Les notícies sobre cartells polèmics són un clàssic periodístic. Un gènere en si mateix. Viu de les ganes d’ofendre’s del personal. I sobretot, és clar, del gènere del cartellisme en si. Ja sigui practicat per fotògrafs, dissenyadors gràfics o aficionats, sobretot dels que tenen ganes de tocar els collons. L’últim exemple arriba de Sevilla, concretament del cartell de la cavalcada de Reis. Aquesta vegada la polèmica consisteix en la inclusió en l'obra d’una samarreta del Betis —oh, heretgia— i una túnica del natzarè de la Macarena —oh, blasfèmia. Dos elements anatema dels seguidors del Sevilla i de la confraria de l'Esperança de Triana, aquella a la qual van fer uns retocs estètics. Tant s’han enfadat que al pobre autor, Fernando Vaquero, li envien amenaces de matinada. Bé, pobre o no, perquè la polèmica és el que fa immortals aquests cartells, sobretot a l’era d’internet.

No és, ja ho dic, un tema exclusiu de Sevilla. Any sí i any no, passa amb el cartell de la Mercè. Abogados Cristianos va anunciar una denúncia penal —que no sé en què ha quedat— contra ​​Jaume Collboni pel cartell del 2024, obra de Lluís Danés. Deien que el cartell era un “imaginari circense propi d’un freak show amb iconografia religiosa” que humiliava els catòlics. La presidenta del grup ultra, Polònia Castellanos —es diu així de veritat—, va arribar a relacionar el cartell amb “la deriva moral d'un PSOE embolicat en casos de corrupció i en polítiques que menyspreïn els drets fonamentals de milions de ciutadans”.

De dissenys artístics en què fruites tallades són dibuixades de manera que recordin una vulva, n’hi ha a punta pala. De fet, és un motiu habitual en l’art feminista

Dins del gènere hi ha un clàssic, que és el Carnestoltes de Terrassa. L’organitza la confraria La Mascarada i diria que els agrada el merder. Com ha de ser, d’altra banda, si parlem del carnaval. Aquest 2025 va presentar en un panteó abandonat del cementiri de Terrassa un cartell on apareixia un bisbe de quatre grapes i amb talons vermells. A mi m’agrada molt el cartell del 2005. Va ser una foto de Toni Rebollo. Un bonic meló tallat per la meitat, amb les seves llavors, sobre fons carmesí. I, francament, no recordo si va ser polèmic, tot i que estic segur que sí. Però de dissenys artístics en què fruites tallades són dibuixades de manera que recordin una vulva, n’hi ha a punta pala. De fet, és un motiu habitual en l’art feminista. I en l’art en general. La vulva i els genitals femenins són el tema central de l’obra de René Moncada, un veneçolà-americà amb obra provocadora, sexual, urbana i reivindicativa. Les seves obres presenten la vulva com a centre d’energia, poder i creativitat, i busca normalitzar l’erotisme sense moralismes ni censura. “La vagina és l’origen de la vida, per això és un símbol sagrat i no s’hauria de censurar”.

És a partir de l’obra de René Moncada que estic convençut que els llums de la Diagonal no són el que ens han venut. Teòricament s’estrenen uns llums inspirats en el modernisme i en Gaudí, com a preàmbul del seu centenari i de Barcelona Capital de l’Arquitectura. Però jo, sincerament, i fa dies que hi dono voltes, hi veig un festival de clítoris i vulves. Origen de la vida. Símbol sagrat. No és això el que celebrem per Nadal?