El juliol de 2015, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 24/2015, que establia una sèrie de mesures, considerades urgents, per fer front de manera efectiva a l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. Es donava així forma legislativa a una problemàtica social que havia commocionat la societat catalana, degut fonamentalment als efectes de la crisi econòmica i ocupacional i també degut, cal dir-ho, a la voracitat especulativa de inversors immobiliaris que havien provocat un augment desorbitat, realment alarmant, dels preus de l’habitatge. En realitat, la Llei era el resultat d’una Iniciativa Legislativa Popular, expressió molt majoritària de la voluntat política ciutadana, impulsada per la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH), l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) i l’observatori DESC, i que va rebre el suport de cent cinquanta mil signatures. Conscients potser de què era moralment inacceptable oposar-se a aquesta iniciativa, la totalitat de grups parlamentaris de la cambra catalana van aprovar per unanimitat (heu llegit bé: per unanimitat!) la Llei 24/2015.

L’aplicació de la llei ha permès, durant aquests tres anys, evitar 40.000 talls de llum que, sense l’empara legislativa, hauria provocat un enduriment literalment insuportable de la vida quotidiana en moltes famílies catalanes, en un país, com aquest, en què el 20% de la població viu en situació de risc de pobresa, amb una taxa que arriba al 28% quan es tracta de menors de setze anys.

En els darrers tres anys, només a Catalunya s’han produït trenta-cinc mil (35.000!) desnonaments

El govern del Partit Popular, tanmateix, en ple exercici del seu fonamentalisme repressiu contra qualsevol iniciativa de tota mena,  també inequívocament social com aquesta, sorgida del Parlament de Catalunya, va presentar un recurs al Tribunal Constitucional, el qual, mentre esperava a resoldre el litigi, va suspendre bona part de l’articulat de la Llei, especialment tot allò que feia referència a les polítiques d’habitatge que havien d’esmenar una autèntica anomalia, tan indecent com aberrant, provocada pels desnonaments massius. Justament per això, perquè no s’ha pogut aplicar ni executar aquesta Llei unànimement aprovada, en els darrers tres anys, només a Catalunya s’han produït trenta-cinc mil (35.000!) desnonaments. Només en el que portem de 2018 s’han produït a Catalunya 7.977 desnonaments, gairebé vuit mil famílies, de les quals cinc mil han quedat al carrer per impossibilitat de fer front a l’expulsió de casa seva. Cada dia, gràcies al recurs del Partit Popular, s’estan produint seixanta-un desnonaments diaris. Seixanta-una famílies, moltes d’elles amb menors, estan sent foragitades a Catalunya de casa seva cada dia que passa. Tenen nom i cognoms. Eren veïns i veïnes de gent que veu, impotent, com els trenquen la vida i els llencen a un estat de precarietat i vulnerabilitat difícilment sostenible.

I, tanmateix, la Llei està aprovada. Però suspesa per un Tribunal Constitucional molt ràpid en segons quines qüestions, però mandrós, immoralment mandrós, en qüestions d’emergència social. El govern del PSOE es va comprometre a retirar el recurs per tal que la Llei pogués aplicar-se i executar-se. Però en això, com en tantes altres coses, algunes igual de feridores, el govern de Pedro Sánchez només ha estat capaç d’emetre vagues promeses, bones paraules i gesticulacions retòriques.

Per això, aquest dimecres, davant mateix del Parlament, les entitats impulsores de la IPL, conscients de la magnitud i el drama que provoca aquesta situació, han presentat un manifest que exigeix la recuperació immediata de la Llei 24/2015 i la seva aplicació immediata. En concret, reclamen del govern del PSOE la retirada urgent del recurs davant del TC, l’única iniciativa que permetria l’aplicació de la Llei i l’aturada dels vergonyosos desnonaments, i emplacen el consell de ministres a prendre la decisió aquest mes d’octubre, abans que l’arribada del fred provoqui un dolor semblant i anàleg al que ja s’ha viscut durant els darrers hiverns de govern del Partit Popular. El manifest ha estat signat i avalat per diversos ajuntaments catalans, començant per Barcelona i Sabadell, per diverses entitats municipalistes, per sindicats, organitzacions en defensa dels drets socials i entitats com Òmnium i l’ANC.

No hi ha llibertat sense justícia social

Ho sabem: no hi ha llibertat sense justícia social. No hi ha democràcia sense polítiques d’igualtat i contra la vulnerabilitat i l’exclusió. No hi ha sobirania sense respecte per les Iniciatives Legislatives Populars i sense respecte per les lleis aprovades democràticament pel Parlament de Catalunya, com aquesta, que va ser votada per unanimitat de la cambra el juliol de 2015, en compliment de la demanda unànime de la ciutadania de Catalunya, i incomprensiblement suspesa per un Tribunal Constitucional que ha fet prou mèrits per passar a la Història de la indignitat i la indecència.

Fa temps que les entitats del Tercer Sector saben, proclamen i reclamen el que hauria de ser un dels reptes col·lectius més urgents per als temps que venen: la consideració dels drets socials fonamentals, i el de l’habitatge n’és un dels bàsics, com a drets imperatius, de compliment inexcusable, perquè són els que han de garantir el mínim exigible per a una vida digna. Cosa que, aplicada al cas que ens ocupa, vol dir: el dret a l’habitatge i les mesures contra la pobresa energètica no són una gràcia generosa de l’administració, sinó allò que fa que una administració o un Estat no caiguin en el pou de la indignitat irreversible.

El que al 2015 eren mesures urgents d’emergència, ho continuen sent malauradament encara avui: sense sortir de Ciutat Vella de Barcelona, des d’on escric aquestes ratlles, aquest dimecres hi havia una ordre de desnonament al carrer Ferlandina del Raval (on vivia un menor) i, al cap de dues hores, una altra al carrer Balboa de la Barceloneta (i hi vivien dos menors!). Tolerar aquesta vergonya indecent és la línia roja que fa caure una societat en la barbàrie.

Mentrestant, en aquest mateix Estat que menysprea els drets civils i socials, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez porten un any i dos dies empresonats injustament per delictes no comesos que només existeixen en el cap enfebrit dels informes de la Guàrdia Civil, i en els escrits de la Fiscalia i del Tribunal Suprem. I, amb la mateixa aberració jurídica, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, porten 350 dies injustament empresonats; Dolors Bassa, Jordi Turull, Raül Romeva i Josep Rull, 241; i Carme Forcadell, 210.