Ara fa 87 anys, el 18 de setembre de 1933, Galícia va ser reconeguda com a nació pel IX Congrés de les Nacions sense Estat i Minories Nacionals de la Lliga de les Nacions (SDN), precedent de l'ONU. Va ser decisiva la intervenció de Plácido Castro, secretari de relacions internacionals del Partit Galleguista (PG), i el suport de les entitats polítiques i socials catalanes i basques que ja compartien, des dels primers anys vint del segle XX, aquest grup de treball de la SDN. Aquest organisme de la SDN tendia a reconèixer el dret a l'autogovern, a la plena igualtat de drets civils i polítics i a la justa representació política d'aquestes nacions sense estat i minories nacionals, definint amplis acords que fessin possible la convivència plurinacional en diversos estats europeus.
Fa pocs dies, el dijous 17 de setembre, l'advocat Gonzalo Boye va apel·lar a la consideració de Catalunya com a minoria nacional per fonamentar el seu recurs de cassació davant el Tribunal de Justícia de Catalunya (TSJC) que va condemnar el seu client, el president Torra, a una pena d'inhabilitació per al seu càrrec per no haver complert el mandat de la Junta Electoral Central (JEC) de retirar de la façana del Palau de la Generalitat un llaç groc, expressió de solidaritat amb els presos polítics sobiranistes catalans, en els dies de campanya de les eleccions estatals d'abril del 2019.
L'apel·lació als drets de les minories nacionals fins i tot constitueix un gran reforç del dret a decidir de Catalunya, perquè els pobles no subjectes a colonització també són titulars d'aquest dret a decidir
L'apel·lació al concepte de minoria nacional és bastant nova respecte a la tradició dels nacionalismes català, basc i gallec, sempre defensors d'un concepte de nació (respectant la pluralitat interna) amb dret a la lliure determinació, d'acord amb el dret internacional (article 1 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics), la doctrina de l'ONU i de la SDN. Però és molt eficient en termes de dret internacional i del dret de la Unió Europea, sobretot en l'àmbit dels drets fonamentals. L'article 2 del Tractat de la Unió Europea la basa en el respecte dels drets de les persones, però també en el de les minories.
En el cas de Catalunya, el seu president va ser condemnat per incomplir una ordre arbitrària de l'Administració electoral, perquè el llaç groc no constituïa cap violació del principi de neutralitat institucional, sinó un simple exercici de la llibertat d'expressió de propostes humanitàries (la llibertat dels presos polítics). Els presos polítics van patir un procés ple d'irregularitats, fins i tot desenvolupat per un tribunal incompetent per raó del fòrum personal dels afectats. Al president Puigdemont i altres dos eurodiputats de JuntsxCat, escollits pels vots de la minoria nacional catalana, els va ser impedit temporalment per l'estat espanyol l'accés al Parlament Europeu.
L'apel·lació als drets de les minories nacionals fins i tot constitueix un gran reforç del dret a decidir de Catalunya, del seu dret de lliure decisió. Perquè, d'acord amb la doctrina de l'ONU i amb l'expressada per la Unió Europea el 1991 (respecte a la declaració d'independència de les repúbliques bàltiques), els pobles no subjectes a colonització també són titulars d'aquest dret a decidir. I, davant una vulneració repetida dels drets fonamentals de grups o sectors socials i polítics de la minoria nacional, fins i tot l'exercici d'aquest dret hauria de ser tutoritzat per la mateixa UE i per la mateixa ONU, de conformitat amb la doctrina que tenen decidida i ratificada fins al moment.