A l'estat espanyol, contràriament al que succeeix en sistemes federals com els EUA, la República Federal Alemanya o Suïssa, el poder judicial és íntegrament estatal. No existeix un poder judicial en l'arquitectura institucional de la Generalitat, limitada al poder executiu del Govern i al poder legislatiu del Parlament.
La Constitució va dissenyar (només per a Catalunya, Euskadi i Galícia, en un primer moment, si bé el cafè per a tots va generalitzar el model) els tribunals superiors de Justícia autonòmics. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) culmina l'organització judicial en el territori de Catalunya, però és un òrgan judicial espanyol, no català. El TSJC està subjecte, a més, a la jurisdicció del Tribunal Suprem (TS), que es reserva el dret d'admetre quan li sembla un recurs de cassació per unificar l'aplicació del dret mercantil, laboral i penal (únics per a tot l'Estat) i del dret civil i administratiu estatals i només manca de superior jeràrquic quan unifica l'aplicació del dret civil i administratiu català. Respon l'organització judicial al principi constitucional que els assumptes judicials iniciats a Catalunya acaben a Catalunya, sense perjudici de la jurisdicció del TS.
Però passa que el TS no sols intervé per via cassacional (insisteixo, mai en benefici dels justiciables, sinó sempre que li interessa per unificar l'aplicació del dret, exactament igual que fa el Tribunal Constitucional (TC) per a l'admissió a tràmit dels recursos d'empara constitucional), sinó com a òrgan judicial de primera instància per als assumptes que considera convenients, com va fer il·legalment en reclamar per a si la competència del judici del procés, en una actuació que els tribunals de primera instància i apel·lació belgues van considerar arbitrària, en rebutjar l'euroordre que tenia per objecte l'arrest i posada a la disposició del TS espanyol del conseller Lluís Puig.
El 155 segueix per via judicial
En 48 hores, el TSJC ha acordat en dues interlocutòries, resolent mesures cautelaríssimes i cautelars, la suspensió de l'efectivitat de l'ajornament de les eleccions convocades per al 14-F en el seu moment pel Consell Executiu de la Generalitat, per la qual cosa segueixen convocades per a aquesta data, quan tots els pronòstics epidemiològics i basats en models matemàtics anuncien el màxim de saturació de les UCI i morts de la tercera onada de la pandèmia. Encara que no s'ha resolt el plet amb caràcter definitiu (la sentència no es coneixerà fins al 8-F, aproximadament, la mateixa setmana de les eleccions), la veritat és que el procés electoral continua amb caràcter general: presentació i proclamació de candidatures, incloent la dimissió com a ministre de Sanitat de Salvador Illa, l'organització de les campanyes electorals i desenvolupament d'aquestes... En realitat, resulta difícil imaginar una sentència desestimatòria del recurs a només sis dies de les eleccions, però l'Administració de Justícia ja ens té acostumats a aquesta mena de decisions extemporànies (recordem la sentència del TC declarant la inconstitucionalitat substancial de l'Estatut de 2006 al juny de 2010, quatre anys després de la seva aprovació plebiscitària per la ciutadania catalana). En qualsevol cas, no sembla gaire probable.
El decret de suspensió ara suspès quant a la seva eficàcia i que previsiblement serà anul·lat el 8-F, es fonamenta en les previsions epidemiològiques de l'Autoritat Sanitària de Catalunya, constituïda pel Departament de Salut, que ha dictat disposicions summament restrictives l'extensió temporal de les quals aconseguiran dates pròximes al 14-F o fins i tot la depassaran. D'altra banda, es basa en l'informe 214/2020, de 17 de setembre, de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat, que va constatar : i) en la Llei electoral estatal, el mateix que en els Drets electorals particulars d'Euskadi i Galícia no existeix la previsió de suspensió electoral per raons de pandèmia, ii) procedeix suspendre les eleccions catalanes en el supòsit que la situació pandèmica amenaci els drets fonamentals a la vida i integritat física i a la participació política, la qual cosa succeirà quan les restriccions impossibilitin o dificultin no sols el dret de vot (en general de manera greu i molt singularment dels ciutadans residents en l'exterior), sinó la mateixa formació de la voluntat política i iii) correspon al president de la Generalitat l'aprovació del Decret de suspensió, prèvia audiència del Consell Executiu i dels partits polítics i prèvia comunicació a la Diputació Permanent.
Els opinadors madrilenys de l'“a por ellos” i de la lawfare han cridat l'atenció sobre les diferències entre el cas català i la suspensió de les eleccions gallega i basca, previstes per a abril de 2020 i finalment celebrades el passat 12 de juliol. S'ha parlat de la inexistència d'una llei electoral pròpia de Catalunya i, per tant, de l'absència d'una Junta Electoral pròpia. Ja hem vist que res hi ha en les lleis electorals gallega i basca que faculti especialment la suspensió d'unes eleccions ja convocades. És cert que la Xunta Electoral de Galícia va considerar proporcionada i adequada la suspensió electoral finalment decidida per la Xunta (amb el consens de tots els partits parlamentaris) el març passat, emetent un informe previ que insistia en el màxim consens de les forces polítiques per a la legitimitat d'una decisió sense base legal clara. Però també és veritat que les decisions (no vaig agafar els informes, com en aquest cas) de la Xunta Electoral de Galícia són recurribles davant la Junta Electoral Central i que va ser aquesta, en via de recurs, la que va imposar als mitjans públics de radiotelevisió (Corporació RTVG) la presència de quota en espais electorals de les nacionals gallegues de Vox i Cs com a forces “significativas” malgrat sumar zero diputats abans del 12-J i després del 12-J. Decisió que va ser confirmada pel Tribunal Superior de Xustiza de Galicia (TSXG) , actuant funcionalment com un mer tribunal espanyol, que és el que és orgànicament, d'altra banda.
Les diferències entre el cas gallec i basc, d'una banda, i el català, per una altra, són ben clares: mentre el lehendakari Urkullu i el president Núñez Feijóo van decidir el principi i fi de les seves legislatures en 2016 i 2020, la legislatura recentment esgotada del Parlament català es va iniciar amb les eleccions del 21-D de 2017, convocades de forma il·legítima i il·legal pel Govern de l'Estat en execució del 155. Va continuar amb les immissions de la Sala penal del TS per impossibilitar la investidura del president Puigdemont i de Jordi Turull i va acabar amb la il·legal i arbitrària inhabilitació del president Torra per un inexistent delicte de desobediència a un òrgan manifestament incompetent per disposar la retirada d'un símbol identificat amb la defensa de les llibertats i no amb opcions partidistes electorals.
Estem, doncs, davant el govern dels jutges. És molt probable que en els jutjats i audiències catalanes exerceixin jutges i jutgesses justos que no responguin a la clau espanyolista i parcial del TS. Però el TSJC i el conjunt de la justícia a Catalunya, a Galícia o a Euskadi constitueixen un poder judicial estatal i, com a tal, refractari a un autogovern complet i coherent, com més a l'exercici d'un règim de sobirania o cosobirania catalana.
Que passarà el 8-F si la salvaguarda del dret fonamental a la vida i integritat física és substancialment incompatible amb l'exercici del dret fonamental al vot? Es forçaria una sentència desestimatòria ara no prevista? S'abocaria la ciutadania a l'abstenció massiva?
Les institucions espanyoles (Govern de l'Estat, Senat i Poder Judicial) han marcat el principi, desenvolupament i fi d'aquesta legislatura. Catalunya (com Euskadi i Galícia) està subordinada a la justícia espanyola. El 155 segueix per via judicial.