De vegades passa. Et lleves i, per no molestar la parella, et vesteixes sense encendre el llum. I, com que teniu una talla semblant i vestiu semblant, acabes sortint de casa amb els seus texans, la seva camisa i els seus mitjons. I viceversa. 

Quan això passa, ets tu, però sembles un altre. 

És el que els ha succeït avui a Ada Colau i a Xavier Trias, que han sortit al carrer l'una vestit de l'un i l'un vestida de l'altra. 

L'alcadessa de BCN, vestida de dona de seny, ha deixat anar que "quan assumeixes responsabilitats de govern entens la complexitat de moltes coses que abans no entenies". Vaja, que traduït seria: "jo era una irresponsable que criticava sense tenir ni idea i ara veig que la vida és dura". Doncs sí, això de manar ja ho té. Has de prendre decisions i tal. I prenent decisions entens perquè, de vegades, la gent pren segons quines decisions que tu criticaves alegrement. Benvinguda a la realitat. Vagin passant, que al fons hi ha lloc.

Mentre, l’exalcalde, vestit d’antisistema, ha piulat a twitter: “Els okupes del banc de Gràcia són estimats per la gent del barri perquè realitzen tasques socials”. Una estona després, adonant-se que duia la camisa, els pantalons i els mitjons d’una altra persona, l’ha esborrat. I n'ha aclarit els motius: “Podia portar confusió sobre la meva posició en relació a la violència okupa”.

El problema és que la piulada era de tot menys confusa. Segons hem sabut avui, quan Trias era alcalde va decidir pagar-li als okupes del lokal ara desallotjat. O sigui, l’Ajuntament de BCN pagava 5.500 euros al mes (sí, sí, 5.500 eurakus) al propietari de l’edifici anomenat Banc Expropiat i allà hi vivien els okupes. SEN-SA-CI-O-NAL!!!

La cosa vindria a ser que un ajuntament pagava el piset a uns okupes antisistema anticapitalistes i tal i qual que... vivien de lloguer gràcies a l’ajuntament!!! I en deien Banc Expropiat!!! Sí, als barcelonins que paguen impostos perquè els okupes visquin de lloguer!!! Em punxen i no em treuen sang, però sí un estupor dos cops infinit!!!

Disculpi, però m’acaba d’esclatar el cervell en mil bocins. Quan aconsegueixi reunir novament les peces, aniré corre-cuita a fer-me okupa. I, a continuació, demanaré a Xavier Trias que em pagui la hipoteca d’una megacasa que he vist davant del mar. Tenint en compte que només me’n demanen 5 mil al mes, encara els faré estalviar 500 euros.