El revulsiu que va suposar per a Pedro Sánchez la derrota de les eleccions andaluses va marcar la inflexió en l'acció política del govern espanyol, del PSOE i en l'estratègia de la Moncloa amb els territoris de cara a la cita de maig. El resultat ha estat certa recuperació de Sánchez a les enquestes i una tendència al desgast de Núñez Feijóo. A l'esquerra, la malmesa acabada d'estrenar coalició Por Andalucía (Podemos, IU i Más País) va obtenir tan sols 5 escons. Aquest enfonsament, lluny d'haver servit d'estímul per reaccionar, ha anat distanciant encara més Podemos de Yolanda Díaz.

Si res no canvia —i no hi ha indicis de millora— tot apunta que la qüestió preelectoral serà: fins on es pot tensar l'espai de l'esquerra sense posar en risc la coalició? Totes dues parts confirmen que ha crescut la distància entre Podemos i Yolanda Díaz, i les relacions estan més trencades que al juliol. I totes dues es culpen off the record, però només una ho verbalitza. És paradoxal que Pablo Iglesias, sabedor del preu de la divisió a les urnes, hagi exposat els seus postulats amb aquesta agressivitat verbal. Amb referències a la "ingenuïtat vergonyosa"; "s'ha de estúpid" de pensar que a una candidatura de l'esquerra a les generals li anirà bé si a Podemos li va malament al maig, o és "reaccionari" qui veu un problema en els partits. I és vergonyós mantenir després que no es referia a Díaz.

Els líders són importants, però sense projecte col·lectiu només hi ha messies 

Des de Podemos entenen els partits com l'eina dels febles per defensar els seus drets i posen un exemple: si no es fa Más Madrid, se'n va Manuela Carmena i no queda res. Els líders són importants, però sense projecte col·lectiu només hi ha messies (sic). Però en la base, Podemos no respecta el procés d'associació oberta i d'escolta de Yolanda Díaz, perquè no es fien de ser exclosos de la candidatura i creuen que l'està fent sense ells. L'estratègia ja no és donar suport a Yolanda Díaz, sinó forçar l'exigència d'una coalició de Podemos i Sumar.

I hi ha un malestar de fons en l'espai feminista. Es qüestiona per què un home progressista com Iglesias ha deixat dues dones al capdavant i els fa ombra des de la seva falsa condició de militant de base. Ocupa l'espai de la secretària general Ione Belarra i no s'aparta de la primera candidatura d'una vicepresidenta del govern espanyol a les generals.

Mentrestant, Podemos i IU es presentaran a les autonòmiques i cal veure on es tanquen acords. Per als primers, la prioritat són les ciutats i revalidar on ja governen. A l'Aragó, amb el PSOE de Javier Lambán; a Navarra, on el conseller de Justícia és de Podemos; al País Valencià, amb Compromís i el PSOE; a les Canàries o a La Rioja.

De cara al final de legislatura, la confrontació no és a l'agenda legislativa i almenys només hi ha discrepàncies amb el soci. La llei d'habitatge segueix enfangada, malgrat l'acord tancat entre Yolanda Díaz i Pedro Sánchez per desbloquejar els pressupostos ara vigents. Van pactar el topall als lloguers el 2021 i la norma segueix en l'aire. Com la llei trans, la llei d'animals —amb la polèmica esmena dels gossos de caça— o el retard en la llei de famílies.

Quan falten sis mesos per a la cita de maig, la inèrcia és la col·lisió entre Podemos i Sumar. A Ferraz, el PSOE i l'Executiu n'estan pendents i miren de reüll el procés amb preocupació. La reedició de la coalició passa per la suma de blocs ideològics i cada fracció a l'esquerra del PSOE resta a Sánchez.