Hi ha entrevistes que neixen per explicar una notícia i, amb el pas del temps, acaben convertint-se en un document. Crec que aquesta és una d'elles. La vam gravar el febrer de 2018 a Brussel·les. Espanya feia tot just uns mesos que intentava comprendre el que havia passat a Catalunya durant la tardor anterior: el referèndum de l'1 d'octubre, les càrregues policials, la declaració d'independència, l'aplicació de l'article 155, la destitució del Govern, l'empresonament preventiu de diversos dirigents independentistes i la marxa de Carles Puigdemont i diversos dels seus consellers a Bèlgica. Tot estava obert llavors. Ningú sabia realment fins on arribaria aquell conflicte ni quant de temps trigaria a trobar una sortida política.
Puigdemont va acceptar asseure's amb mi per a una entrevista llarga, sense preguntes pactades, sense condicions prèvies sobre els assumptes que podien plantejar-se i sense una edició destinada a alterar el sentit de les seves respostes. Per a mi, com a periodista, allò va ser un veritable regal. No perquè compartís necessàriament les seves posicions, sinó precisament perquè tenia davant un dels protagonistes centrals d'una crisi política d'enorme dimensió i podia preguntar-li directament, escoltar-lo i permetre que qui veiés la conversa tragués les seves pròpies conclusions.
En aquell moment, a més, l'entrevista va tenir un caràcter excepcional. Es va presentar com la primera que Puigdemont concedia a Brussel·les a una periodista d'un mitjà nacional espanyol no català. Va ser publicada per Diario16 en tres lliuraments i recollida llavors per diferents mitjans. Aquella conversa es va produir quan la seva situació política, judicial i personal era especialment delicada i quan el clima a Espanya estava marcat per una polarització extrema.
Tornar a veure-la avui produeix una sensació estranya, perquè coneixem moltes coses que llavors ignoràvem. En aquella conversa vam parlar dels dirigents independentistes empresonats, de la interpretació que Puigdemont feia de la resposta de l'Estat, del referèndum de l'1 d'octubre, de la seva sortida d'Espanya, de la possibilitat de tornar, de Bèlgica, de la declaració d'independència, de la negociació política i també de les conseqüències que ell atribuïa a tot el que havia passat. Va pronunciar una frase que resumia bé la seva posició de llavors: "L'1 d'Octubre no va ser simbòlic".
També vam parlar d'una cosa que avui sembla gairebé una imatge d'un altre temps: la possibilitat que intentés entrar clandestinament a Espanya. Unes setmanes abans, el llavors ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, havia arribat a dir públicament que les forces de seguretat treballarien per impedir que tornés fins i tot ocult en el maleter d'un cotxe. Aquella era la temperatura política del 2018.
Vuit anys després, l'escenari és completament diferent. El Tribunal Constitucional ja ha mostrat una majoria favorable a considerar amnistiable la malversació vinculada al procés i el pròxim 6 d'octubre ha de fixar l'argumentació definitiva en els recursos de Jordi Turull i Dolors Bassa. El criteri que estableixi tindrà una incidència directa sobre els altres dirigents afectats, entre ells Carles Puigdemont, i el jutge Pablo Llarena ha assenyalat que actuarà en funció d'aquesta doctrina. Per això el retorn de l'expresident apareix avui molt més a prop del que semblava imaginable fa uns anys, encara que jurídicament encara no s'ha de donar per consumat.
Precisament per això he volgut recuperar ara aquella entrevista i publicar-la de nou a beatalegon.tv. Durant anys vaig pensar que s'havia perdut. Els vídeos van deixar d'estar disponibles en el lloc on van ser publicats originalment, les pàgines van anar desapareixent o canviant i, amb el temps, només quedaven fragments, referències antigues i algunes còpies escampades. Recuperar-la ha exigit tornar a correus de 2018, localitzar els enllaços originals de producció i reconstruir les tres parts tal com van ser lliurades llavors. En aquests correus van aparèixer els tres arxius originals i també el rastre d'un àudio complet de tota la conversa, enviat en aquell moment per l'equip que havia realitzat la gravació.
Ara les tres parts tornen a estar disponibles. Crec, sincerament, que és un excel·lent moment per poder-les veure.
Primera part de l'entrevista a Carles Puigdemont, gravada a Brussel·les el 24 de febrer de 2018
Segona part
Tercera i última part
Potser una de les coses que més necessitem ara sigui precisament això: escoltar de nou, revisar el que ha passat sense consignes i entendre com hem arribat fins aquí. Vull compartir-la, orgullosa de la feina feta
Vull que tornin a veure's perquè crec que els documents periodístics tenen valor quan permeten comparar el que es deia llavors amb el que ha acabat passant després. I perquè el temps ajuda a escoltar d'una altra manera. No cal estar d'acord amb Puigdemont per considerar útil conèixer exactament què defensava el febrer de 2018, de la mateixa manera que no cal compartir les decisions del Govern de llavors per analitzar com va respondre l'Estat a aquell desafiament.
