder, amenaça de fagocitar electoralment el que va ser Podemos, acceptin o no acceptin Irene Montero i Ione Belarra el lideratge electoral i orgànic de la plataforma Sumar. Iglesias no pot amagar que es va equivocar amb Díaz, com al seu dia no amagava Aznar que es va equivocar designant Rajoy com a successor.

L'ascens de Yolanda Díaz suposa cancel·lar l’estratègia rupturista que un dia va abanderar Podemos, la que amenaçava el bipartidisme PSOE-PP i la monarquia

Al final, en l’univers Podemos, Díaz encarna la victòria pòstuma de les posicions possibilistes i pragmàtiques més properes a l’entesa amb el PSOE de l’Íñigo Errejón que va trencar amb Iglesias. És important assenyalar-ho: més enllà dels caïnismes i les lluites personalistes típiques i tòpiques de l’esquerra, fins i tot de la més tèbia (Felipe González-Alfonso-Guerra), l’ascens de Yolanda Díaz suposa cancel·lar l’estratègia rupturista que un dia va abanderar Podemos, la que amenaçava el bipartidisme PSOE-PP i la monarquia. És un vector cabdal per mapejar l'Espanya que ve. Aquella era l'estratègia que feia por en alguns consells d’administració que de seguida van buscar l’alternativa amb un “Podemos de dretes” —la fracassada opció Ciutadans amb Albert Rivera de la qual Inés Arrimadas ja només n’ha recollit les molles. Una estratègia rupturista reconduïda ara, a tot estirar, a la batalla feminista del sí és sí i la llei trans sostinguda pel nucli dur de les dones de Podemos a la Moncloa, Montero i Belarra. També aquí Yolanda Díaz encarna la cara amable de la revolució feminista de Podemos, amb una estètica i unes maneres suaus més properes a la dona progre de classe mitjana que a la feminista antisistema. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ràpidament s’ha apuntat al nou estil que arriba de Madrid, la línia Sumar: sap que aquesta vegada, la batalla municipal es juga pel centre, no pels extrems.

Colau ràpidament s’ha apuntat al nou estil que arriba de Madrid, la línia Sumar: sap que aquesta vegada, la batalla municipal es juga pel centre, no pels extrems

El yolandisme, que després dels aplaudiments recollits durant la moció de censura de Tamames farà la seva posada de llarg electoral el 2 d’abril, és per a l’esquerra espanyola el que el govern Aragonès i l’ERC postprocés per a l’independentisme català. És molt important per a Pedro Sánchez que Yolanda Díaz aguanti l’espai de Podemos per poder articular un nou govern de coalició; com ho és un independentisme neutralitzat —avui ERC, però demà també podria ser Junts— que li pugui garantir de nou una majoria d’investidura al Congrés dels Diputats. En qualsevol cas, fins i tot si Yolanda Díaz fes el sorpasso a Sánchez amb què s’ha arribat a especular, el més important és que guanya la banca. Que la dècada revolucionària amb el nucli de màxima incandescència entre els anys 14 i 17 d’aquest segle, quan Espanya va estar a punt de petar entre l'eclosió de Podemos i l'envit de l'independentisme, ja serà (una mica més) història.