Quan avui ens haurem aixecat del llit, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ja hauran dormit tres nits a la presó de Soto del Real. Els hi ha tancat la justícia espanyola a través de l’Audiència Nacional i la jutgessa Carmen Lamela, que ha assumit de forma injustificadament acrítica i no contrastada els informes policials sobre els esdeveniments del 20 d’octubre i la interpretació política que en va fer la fiscalia, ignorant el caràcter absolutament pacífic de la concentració, i que, en conseqüència, els ha imputat un delicte de sedició. La jutgessa, a més, ha dictat contra ells una ordre de presó preventiva que, com és sabut, només hauria de ser aplicable en casos molt precisos i de perill o amenaça evident.

És difícil no pensar que, en els dos casos, s’ha pres una decisió manifestament injusta i arbitrària que respon, més aviat, a consideracions clarament polítiques, per la motivació de la concentració de la que l’Audiència els fa responsables de convocatòria, i per la finalitat suposada, ja que la jutgessa considera que les mobilitzacions “s’emmarquen dins d’una complexa estratègia” que es porta a terme des de fa temps “en execució del full de ruta dissenyat per arribar a obtenir la independència de Catalunya”. Com ja han posat de manifest diversos juristes, l’empresonament s’ha dictat, més que pels fets imputats, per la motivació que se’ls atribueix i pels objectius que suposadament es perseguien.

Amb això, la jutgessa no ha fet sinó aplicar jurídicament la posició ja anunciada del Govern espanyol, al peu de la lletra, cosa que constitueix, un cop més, una burla, insòlita aquí per la seva gravetat, a la separació de poders que hauria de regir les normes més bàsiques d’un sistema democràtic decent. No estranya que el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, hagi denunciat que l’empresonament de Cuixart i Sànchez atempta contra drets fonamentals com la llibertat d’expressió, la llibertat de reunió i manifestació, i el dret a la llibertat i la seguretat. I no estranya que s’hagi generalitzat la consideració de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez com a presos polítics, ja que, en realitat, ens trobem, amb això, davant d’una aberració més en la lògica autoritària i repressiva de l’Estat espanyol contra l’independentisme a Catalunya. En realitat, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, són multitud les veus que, des de posicionaments no independentistes, han considerat aquests empresonaments com una autèntica aberració jurídica, un abús polític i una indignitat moral. Quan enllesteixo aquestes ratlles, Amnistia Internacional ha fet públic un comunicat en què considera “restriccions excessives del seu dret a la llibertat d’expressió i de reunió pacífica” els càrrecs de sedició contra Cuixart i Sànchez, i en què demana, a més de la retirada dels càrrecs, que es posi fi de manera immediata al seu empresonament. L’Estat espanyol, denunciat per Amnistia Internacional, poca broma!

Fa anys que molta gent alertava sobre l’extensió dels dèficits democràtics del sistema espanyol. Però ara, en les darreres setmanes, l’Estat espanyol, a través de totes les instàncies legislatives, executives, judicials i policials, ha traspassat els límits del que habitualment són línies roges en qualsevol sistema democràtic homologat. S’han deixat en suspens drets i llibertats fonamentals, fins a extrems que justificadament han estat comparats a un estat d’excepció no declarat; s’ha enviat la Policia Nacional i la Guàrdia Civil a exercir una violència intolerable contra ciutadans pacífics, denunciada fins i tot per organismes internacionals independents tan poc sospitosos com Human Rights Watch; i, ara, s’ha empresonat als màxims dirigents de dues organitzacions cíviques de caràcter cultural i polític per una concentració pacífica (en la qual, fins i tot, es va arribar a cantar, en els moments de màxim “tumult”.... el Virolai!).

Fins ara, els exquisits equidistants, que havien assistit, des de 2010, a l’increment del posicionament independentista entre la ciutadania de Catalunya, havien mantingut, amb uns aires inequívocs de superioritat moral, una posició, deien, igualment separada del nacionalisme espanyol i del nacionalisme català. Des d’aquesta mena de suposat centre, dirigien els seus atacs tant contra el que consideraven un posicionament estèril, i fins i tot autoritari, del Govern del PP, com contra el que qualificaven de deriva delirant en les files del sobiranisme independentista. Des d’una mena de talaia genèricament cosmopolita pròpia dels “ciutadans del món” amb què els agrada presentar-se, consideraven per igual aquelles actituds, sense més matisos ni distincions, com a regressives políticament, anacròniques històricament i sentimentals o directament irracionals des d’un punt de vista intel·lectual. Tant les unes com les altres, indistintament.

Els més ingenus havien pensat que, davant de la suspensió de drets i llibertats fonamentals, de la brutal violència policial de l’1-O i de l’empresonament de Cuixart i Sànchez, els equidistants, finalment, haurien pres partit en defensa de qüestions políticament tan bàsiques i elementals del joc democràtic, sense les quals la democràcia no és més que una fórmula retòrica. Però ara descobrim, davant de la tensió que ha provocat la repressió judicial, la violència policial i l’autoritarisme de l’Estat, que, sense ni tan sols immutar-se, els equidistants continuen atribuint i repartint culpes, amb la mateixa superioritat moral, a banda i banda. Així, ara resulta que, en el que passa, segons diuen, tanta culpa tenen els policies maltractadors com les víctimes de la seva violència, i tanta la suposada justícia que ha empresonat Cuixart i Sànchez com els empresonats injustament i sense motiu.

No és una qüestió innòcua. Quan es desferma l’arbitrarietat judicial en forma de venjança, la violència policial contra la ciutadania pacífica, i la repressió i l’empresonament de la dissidència política, no és possible l’equidistància, si no és al preu de ser-ne còmplice de tot plegat. Qui no es posa en contra de la injustícia, es posa al costat de qui la comet. Contra l’equidistància, no està la radicalitat, sinó l’equanimitat. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat