Hi ha devocions que poden sortir cares. La meva pel cineasta Abbas Kiarostami, que va morir dilluns a París a l’edat de 76 anys, encara que no em va fer perdre dos dels meus millors amics, va suposar el meu descrèdit, a l’hora de recomanar pel·lícules, i em temo que moltes altres coses, durant molts anys. Era el gener de 1998 i, com molts, havia quedat absolutament rendit, de manera incondicional, pel seu film El sabor de les cireres (1997), una cinta prodigiosa que s’havia presentat al nostre país amb l’aval de la Palma d’Or del Festival de Canes. És cert que abans ja s’havia estrenat A través de les oliveres (1994) i havia circulat en vídeo, entre cercles molt més reduïts, provocant una reacció de culte, d’aquelles que passen de boca en boca, però en veu baixa, On està la casa del meu amic? (1987). Tanmateix, El sabor de les cireres va suposar la seva presentació davant del gran públic i va ser rebuda amb crítiques unànimes i entusiastes. L’anècdota de partida era, com sempre en el director iranià, extremadament simple i, en aquesta ocasió, a més, trista: un home solitari s’adona, quan arriba als cinquanta anys, que viure, per a ell, ja no té sentit, i decideix morir. Tot el metratge el segueix en la seva recerca, amb cotxe per les planúries i muntanyes iranianes, d’algú disposat a enterrar-lo i a compartir el que, per a ell, constitueix un gest de dignitat i a certificar amb compassió la seva mort imminent.

L’enyorat Ángel Fernández-Santos, aleshores crític de El País, ja havia saludat Kiarostami, arran de la presentació a Canes, com “un poeta de la imatge que laboriosament, dia a dia, sense recursos, va forjant-se un nom dins de la més noble llegenda del cinema contemporani”. I va dedicar a la seva crònica consideracions inapel·lables: “dolorosa metàfora, embolicada en un lirisme d’estremidora bellesa”; “una meravella de cinema amb pressupost pobre, però immensament ric en talent i inventiva visual”; i, pel tema i la polèmica que va provocar, no només a Iran, sinó també aquí, on l’opinió pública debatia en aquells mesos el polèmic cas clínic i ètic de Ramon Sampedro, no va dubtar a qualificar el film de “dinamita moral”. La crítica acabava amb aquestes paraules: “No crearà en els cinemes les multitudinàries cues que avui genera el venedor d’hamburgueses Bruce Willis amb El cinquè element, però algú, en alguna part, quan d’aquí a unes dècades Willis, Besson i la seva (és un dir) pel·lícula siguin calaveres pelades de nom completament oblidat i impossible de recordar, seguirà parlant i parlant de Kiarostami i de El sabor de les cireres. No és molt, però almenys és alguna cosa aquí, entre tant no-res”. Efectivament, avui ja ningú no dubta que Kiarostami no només és un dels cineastes essencials del nostre temps, sinó un dels creadors que millor representa l’aspiració de la cultura contemporània a la dignitat moral de les formes i a la formació d’una refinada i lúcida sensibilitat estètica a l’altura dels grans reptes del nostre temps.

Ningú no dubta que Kiarostami no només és un dels cineastes essencials del nostre temps, sinó un dels creadors que millor representa l’aspiració a la dignitat moral de les formes i a la formació d’una refinada i lúcida sensibilitat estètica

Pels mateixos dies, Núria Bou i Xavier Pérez, que en aquella època publicaven al diari AVUI un imprescindible "Quadern de cinema", van publicar també un article memorable sobre aquest film de títol eloqüentíssim, “No es pot viure sense Kiarostami”, en què no dubtaven a explicitar una filiació que agermanava aquest cineasta amb Rossellini, Antonioni o Pasolini ni a qualificar el film com “una torbadora al·legoria d’arrels kafkianes sobre la precarietat de l’individu davant una estructura social plena d’opacitat”. Ells parlaven de la seva “fe en la vida”, de “la poesia perdurable de l’instant en cadascun dels contra-camps”, d'un cinema de ficció que entra en contacte amb “retalls de realitat crua”, de “naturalitat escruixidora”, subratllant “un límpid amora a la realitat (i al cinema com a eina capaç de reinventar-la)” i parlant del protagonista, Homayoun Ershai, com “un autèntic Bruno Ganz en versió iraniana”.

