Recordem una evidència. La violència no és només física. Hi ha violència quan l’exercici de la força pretén reduir l’exercici de la voluntat individual o col·lectiva, coartant la llibertat, en algun dels seus aspectes fonamentals, i reprimint l’acció que podria derivar-se’n. Hi ha, per tant, una violència explícita, quan s’exerceix la força física contra els cossos individuals o les institucions col·lectives, i hi ha, també, una altra violència, que Passerin d’Entrèves qualificava de “mitigada”, quan l’ús de la força troba formes, fora de la violència física, per limitar i coaccionar les llibertats i l’exercici de la legítima acció política.

La política entesa com una forma de guerra i amb la violència “mitigada” com a expressió de la força

No cal haver llegit Foucault, quan inverteix la cèlebre màxima de Clausewitz, per saber que la política és la continuació de la guerra per uns altres mitjans. Ens trobem, doncs, amb la política entesa com una forma de guerra i amb la violència “mitigada” com a expressió de la força.

Durant les dues darreres setmanes, de manera molt especial, i fins a l’ostentós desplegament policial d’ahir, 20 de setembre de 2017, hem assistit, molts amb autèntica estupefacció, a una escalada repressiva de l’Estat espanyol que ha deixat en suspens, de manera progressiva, una sèrie de drets i llibertats fonamentals: la llibertat d’expressió i d’informació, la llibertat d’expressió de la publicitat i la llibertat de premsa, el dret de reunió, el dret al secret de la correspondència, la llibertat d’empresa... A través de diferents instàncies o aparells de l’Estat espanyol (Tribunal Constitucional, Fiscalia General de l’Estat, forces i cossos de seguretat de l’Estat, jutges i tribunals), seguint els dictats i les ordres explícites del Govern espanyol, s’ha posat en marxa una maquinària repressiva i coercitiva amb la intenció declarada d’evitar el referèndum de l’1 d’octubre, convocat pel Govern legítim de la Generalitat de Catalunya i emparat en la llei del Referèndum aprovat pel legítim Parlament de Catalunya.

Aquesta violència “mitigada” s’ha desplegat contra institucions (Parlament, Govern), contra persones individuals (membres del Govern, membres de la Mesa del Parlament, alcaldes i alcaldesses, càrrecs electes...), contra seus governamentals, contra partits polítics i les seves seus, contra associacions ciutadanes, contra mitjans de comunicació públics i privats, contra empreses privades, i va culminar, ahir 20 de setembre, per ara, amb la detenció de membres del Govern per la Guàrdia Civil, acusats de participar en l’organització de l’exercici democràtic de l’1-O.

Una concepció del poder que se sustenta en la violència i la coerció

Cal recordar, tanmateix, que aquesta violència “mitigada” de l’Estat espanyol, dirigida i ordenada per un Govern que fa temps que ha deixat sense efecte la separació de poders necessària i fonamental en qualsevol Estat de dret, respon a una concepció del poder, segons la qual “el poder consisteix a fer que uns altres actuïn com jo decideixo” (Voltaire) i segons la qual el poder està present quan jo tinc la possibilitat “d’afirmar la meva pròpia voluntat contra la resistència” que s’hi oposa (Max Weber). Una concepció del poder que se sustenta en la violència i la coerció: “un acte de violència per obligar l’oponent a fer el que volem que faci” (Clausewitz). O, per dir-ho, citant encara un altre clàssic, Bertrand de Jouvenel: “Manar i ser obeït: sense això, no hi ha poder, i no li cal cap altre atribut per existir”.

El resultat d’aquest exercici de força, que es basa en un exercici del poder a través de la violència, ha deixat, a hores d’ara, el resultat provisional d’un balanç que suma les detencions de membres del Govern, la confiscació de materials governamentals i el segrest policial de les notificacions als membres de les meses electorals i de les paperetes del referèndum, així com de tota mena de cartells, revistes i documentació informativa i publicitària. Des de la seva bombolla a la Moncloa, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, es ventava ahir mateix d’haver desactivat el referèndum (“este referéndum ya no se puede celebrar”) i d’haver-lo convertit en irrealitzable (“ahora no es más que una quimera imposible”).

Però res més lluny de la realitat, a poc que s’analitzi el que ahir va passar.

L’exercici de la violència no mostra la força del poder, sinó justament la seva impotència

Val la pena recordar que Hannah Arendt, la pensadora política més important de la segona meitat del segle XX, ja va mostrar que “el poder i la violència són oposats; on impera l’un, l’altre hi és absent”. L’exercici de la violència, segons això, no mostra la força del poder, sinó justament, ben al contrari, la seva impotència. El poder que s’expressa a través de la violència i de la coerció és la negació de la política, ja que aquesta és inseparable de l’ús de la paraula i del respecte per la pluralitat.

Igual que encara està per veure si les operacions policials d’ahir podran impedir el referèndum, podria dir-se que les declaracions de Rajoy ahir potser no són, com podria semblar a primera vista, el reconeixement de la victòria del poder de l’Estat, sinó, més aviat, al contrari, la constatació de la seva impotència i del seu fracàs.

Perquè, en realitat, l’ocupació de carrers i places ahir, per tota Catalunya, torna a recordar que la voluntat de portar a terme el referèndum de l’1 d’octubre no és, com va dir Rajoy ahir, per cloure la declaració institucional des de la Moncloa, “la sinrazón de unos pocos”, sinó una voluntat política que se sustenta en la massiva i multitudinària mobilització ciutadana, en la seva representació parlamentària i en les institucions de govern fidels al mandat de les urnes.

Ahir, la violència sense poder, era a les actuacions policials i judicials emanades de les directrius polítiques del govern espanyol, mentre que el poder, sense violència, exercit a través de l’acció pacífica i fins i tot festiva, era als carrers i les places de Catalunya.

Que ningú s’equivoqui. En teoria (i podem estalviar-nos les referències al pensament polític contemporani, de Foucault a Negri), no hi ha més poder en els despatxos ministerials i judicials o en les armes dels cossos de seguretat de l’Estat que en la ciutadania i en els carrers. En la pràctica (Arendt), on hi ha exercici de la violència, per “mitigada” que sigui, el poder ja ha desaparegut, quedant-se només amb la força.

Continuarà

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat