És aviat per saber si Juanma Moreno acabarà com María Guardiola o si trobarà una fórmula per sortir indemne d'un resultat —cinc escons menys, a dos de la majoria— que l'obliga a pactar amb Vox. També és aviat per saber si hi ha línies vermelles. Si es tractava d'una campanya d'artificis o de principis. Si el candidat de la moderació està disposat a fixar límits o si, contràriament, Vox s'imposarà en la negociació fins a desdibuixar el perfil que Moreno tant ha treballat durant els últims quatre anys.

Cada acord amb Vox té un doble objectiu. Condicionar les polítiques en les formes i, si és possible, en el fons; i neutralitzar el candidat díscol. A l'Aragó i a Castella i Lleó, els acords de coalició han estat fàcils perquè Jorge Azcón i Alfonso Fernández Mañueco mai van plantejar una confrontació política o cultural. Guardiola sí que ho va fer. I ara conserva la presidència, a costa de malbaratar un perfil propi que pretenia, com Juanma Moreno, aixecar una majoria des de l'espai sociològic del PSOE i el centre liberal.

A Moreno el poden desdibuixar fins a desactivar-lo, esborrar el Juanma moderat, a l'autor de la biografia Manual de la Connivència, la pretesa nèmesi de Pedro Sánchez, de qui va voler ser el baró hegemònic d'aquest espai dins de Gènova 13. Moreno contra Ayuso. El president que es fotografiava amb Teresa Ribera a Doñana per escenificar un acord entre governs i va lloar públicament la feina del ministre Óscar Puente després de l'accident d'Adamuz. És aviat per saber quant del Juanma Moreno d'avui sobreviurà a les negociacions de demà.

Vox exigeix entrar al govern, però sobretot vol aconseguir la identitat de l'adversari

En la resistència que posi Moreno hi ha la seva supervivència. No és únicament acceptar un acord parlamentari amb l'extrema dreta, normalitzat en bona part del mapa autonòmic. És assumir que Vox no només vol conselleries o pressupostos. Negocia símbols, marcs culturals i relats polítics. La prioritat nacional anticonstitucional en la seva praxi: segar el finançament (les paguetes, diuen els de les paguetes) de l'estat del benestar que Vox entén com a progressista i els menors no acompanyats com a blanc feble a batre, criminalitzar i vandalitzar. Vox exigeix entrar al govern, però sobretot vol aconseguir la identitat de l'adversari. Obligar el PP a decidir quina part de si mateix està disposat a sacrificar per conservar el poder. I després, llançar-se a la campanya electoral demanant el vot per a l'original.

Si Juanma Moreno no tingués un camí complex per ser investit president, estaríem parlant dels altres grans titulars de les eleccions. La frenada consolidada de Vox. Amb tot, només creix un 0,4% i no arriba al 14% de vot, lluny del simbòlic i anhelat 20% lepenista. Els d'Abascal només són rellevants perquè són clau de coalició i de govern. Ni rastre de sorpassos (excepte a Almeria), ni del partit estrella.

I després hi ha el principal, l'enfonsament del PSOE i el reguitzell de derrotes territorials que arrossega Sánchez. Com el socialisme fracturat des de les primàries amb Susana Díaz no ha après res en una dècada, tampoc en la passada legislatura, en aquesta campanya o en l'estratègia dels candidats-ministres del president. El control del partit a canvi de cavar el sòl electoral. Perquè la cascada d'eleccions que es tanca amb les andaluses és un cicle dins d'un altre. Una dretanització a càmera lenta per on passen les urnes. El PP ho va activar en mode carrusel aprofitant-ne dues que tocaven (Andalusia i Aragó) i dos avançaments (Extremadura i Castella i Lleó). Però a Andalusia va començar el 2018 i a l'Estat a les autonòmiques del maig del 2023. La dreta va desbancar l'esquerra a València, Aragó, Extremadura, La Rioja, Cantàbria i Balears. L'avançament es va repetir a les generals amb el PP avançant el PSOE en quinze escons. Es va repetir l'escenari a Galícia el febrer del 2024 amb el PSOE en tercer lloc, a darrere del BNG. I a les europees, per més que el PSOE mantingués el 30% del vot.

Ni el PSOE ni Pedro Sánchez parlaran de regeneració o autocrítica. El debat territorial s'obrirà després de les generals. Mentrestant, tot és oxigen per a l'estratègia de blocs. A Andalusia ha mort la via centrista del PP. Un terreny que Sánchez va abandonar aquesta legislatura. Però Sumar no és Vox. I la ultradreta encara és un factor mobilitzador. D'aquí la fórmula Rufián, tots a l'una, consolidada a Andalusia. I l'equació de la Moncloa. Confrontar amb un mapa blau i verd per fer sortir de l'abstenció les esquerres. La dada d'Andalusia dona ales a una estratègia irreversible. L'esquerra ha pujat en vots i en escons. La dreta ha baixat. Aquest és el camí del govern espanyol cap a les generals. I és la paradoxa i el refugi de Sánchez. Mentre el PSOE andalús es dessagna, la legislatura agafa oxigen.