Llum verda als pressupostos amb una nova majoria. Com que Catalunya és un país sense poder, el Govern es comporta com una entitat administrativa, com una diputació general. Si Catalunya fos un país seriós, independent i amb un poder polític real, aquest Govern ja hauria caigut. El partit de l’oposició no l’hauria rescatat, com ha fet el PSC amb ERC. Al contrari, hauria forçat la convocatòria d’eleccions anticipades per mesurar la força de cadascú. ERC ocupa avui molts càrrecs —i això és el que fa bavejar els antics convergents—, però, com anys enrere, ocupar càrrecs no significa tenir poder. La influència política dels republicans, en termes d’imposar una agenda de canvi, per exemple, és pràcticament nul·la. Si tinguessin una mica de dignitat, i una força que no tenen, no haurien acceptat de cap manera les imposicions dels socialistes per aprovar el pressupost 2023. No es pot estar a missa i repicant. Vull dir que no és normal que Esquerra aprovi un pressupost amb la bandera del partit de l’oposició i alhora enviï els seus alcaldes a manifestar-se en contra dels tres macroprojectes estrella dels socialistes: el Hard Rock, l’ampliació de l’aeroport del Prat i la ronda Nord del Vallès. Mentre Esquerra governava amb Junts —la facció majoritària del qual, almenys a la direcció, coincideix amb els socialistes en la qüestió dels macroprojectes—, Esquerra no va voler transigir. Deu haver-hi una raó molt poderosa que se m’escapa per haver actuat així. És contradictori oposar-se a les idees dels teus aliats naturals, perquè el que la repressió va unir, l’ambició no ho hauria de desunir, i, en canvi, pactar amb el partit del 155 allò que abans deies que no aprovaries mai. No tan sols això, sinó que de les 800 esmenes que Junts va presentar al projecte de pressupostos, Esquerra no els n’ha aprovat ni una. Un bon avís per a navegants.

No és normal que Esquerra aprovi un pressupost amb la bandera del partit de l’oposició i alhora enviï els seus alcaldes a manifestar-se en contra dels tres macroprojectes estrella dels socialistes: el Hard Rock, l’ampliació de l’aeroport del Prat i la ronda Nord del Vallès

Com més temps passa, més clares són les intencions d’Esquerra. L’idealisme del seu entorn els ha fet creure que pel simple fet que tenen la presidència de la Generalitat i han escombrat de l’administració els alts càrrecs de CiU, transvestits de Junts, ells han esdevingut la nova centralitat. El partit nacional que durant anys va liderar Jordi Pujol. Per esdevenir central en política cal, primer, tenir un programa i, després, ser capaç que la majoria de la societat civil —entesa en el sentit weberià del terme, com un ideal democràtic, i no com s’entén a Catalunya, que se sotmet als partits— et segueixi i et reconegui l’autoritat. Posats a governar en minoria, val més fer-ho com ho ha fet Ada Colau. Ha aplicat implacablement el seu programa de “provincianització” de Barcelona sense que cap grup li digués res. Al contrari, ha tingut com a aliat estable el PSC i, puntualment, Esquerra, que li va aprovar els últims pressupostos municipals amb l’alegria pròpia dels ingenus. Els comuns han capgirat la ciutat amb la seva “dèria” de la pacificació urbana, però sense moure un dit per confrontar-se amb l’estat per la precarietat dels transports de rodalies o pels persistents endarreriments governamentals espanyols per fer realitat d’una vegada el corredor mediterrani. És difícil construir una muralla contra els cotxes si no tens alternativa, ferroviària, en aquest cas. Els comuns s’imposen, perquè, desenganyem-nos, les destrosses de Colau no serà fàcil revertir-les, mentre que els republicans es creuen la fantasia del seu entorn mediàtic que els invita a no defallir i treure partit d’una suposada posició estratègica que els permetria pactar a banda i banda, amb el PSC i Junts. De moment, Esquerra només dona senyals de perseguir un nou tripartit. Esquerra té el Govern, però no té el poder de transformar res. El poder és la capacitat que tenen els governs o els grups de pressió de canviar la conducta dels altres per imposar-los la seva voluntat. El govern d’una regió no té mai poder de veritat. Ara que vivim una època en què els jutges dictaminen què es pot fer i què no, fixin-se què ha passat a Còrsega. La justícia de França ha prohibit l'ús de la llengua corsa a l'Assemblea de Còrsega amb l’argument que l'article 2 de la Constitució francesa determina que “la llengua de la República és el francès”. És el que ens espera si no espavilem. Mentre no arriba una prohibició semblant, l’espanyolisme es dedica a atacar l’escola catalana amb el famós 25 % de castellà que avala el PSC.

Els comuns han capgirat la ciutat amb la seva “dèria” de la pacificació urbana, però sense moure un dit per confrontar-se amb l’estat per la precarietat dels transports de rodalies o pels persistents endarreriments governamentals espanyols per fer realitat d’una vegada el corredor mediterrani

En el seu llibre d’introducció a la política, el sociòleg Maurice Duverger aclaria que existeixen dues maneres completament oposades d’entendre-la i de defensar-la. Per a uns, deia, la política és essencialment una lluita, una contesa que permet assegurar als individus i als grups que retenen el poder la dominació sobre la societat, al mateix temps que els permet adquirir els avantatges que se’n desprenen. Per a uns altres, la política és un esforç per fer regnar l'ordre i la justícia, la missió del qual és assegurar l'interès general i el bé comú. Per als primers, la política serveix per mantenir els privilegis d'una minoria sobre la majoria. Per als segons, és un mitjà per aconseguir la integració de tots els individus en la comunitat i crear així la “ciutat perfecta” de què parlava Aristòtil. Està clar que els polítics catalans no es fan plantejaments tan elevats. A la política catalana tots és més primari. L’exemple més clar és el xoc entre els socialistes i els republicans per la posada en marxa del pla pilot de la renda bàsica. Els socialistes s’hi han oposat perquè aquest pla crearia frustració. Segons ells, quan es volgués aplicar de forma universal —és a dir, per a tots els catalans i no només per als 800 del pla pilot—, el cost seria de 50.000 milions d’euros anuals per a la Generalitat. És un cost que supera amb escreix el pressupost actual de 41.000 milions, que, per altra banda, està inflat pels recursos dels fons europeus Next Generation i no pas perquè Esquerra hagi aconseguit una major inversió de l’estat. La renda bàsica universal, com moltes altres coses referides al bé comú, només s’assolirà amb la independència. Tornar al mercat del deute no és un guany de sobirania, com diu la consellera Mas. La sobirania sense disposar d’un estat no existeix. És una quimera més d'aquelles que creaven Pujol o Tarradellas, tant és, per sedar l'independentisme. Només disposant del deure i de l’haver real del país, sense un estat espanyol que espoliï els recursos dels catalans, es podria desplegar aquest pla i molts altres. El problema és que la independència ha deixat de ser la prioritat d’ERC. Dels socialistes no ho ha estat mai.