Crec que una de les lliçons més importants d'aquests anys és que massa vegades la política va renunciar a fer política. Hi va haver errors en l'independentisme, promeses que es van presentar com més senzilles del que realment eren, decisions que van dividir profundament la societat catalana i una distància considerable entre determinats objectius polítics i les possibilitats jurídiques de dur-los a terme. També hi va haver errors per part de l'Estat, una tendència a traslladar als tribunals problemes que necessitaven una resposta política i una incapacitat, durant massa temps, per trobar espais de negociació.
Reconèixer una cosa no obliga a negar l'altra.
Potser aquesta és precisament una de les dificultats que hem tingut durant aquests anys: semblava necessari escollir sempre un bloc abans de poder analitzar els fets. O s'acceptava un relat complet o s'acceptava el contrari. Però la realitat va ser molt més complexa i una societat democràtica hauria de ser capaç de revisar la seva pròpia història sense necessitat de convertir cada reflexió en una prova d'adhesió.
També resulta sorprenent comprovar que Puigdemont, malgrat viure fora d'Espanya durant tots aquests anys, mai va deixar realment d'intervenir en la política espanyola. Les seves decisions i les de Junts han resultat determinants en moments crucials. Després de les eleccions generals de 2023, els vots de la formació van ser necessaris per a la investidura de Pedro Sánchez i l'acord polític entre PSOE i Junts va obrir el camí a la llei d'amnistia. Des de llavors, la relació entre ambdós partits ha estat marcada per negociacions, acords, xocs i derrotes parlamentàries del Govern.
L'última s'ha produït aquesta mateixa setmana. El Congrés va rebutjar el 2 d'octubre els dos decrets d'habitatge plantejats per l'Executiu. El primer va caure per 178 vots enfront de 172, amb el vot contrari de PP, Vox, Junts i UPN; el segon va obtenir 166 vots favorables i 184 contraris, sumant-se també el rebuig del PNB i de Coalició Canària. Junts va defensar que els textos no oferien una resposta adequada al problema de l'habitatge i ha manifestat després la seva disposició a negociar una nova proposta.
La conseqüència política ha estat immediata. Pedro Sánchez ha obert un període de reflexió i anàlisi sobre la viabilitat de continuar la legislatura i des del Govern s'admet que no es descarta cap escenari, inclòs un avançament electoral, tot i que de moment no hi ha una decisió presa.
És difícil no advertir la paradoxa. El 2018, la conversa girava en part al voltant de com podia tornar Puigdemont a Espanya sense ser detingut. El 2026, els seus diputats continuen tenint capacitat per a condicionar votacions decisives del Congrés i per a col·locar el Govern davant de problemes d'enorme rellevància política. Entre un moment i un altre han passat eleccions, investidures, indults, reformes penals, una llei d'amnistia, pronunciaments europeus i un llarguíssim itinerari judicial.
Per això crec que val la pena tornar a aquesta entrevista.
No per demostrar que algú tenia raó fa vuit anys. No per a idealitzar Puigdemont ni per a reconstruir retrospectivament el procés des d'una sola mirada. Tampoc per a negar els errors que es van cometre. Al contrari. M'interessa recuperar-la precisament perquè avui podem escoltar-la amb més informació, més distància i menys incertesa.
Quan un veu aquestes imatges ja sap el que va ocórrer després, i això canvia completament la forma d'escoltar-les.
Recordo aquell dia amb una barreja de responsabilitat i agraïment. Puigdemont va dipositar en mi una confiança important en un moment molt delicat de la seva vida política i personal. Jo vaig intentar correspondre a aquesta confiança fent el que entenc que ha de fer una periodista: preguntar amb llibertat, no pactar les respostes i deixar parlar.
Vuit anys després, quan potser estiguem acostant-nos al tancament d'un dels capítols més llargs i difícils del procés, em sembla una bona ocasió per a recuperar aquella conversa i retornar-la al lloc del qual mai va haver de desaparèixer: a la disposició de qualsevol que vulgui veure-la completa i formar-se la seva pròpia opinió.
Perquè potser una de les coses que més necessitem ara sigui precisament això: escoltar de nou, revisar el que ha passat sense consignes i entendre com hem arribat fins aquí. Vull compartir-la, orgullosa de la feina feta.