El dubte que difícilment s’aclarirà aquesta nit és com governarà el PP, si gràcies al suport de Vox, gràcies al suport del PSOE o, si obté un resultat espectacular, obrint un període de negociació de la investidura de Núñez Feijóo amb partits regionals per governar en solitari. Pel que fa a Catalunya, la victòria del PSC està cantada per diversos motius, alguns certament insòlits, perquè sent el PSC més espanyolista que mai des de la seva fundació com partit nacional català, ha aconseguit eixamplar la base, gràcies sobretot a les facilitats que li han posat els seus contrincants, molt especialment els principals partits independentistes, entestats a adoptar posicions que dissuadeixen el vot de la seva clientela potencial.

Fa uns dies, un militant històric del PSUC, que en el seu temps va fer molt bona feina tant al Govern de Catalunya com al Congrés dels Diputats, em va criticar severament les polítiques del Govern municipal d’Ada Colau i no vaig poder evitar de preguntar-li a qui havia votat a les municipals i em va dir que es va tapar el nas i va votar per Colau perquè “és el meu espai”. Aquesta setmana, un històric militat de Convergència renegava de l’estratègia sense rumb de Junts per Catalunya i de la candidatura presentada. Li vaig fer la mateixa pregunta que a l’anterior i em va contestar el mateix. “Votaré tapant-me el nas”. Tot apunta que avui votar amb el nas tapat només perquè no guanyin els altres serà un fenomen prou freqüent per ser digne d’estudi dels politòlegs.

Tot apunta que avui votar amb el nas tapat només perquè no guanyin els altres serà un fenomen prou freqüent per ser digne d’estudi dels politòlegs

Que algunes formacions no se senten gaire segures amb els candidats que presenten ho posa de manifest per exemple que Esquerra Republicana ha incorporat com a referent de campanya i fins i tot a les banderoles la figura del president Aragonès o la d’Oriol Junqueras, que no es presenten als comicis. Tres quarts del mateix passa a Junts per Catalunya, que confia principalment en la capacitat arrossegadora de Carles Puigdemont, qui, ves per on, no fa gaire va renunciar a la presidència del partit, però no a la seva autoritat. La prova és que Puigdemont va imposar la candidatura de Míriam Nogueras, quan és fàcil constatar que la candidatura de Jaume Giró hauria conformat bona part dels electors de Junts que enyoren la solidesa representativa dels temps de Pujol i Roca i que fa unes setmanes es van mobilitzar per Xavier Trias.

Votar tapant-se el nas és com votar resignadament estratègies i candidats que no ofereixen prou credibilitat per defensar les pròpies idees o, si més no, que poden exercir de dic de contenció respecte dels adversaris. A França, amb un altre sistema electoral, la gent d’esquerres s’ha vist obligada diverses vegades a votar un candidat de dreta com Jacques Chirac o un candidat tan irritant com Emmanuel Macron per impedir el triomf del Front National. Hi ha una tesi, la dels abstencionistes, que consideren més efectiu deixar d’anar a votar perquè el propi partit ho interpreti com un càstig autoinfligit que servirà per convèncer la cúpula dirigent que ha de canviar d’estratègia i de representants. Tanmateix, això equival a deixar que els adversaris, se n'aprofitin i portin a terme polítiques contràries a les que en darrer terme defensarien més bé o més malament els representants maldestres de l’“espai propi”. Abans i després de les eleccions, els militants i correligionaris poden exercir la seva capacitat de pressió per forçar els canvis necessaris en el seu espai polític, però mai no podran fer-ho respecte als electes de les formacions contrincants.

L’abstenció és un càstig autoinfligit del que se’n aprofiten els adversaris, però els que es veuen abocats a votar tapant-se el nas la feina l’havien de fer abans o l’hauran de fer després de les eleccions si pretenen seriosament redreçar el rumb dels seus partits

Dit d’una altra manera i posant per exemple la circumscripció de Girona. El 2019, amb una extraordinària del 76% es van repartir sis escons ERC (3), Junts (2) i PSC (1). Ni PP ni Vox van treure representació. Sembla més que probable que la participació baixi avui considerablement, la qual cosa permet aspirar als partits minoritaris a aconseguir el darrer escó en disputa. En la mesura que els votants d’ERC i de Junts optin per quedar-se a casa, les possibilitats de PP, de Vox, però també de la CUP, ara que han aconseguit l’alcaldia de la capital, augmenten considerablement, això si no els arreplega el PSC aprofitant els beneficis de la llei D'Hondt per a la llista més votada, tal com preveuen els sondejos. Queda clar, doncs, que del capteniment dels independentistes dependrà que Girona torni a tenir representants de la dreta espanyola. Segons un interessant estudi publicat al diari El País, entre Barcelona, Tarragona i Lleida PP i Vox tenen set escons no assegurats en disputa amb la resta. Set diputats més el de Girona poden determinar la majoria parlamentària al Congrés.

Certament, el vot tapant-se el nas pot contribuir a reforçar els rumbs equivocats, però és que el rumb no es fixa a la campanya electoral. La democràcia, l’acció democràtica dins els partits, l’estratègia electoral i les candidatures es treballen molt abans. No val queixar-se quan tot està dat i beneït. Sovint passa que electors i militants esperen que els donin la feina feta i quan no els agrada rondinen. I en l’àmbit de la militància les cúpules solen promocionar la fidelitat en comptes de la competència, amb la qual cosa sempre guanyen els mediocres, sobretot si els en depèn el lloc de treball, que solen defensar amb les dents. Si militants i electors d’ERC, que era el partit independentista de referència, consideren que la direcció del partit ha canviat de rumb en contra de la seva voluntat han de tenir el coratge de rebel·lar-se no ara sinó abans i/o després de les eleccions. Si electors i militants de Junts consideren que el partit ha perdut identitat i porta el camí de convertir-se en un grupuscle friqui i irrellevant també han de tenir el coratge de rebel·lar-se no ara sinó abans i/o després de les eleccions per no haver de tornar a votar tapant-se el nas. I si els partits no són capaços de regenerar-se, ho haurà de fer la societat fundant partits nous.