Jo, que mai no he estat crític cinematogràfic, sinó un simple aficionat, vaig gosar publicar un article a El País amb el títol de “Destellos de belleza y libertad”, i no només qualificava la pel·lícula de “bellíssima”, sinó que, a més, i disculpin l’auto-citació, hi destacava “els subtilíssims fils que agermanen estètica i moral: el film, a més de moltes altres coses, és una de les més brillants realitzacions sobre la impossibilitat de separar bellesa moral i llibertat estètica. Aquesta és, deia, “i potser no pas la menor, una de les raons de la seva grandesa”. Els meus amics la van anar a veure per aquest article, i gairebé em van retirar la paraula, perquè no els va agradar gens, gens, gens.

Anys després, Barcelona tindria l’extraordinari privilegi d’establir una certa intimitat amb l’obra de Kiarostami, gràcies al talent, aquí com en tantes altres coses, visionari de Jordi Balló, que el 2004 es va inventar un brillantíssim format expositiu, presentat al CCCB, amb el projecte “Erice-Kiarostami. Correspondències”, i, entre 2011 i 2012, la mateixa genialitat, ampliada a altres cineastes, de "Totes les cartes. Correspondències fílmiques". Es tractava, com segur que recorden, d’una aventura de cartes filmades creuades entre cineastes, per ocupar aquest fascinant lloc entremig de les sales de cinema i dels espais d’exposició, però va suposar sobretot la irrupció d’un nou gènere, nascut de la complicitat i la generositat d’universos creatius en autèntic diàleg. Sens dubte, una de les grans aventures culturals ideades, gestades, impulsades i produïdes des d’aquest petit racó de món amb una enorme ambició de contribuir a les noves formes de la cultura global. Hi havia, al darrere del projecte, o així m’agrada veure-ho a mi, una intuïció fulminant: la confiança en el valor creatiu de l’amistat o, si es vol formular-ho a l’inrevés, l’esperança de crear obres compartides, d’alta volada estètica, a partir de la complicitat ètica i artística. La participació de Kiarostami en aquest projecte no només el va fer possible, sinó que va garantir, i amb la distància es pot afirmar sense reserves, una altra forma d’entendre la creativitat lligada a la possibilitat d’un espai compartit d’interpel·lacions.

Avui, amb la tristesa de la notícia de la seva mort prematura, com sempre ho és tota mort, recordo emocionat les paraules de Kiarostami a París el 1995. Unes paraules que, des d’aleshores, no he deixat ni un any de compartir amb els meus estudiants: “Crec en un cinema que doni més possibilitats i temps als seus espectadors. Un cinema a mig fer, un cinema inacabat que es pugui completar amb l’esperit creatiu de l’espectador [...]. Cal recordar que una història ha de tenir forats, espais en blanc, com als mots entrecreuats, i que li pertoca a l’espectador d’omplir-los. [...] En el proper segle de cinema, el respecte a l’espectador com un element intel·ligent i constructiu és inevitable”.

Avui, quan ja ningú no recorda Willis ni El cinquè element, m’agrada pensar que, si els meus amics tornessin a veure El sabor de les cireres, no només els entusiasmaria, sinó que s’estremirien fins al moll de l’os. I és que, quan el cinema de veritat no acaba conformant les nostres vides, alliçonant-les i afaiçonant-les, de vegades la vida, per la seva banda, acaba per acostar-nos a aquest cinema, que, alguns cops, ens ha arribat massa aviat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat