Potser és en temps de desesperança, quan tot sembla contribuir al desànim, que l’esperança és més necessària que mai. La gran Rebecca Solnit va publicar fa només dos anys un llibre descomunal, Esperança dins la foscor (traduït admirablement al català per Bel Olid), en què recordava que fins i tot en les circumstàncies més adverses no tenim dret a renunciar a l’esperança, perquè la militància per un futur més just és l’únic instrument polític que queda en moments d’incertesa, perplexitat i paràlisi. I l’esperança no té res a veure amb esperar asseguts que les coses passin: “L’esperança només és el principi”, deia Solnit, “no substitueix l’acció, només n’és la base”. Però, sense esperança, només hi ha el reconeixement de la catàstrofe i la impossibilitat d’acció, perquè tot es dona per perdut i treballar pel futur podria semblar inútil.

“Als teus oponents els encantaria que pensessis que no hi ha res a fer, que no tens gens de poder, que no hi ha cap motiu per actuar, que no guanyaràs de cap manera. L’esperança és un regal que no pots sacrificar, un poder del qual no cal que et desfacis. I tot i que l’esperança pot ser un desafiament, el desafiament no és un motiu prou sòlid per tenir esperança”. Les paraules de Solnit ressonen en aquesta primavera catalana, contra la temptació del pessimisme i la tebior de la claudicació i la renúncia.

Tot i que potser totes ho són, la nostra és una època especialment complicada, barreja de conquestes i avenços extraordinaris i també d’insuportables malsons. L’esperança té a veure amb una lucidesa que força a veure-hi, indefugiblement, aquestes dues dimensions, sense negar-les, per afrontar-les totes dues sense autoenganys. Solnit recordava Patrisse Cullors, una de les fundadores de Black Lives Matter, quan marcava un horitzó d’acció: “Volem donar esperança i inspirar accions per construir poder col·lectiu per aconseguir la transformació col·lectiva, arrelats en la pena i la ràbia però apuntant cap als somnis i la visió de futur”. Som de ple en un moment històric travessat per tendències contradictòries: el poderós impuls col·lectiu de transformació emancipadora i d’alliberament, i alhora l’embat d’un Estat que està desballestant els principis que haurien de ser intocables en qualsevol Estat de dret mínimament homologable a nivell internacional.

Més que mai ens cal obrir el focus, mirar un pèl enrere i posar-nos ulleres de llarga distància

Perquè és impossible no reconèixer-ho, si no és negant la realitat: l’Estat espanyol ha sabotejat el resultat democràtic de les eleccions del 21-D, impedint investir com a president de la Generalitat el qui comptava amb una majoria absoluta del Parlament, com a expressió democràtica de la voluntat popular, i, després, impedint-ho a dos candidats més que comptaven amb majoria simple. Només ha estat possible investir el quart candidat proposat per la majoria parlamentària, quan, en realitat, els altres tres tenen els seus drets d’elecció passiva absolutament intactes. Aquest Estat també ha vetat, amb una vaga i il·legítima apel·lació al (seu) sentit comú i no pas a les lleis que haurien de regir la vida política d’una comunitat fins a impedir-ne el nomenament legítim de quatre (4!) consellers que, també, tenen els seus drets jurídics intactes. Amb això, a hores d’ara, tot permet preveure que el tan defensat Govern “efectiu”, pel qual alguns clamaven, veurà paralitzades i avortades sistemàticament totes les seves iniciatives legislatives quan el govern de l’Estat arbitràriament ho vulgui. Aquest Estat, també, ha impulsat, defensat i legitimat l’empresonament preventiu de nou representants cívics i polítics per motius polítics, incomplint a més els principis legals que emparen els drets dels empresonats en favor de l’acostament al seu domicili i a les seves famílies, i ha forçat l’exili de persones que així han volgut posar de manifest, en sistemes jurídics europeus, que a Espanya s’estan perseguint suposats delictes que no poden ser considerats com a tals en països democràtics que respecten l’Estat de dret. I, finalment, aquest mateix Estat està liderant una política repressiva de persecució dels oponents polítics que està destrossant drets fonamentals, com han denunciat instàncies internacionals de referència, erosionant de forma gravíssima, entre d’altres, el dret inalienable a la llibertat d’expressió: parlem de més de vint mil persones perseguides, i en algun cas condemnades, per les seves idees. Des de representants electes democràticament en el legítim exercici del seu càrrec fins a periodistes, mestres i cantants.

