Falten menys de tres mesos per a les eleccions legislatives dels Estats Units, i el Partit Demòcrata intenta llançar un missatge de prosperitat econòmica davant de les polítiques nefastes del president Trump. Ara bé, els intents d’arribar a la classe treballadora topen amb el llast de les idees socials progressistes que van impulsar durant una dècada, només dirigides a una minoria elitista i creades al marge de la voluntat popular. Per superar aquella etapa, la congressista —i clara aspirant a la presidència— Alexandria Ocasio-Cortez ha trobat un mecanisme excel·lent: riure-se’n. Fa pocs dies, en una entrevista televisiva, va declarar que "Woke 1 va ser una bogeria", i va deixar anar una riallada. També va afegir que "la retòrica d'aquella època no és la retòrica que faríem servir avui".
L’era woke als Estats Units va començar cap al 2014, va tenir l’apogeu el 2020 amb les protestes per l’assassinat de George Floyd i es va desinflar del tot amb la segona victòria de Donald Trump. El moviment de justícia social va ser un intent de millorar la situació de les dones i d’algunes minories, però aviat es va convertir en una mena de competició entre els fills universitaris de les classes mitjanes i altes per veure qui era més virtuós. Identificar-te com a membre d’un grup oprimit feia que els teus sentiments es convertissin en una brúixola moral universal, i a molts els motivava més l’exorcisme de psicodrames familiars, o l’ànim de revenja per traumes passats, que no pas desplegar una ideologia coherent. Els dogmes sempre van passar al davant de les dades i l’evidència científica. Alguns activistes van aconseguir una posició social i econòmica que només havien pogut somiar, mentre que una colla de professionals van perdre la carrera per haver comès una heretgia.
L’element absent del moviment woke va ser la lluita de classes, perquè al capdavall el protagonitzaven joves de bona família. Com que l’objectiu era aconseguir una hegemonia ideològica en lloc d’obtenir canvis materials, el combat es podia fer còmodament des del mòbil i sense sortir de casa. Només cal veure com les multinacionals s’hi van apuntar per a demostrar que mai no es va posar en perill l’estructura capitalista.
Alexandria Ocasio-Cortez ha comès el gest revolucionari d’admetre que ha canviat d’opinió
A Catalunya les idees woke sempre han xerricat, perquè es van importar d’Amèrica sense cap mena d’adaptació al context local. Així les escenes nostrades van anar des de l’autoboicot polític (la candidata que volia prohibir els gegants per ser una herència del colonialisme), la desconnexió total amb el públic (aquella vaga general per Palestina que va resultar un fiasco monumental) fins a uns quants moments força execrables (la campanya d’assetjament a la lingüista Carme Junyent). Al darrere sempre hi va haver una gran pulsió, la funcionarització de l’activisme, i l’objectiu dels virtuosos era entrar en alguna de les administracions com a tècnics de diversitat i feminismes, o en una de les moltes guinguetes que van muntar els partits. El fet que el requisit fos un màster que costa uns quants milers d’euros assegurava que els pobres en quedessin exclosos.
La conseqüència dels anys del wokisme ha estat una dretanització general, sobretot entre els joves. Molts han vist com les seves condicions materials quedaven erosionades, i en lloc de tenir una esquerra que els defensés, encara rebien lliçons morals. I pel que fa a aquests activistes, és complicat vendre que ets un rebel que lluita contra el poder, dels marges estant, i llavors circular amb el mateix discurs que repeteix cada vespre el telenotícies o cobrar un sou de director general.
El nou discurs d’Alexandria Ocasio-Cortez té un component electoral molt clar, però alhora trenca amb un consens: la idea que cal que les figures públiques mantinguin la mateixa posició, com si tota evolució ideològica fos senyal d’incoherència. Sempre m’he malfiat dels moviments que volen convèncer els altres, però prenen qualsevol gest passat com un pecat inesborrable —aquí hi trobem una llavor del totalitarisme. En un món ple de bàndols estancs, i en què tot perdura a la xarxa, avui canviar d’opinió és un gest revolucionari.