L'avantatge de ser antifranquista era (és) que es tractava d'una dictadura militar imposada per un cop d'estat. Ja podia fer pantans i fàbriques i Ciutats Badies, que la taca al front entre gorra i ulleres fosques era massa inesborrable. Règim sanguinari, il·legítim, no votat i repressor. El gran problema que vivim avui és que el franquisme, en canvi, es vota. I té possibilitats de guanyar, com no hauria de sorprendre en un estat que va optar per transicionar més que per rompre. Un estat que no només està ple de franquistes, sinó que beu d'una cultura franquista tan generalitzada que molts ni tan sols són conscients que la duen allà on van. Socialistes inclosos. Ara que els catalans sabem que la repressió perdura, i que no és dictatorial, però sí que és despietada quan vol, i que el rei encara és cap de les forces armades, i que la Transició no va ser cap pacte (i si mai ho va ser, s'ha trencat), i que som en l'únic estat del món (del món) on s'ha provat d'empresonar tot un govern democràticament escollit les últimes dècades, ara que sabem tot això, ho podem dir amb més intensitat que mai: el problema mai no va ser Franco; el problema va ser el franquisme cultural que ja hi havia abans de Franco, el que encara mana i el que encara ha de manar més.
Aquest article no pretén negar els progressos que ha fet la societat espanyola les últimes dècades en termes de democratització, d'europeïtzació, d'incorporació de valors socials i fins i tot progressistes (malgrat que, per alguna raó, només a Catalunya s'han prohibit els toros). El problema és que tot això ha estat insuficient o, dit d'una altra manera, excessiu: si ja el sector més conservador de la societat espanyola ha tingut dificultats a acceptar valors que anomenen woke, com els del moviment LGTBI, l'avortament o l'eutanàsia, el que ja ha resultat intolerable ha estat el factor immigratori (el mateix detonant que a altres punts d'Europa i del món, en efecte), o sobretot —i això és més únic i particular— veure Espanya en risc real de trencament territorial per primera vegada des del 1931. Justament com per aquelles dates, aquest ha estat el detonant final que ha fet vessar el got de les cavernes. Ja aleshores era poc digerible el triomf del republicanisme espanyol o dels pactes de Sant Sebastià, però el que ho va accelerar tot van ser les repúbliques catalanes proclamades per Macià i Companys amb tres anys de diferència. Ara, ho ha estat la DUI. I la resposta que Espanya hi ha donat, primer ha estat de repressió i persecució, després de diàleg erm (més enllà de l'amnistia, ni una concessió) i, finalment —que és on som ara—, de retorn al blindatge sense necessitat d'armes: en altres paraules, vota Franco.
El problema mai no va ser Franco; el problema va ser el franquisme cultural que ja hi havia abans de Franco, el que encara mana i el que encara ha de manar més
L'independentisme ha viscut argumentalment bé rere el fet incontrovertible dels abusos de la dictadura, i per això ha viscut relativament bé també en l'infèrtil bipartidisme espanyol que li ha permès, de vegades, influir, però mai reformar res. Tampoc trencar. Com a màxim, i no és poc, esquerdar. Ara la societat espanyola respon mirant de tapar aquesta esquerda (no definitiva, però profunda) a través de l'enrocament que pot proporcionar el vot franquista, que ens vestiran de retorn a l'ordre en un context de malfactors (com ja va succeir amb Primo de Rivera), però que, en realitat, serà un retorn a l'autoritat. A una de sola. I, a diferència de les dues dictadures, ningú no podrà dir que això no ha estat el que ha votat la gent: "el franquismo que nos dimos entre todos" serà. Com replicar a això argumentalment, però també en el terreny dels fets consumats, és el nou repte de l'independentisme. Com a precedent, tenim aquella argumentació dels jutges i dels cínics, com Illa, segons la qual el 155 "és legal" i, per tant, hem de suposar que pegar a votants i requisar urnes tampoc no és res més que "legal". Tindrem, en efecte, una glorificació de la llei vigent i un intent de retorn a vells codis penals i velles interpretacions jurídiques. Com que tot deriva d'una Constitució suposadament democràtica, diran que no hi ha res a objectar-hi. Que només els sediciosos i els antisistema discuteixen o desobeeixen la llei. Que Europa permet ideologies, però no il·legalitats.
Ja aviso que hi ha diverses maneres de fer coses dins d'aquest marc suposadament repressor i claustrofòbic i que —tal com va succeir el 2017— hi ha escletxes perfectament viables, fins i tot legalment indiscutibles que, si es té prou força, poden menar directament als objectius desitjats. No cal entrar en detalls, però són prou evidents. Per tant, pertoca deixar de patir per la llei, que és el terreny on sempre ens volen fer jugar, i concentrar-se en els fets, consumats o per consumar; allò que realment podem fer en termes polítics, que és molt. En el terreny de la política, que és on diuen que ara ens mourem, un cop aplicada l'amnistia, és on veritablement tenim les cartes guanyadores. Política no vol dir només partits: vol dir política. Repassin vostès tot el procés (i als anteriors processos del país) i veuran a què em refereixo. I és que, si és cert que Espanya decideix votar Franco, això no és cap fortalesa, sinó una flagrant debilitat. Ja ho va demostrar Aznar, ja ho va demostrar Rajoy. En el joc dels escacs, no està permès enrocar-se si es té el rei en escac.