Són temps foscos. Molt foscos. És difícil negar-ho. D’una obscuritat inquisitorial i repressiva, insòlita en una democràcia digna d’aquest nom. I això, en un sistema polític i jurídic que està violant el principi fonamental dels Estats de dret moderns, tal com el va formular John Locke ja al segle XVII: “L’objectiu de la llei és preservar i perllongar la llibertat”, no bloquejar-la per impedir-ne l’exercici pacífic i democràtic.

Més que mai ens cal obrir el focus, mirar un pèl enrere i posar-nos ulleres de llarga distància. “Estem certament en un moment complicat, i per això no és el moment del desconcert, sinó de la concertació; no és el moment del desànim, sinó de la reafirmació; no és el moment de la dispersió, sinó de construir la més forta cohesió social”. Podrien ser paraules dites avui, quan els instigadors de l’odi gaudeixen de tribunes parlamentàries i de molt poderosos conglomerats mediàtics, i quan grups d’ultradreta han sortit dels seus caus per fustigar la població civil en la pacífica expressió pública de les seves opinions. Però no són paraules del 2018: són les que va dir Muriel Casals quan es va estrenar, com a presidenta d’Òmnium, en el discurs d’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Jaume Cabré, el 14 de juny del 2010. Paraules d’esperança que convé recordar avui, ara, abans que s’escampin la deserció i la paràlisi.

No renunciem ni renunciarem mai a les idees, realment més perilloses que les armes

Una anècdota apòcrifa explica que el dictador Stalin, en una ocasió, va dir: “Les idees són més perilloses que les armes. Però, si no permetem que els enemics tinguin armes, per què els hauríem de permetre tenir idees?” Molts hem renunciat, per descomptat, a les armes i també, radicalment, a qualsevol mena de confrontació violenta, perquè la majoria cívica d’aquest país ha decidit que estarem sempre en peu de pau. Però no renunciem ni renunciarem mai a les idees, realment més perilloses que les armes, perquè, com que volem transformar una realitat insatisfactòria, necessitem les idees per transformar abans les ments, la nostra forma de pensar i fins i tot els nostres hàbits. Citaré encara un cop Rebecca Solnit: “La política neix quan s’escampen les idees i es conformen imaginaris. Vol dir que els actes culturals i simbòlics tenen un poder polític real. I vol dir que els canvis que compten tenen lloc no només a l’escenari, en forma d’acció, sinó també al cap de la gent”.

Ernst Bloch va dedicar deu anys del seu exili americà a escriure una obra monumental de més de mil pàgines, El principi esperança, un dels llibres més bells i alhora més terribles de la filosofia del segle XX. El títol inicial havia de ser Somnis d’una vida millor i hi desplegava la seva tesi de l’ésser humà com un ésser utòpic, travessat pel desig d’un futur millor i pel “principi esperança” que defineix el treball i la comesa en la construcció d’horitzons col·lectius nous marcats per l’emancipació i l’alliberament. Va ser ell qui va formular, en uns temps més obscurs que els nostres, l’imperatiu que hauria d’obligar-nos, encara avui, a desbordar els límits de la immediatesa, a mirar més lluny que el més estricte present, a imaginar políticament futurs i a treballar per construir-los, a no confondre la tàctica amb l’estratègia. En definitiva, a no caure en el desànim i la desesperança, a no acotar el cap ni claudicar. A combatre la injustícia contra tota temptació de nihilisme, l’aberració intel·lectual i política que no ens podem permetre. La vacuna? Treballar per l’esperança i, com hem dit sovint, actuar com si fossis lliure, que anticipa que algun dia puguis arribar a ser-ho.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat