Llegeixo a ElNacional.cat que el setmanari Politico dedica a Espanya la portada de la seva edició impresa amb el títol: How Spain went woke – and why that may not last (Com Espanya va esdevenir woke i per què això podria deixar de ser així), amb una il·lustració que representa la façana d’un bar de vins envoltada de motius polítics relacionats amb l’esquerra, el feminisme i els drets LGBTI, i una persona comença a tapar tots aquests símbols amb propaganda de Vox.
Efectivament, aquesta és la cruïlla de camins a Espanya. Però, el que m’ha cridat l’atenció és el terme woke. Què és exactament ser woke? El diccionari Oxford va incorporar la paraula el 2016, ubicada dins del paraigua de l’anglès informal dels Estats Units: “Alerta davant la injustícia en la societat, especialment el racisme”. Però aquesta definició en positiu no és l'única. Per exemple, al Regne Unit es fa servir per descriure tot allò del que abans en dèiem “políticament correcte”. Cosa que ja amaga una crítica en si mateixa. I després hi ha els crítics que qüestionen la superioritat moral de l’esquerra que vol imposar els valors progressistes.
Si Espanya és un país que aplaudeix la llibertat de costums, un país progre, un país woke, per què ara pot deixar de ser-ho?
En tot cas, per a una mica de context, l’origen es troba a la dècada del 1940 en l’activisme sindical de les comunitats negres dels Estats Units, que es van fer seu l’"stay woke” (estar alerta). El rellança Martin Luther King i té la seva explosió en el Black Lives Matter del 2013. El moviment Me too el va fer transcendir. I, des d’aleshores, la definició i influència s’ha expandit.
Tornant a Politico, el setmanari fa un relat sobre la ràpida evolució que ha fet Espanya pel que fa a la consecució de drets de col·lectius minoritaris o marginats històricament, venint d’on venim, fins a esdevenir la campiona mundial en aquest àmbit. De manera que el reportatge ressalta que el 91% de les persones consultades a Espanya donarien suport al seu fill, germà o familiar proper si es declarés gai, lesbiana o bisexual i el 89% assegurava que l’homosexualitat havia de ser acceptada per la societat, reforçant la idea d’una Espanya que ha canviat com un mitjó des del règim ultracatòlic.
Però si això és així, si Espanya és un país que aplaudeix la llibertat de costums, un país progre, un país woke, per què ara pot deixar de ser-ho? Segurament per aquesta definició més despectiva, gairebé insultant, del terme woke de la qual parlàvem. Pels enfadats amb els policies de la paraula, la correcció política portada a l’extrem. Ho alerta David Mejía, doctor per la Universitat de Columbia i professor de Filosofia i Humanitats: “La cultura woke es podria tornar contra ella mateixa. Pel que fa a si es pot estar alerta o despert davant de totes les injustícies socials, crec que convé estar-ho i que no és el mateix que polititzar-ho tot. És a dir, fer una lectura política de si un cambrer t'ofereix olives en comptes de patates tampoc no és convenient. Una societat sana necessita espais que estiguin despolititzats”. I del xoc cultural s’ha passat al xoc polític. Però Vox no inventa res. Trump ja parlava de la “tirania woke”.