No sé si soc l’única que té la sensació que cada vegada hi ha més gent esgotada, desencantada i desil·lusionada; trista, en definitiva. Suposo que descobrir un nou escàndol de corrupció cada dia no hi ajuda gaire. Suposo que passar-se el dia treballant per pagar trinco-trinco tots els impostos religiosament i veure que n’hi ha uns quants que se’ls fumen en un prostíbul tampoc hi ajuda gaire. Vivim en una època d’infinites possibilitats, amb més accés a la informació que mai —potser massa i tot, estem saturats d’informació (o desinformació)—, amb centenars d’activitats diàries per entretenir-nos, estem hiperconnectats 24 hores al dia i 365 dies a l’any, ho tenim tot a l’abast, i malgrat això, estem desencantats i ens sentim sols.
D’on ve aquesta sensació d’estar atrapats a la pel·lícula Groundhog Day (‘El dia de la marmota’) que la majoria de nosaltres compartim? Tenim centenars de sèries per triar a les plataformes; tantes xarxes socials com vulguem per distreure’ns i estar en contacte amb gent d’arreu del món; prestatgeries de supermercat plenes d’aliments eco o farcits de glutamat, si ho preferim; aplicacions que ens prometen trobar l’amor de les nostres vides o la nostra feina ideal amb només un clic…, i tot i així, estem moixos i anem capbaixos. Ens van vendre la moto que aquesta abundància seria una benedicció i s’ha convertit en el nostre pitjor malson. Com més opcions tenim, més dubtem, més ens preocupa haver triat malament. Ens adonem que no podem fer-ho tot perquè no hi ha prou hores al dia i ens apareix el que es coneix com a FOMO (fear of missing out), que és la por de perdre’s alguna cosa important, de no ser-hi a tot, i ens angoixem. No gaudim de res del que fem perquè ja estem pensant en el que farem després i ens angoixem per no tenir temps de fer-ho. Mai vivim el moment present, sempre estem lamentant-nos pel que hauria pogut ser i apuntant a l’agenda el que tampoc gaudirem en un futur. És com si, en voler-ho tot, ens quedéssim amb la sensació que res és prou. Idealitzem el futur i tot el que vindrà i quan el tenim a les mans ens decep i ens afanyem a buscar tres-centes activitats més abans de caure al pou de la desesperació. I així ad infinitum. Fins que ens morim sense haver fruït ni un sol minut de la nostra vida.
Estem tan centrats en nosaltres mateixos i en el nostre benestar que ens oblidem de la gent que tenim al nostre voltant; per això les xarxes socials tenen tant d’èxit, perquè no hi ha un compromís real, és tot aparença i només et cal bloquejar algú per treure’l de la teva vida, no et cal fer l’esforç de mirar-lo als ulls i explicar-li com et sents, de ser “vulnerable”. El que es coneix com a ghosting (acabar una relació personal sobtadament, sense cap explicació, i tallar tots els canals de comunicació), una actitud d’immaduresa, de no afrontar la teva responsabilitat efectiva envers els altres, de continuar sent una criatura consentida. D’això en diuen ser una persona independent. Jo en dic ser un maleducat incapaç d’afrontar l’edat adulta amb maduresa i sent responsable dels teus actes.
Mai hi havia hagut una societat tan egocèntrica (en el mal sentit de la paraula) ni gandula com ara
Som davant d’una nova llei del mínim esforç que és en mans de persones que només es miren el melic. Mai hi havia hagut una societat tan egocèntrica (en el mal sentit de la paraula) ni gandula com ara. Hem confós la llibertat amb el menfotisme i el narcisisme, i no hi ha res més esclavitzant i avorrit que estar pendent d’un mateix nit i dia. El dia que descobrim que ajudar els altres, escoltar-los, ser-hi quan ens necessiten, ens fa molt més feliços, potser ja serà massa tard per revertir-ho. Posem d’excusa que les xarxes socials són les responsables de tots els nostres mals, però els traumes ja venia de sèrie. Les xarxes socials no fan res més que fer de mirall del que ja som. Les xarxes socials som nosaltres.