A Catalunya tothom té un germà que coneix un amic que té un saludat que s’està pensant votar Sílvia Orriols. La persona en qüestió votarà l’Orriols —dit així, com si la conegués de tota la vida— a pesar de no tenir ni la més reputa idea de quin partit encapçala la batllessa de Ripoll ni del seu corresponent programa electoral. Aquest hom (o don) l’únic que sap és que està molt rabiós; viu enutjat, car Puigdemont i Junqueras li han cardat el pèl amb fulls de ruta i declaracions unilaterals de fireta, la qual cosa li serveix de trampolí a l’hora d’expressar el seu cabreig (aquesta persona és catalana i indepe, però emprarà aquest castellanisme a l’hora d’expressar-se) perquè a Catalunya hi ha massa moros; amb la qual cosa, doncs millor votar Orriols i enviar-ho tot a prendre pel sac (acabarà la frase amb un altre mot, dient que ara no es pot dir, perquè resulta que l’expressió és homòfoba, tu!).

Quan topem amb el protagonista de la conversa, tant li fot que li exposem les dades oficials de detenció de criminals al país —que mostren una predominança més caucàsica que la pell de Santa Maria la Blanca— i resulta igualment sobrer recordar-li que ajudar a catalanitzar els nouvinguts és de les millors tasques que pot fer l’independentisme per tal de sobreviure. Quan ens digui que ja n’hi ha prou de marroquins, és ben igual que li esmenem el prejudici repassant les víctimes (i els assassins!) catalaníssims de violència de gènere, ni tampoc el fet que la majoria de casos d’aquest tipus s’esdevinguin en l’àmbit intrafamiliar. Tampoc servirà de res recordar al nostre interlocutor que a ell no hi ha ni un sol immigrant que mai li hagi “robat la feina” i que, de fet, fou la Stephany qui li rentava l’anus a la iaia abans que la dinyés o que és la Fàtima qui frega els plats cada dia al bar de sota casa.

Tot això, sumat a qualsevol altre fet contrastable, al votant d’Orriols encara l’enrabiarà més. Perquè ell (o ella) ja n’està fart de veure ties tapades pel carrer, i afegirà que nosaltres també li diem a la Montserrat que s’arregli abans de sopar o que es posi aquella camisa que ens agrada tant; però collons, que no és el mateix, joder (emprarà, de nou, aquest castellanisme i acabarà repetint la frase “que no és el mateix” un semitò més agut). De fet, si el votant en qüestió és masculí, ja li estarà bé votar l’Orriols, puix que ella sí que es preocupa perquè les dones no vagin amb un mocadorot al cap, que això sí que és feminisme i no pas d’altres polles amb vinagre com totes aquestes progres que ara canvien el gènere als nens i que tot el dia et foten la tabarra de les quotes i de l’equiparació de salaris. Al límit, com més raons posem sobre la taula, el votant aital serà més feliç amb la seva tria.

De fet, com sap la Sílvia, la seva ideologia acabarà essent una pota més del nou àmbit convergent.

Els interlocutors, en campanya electoral, som gent molt motivada. Quan els arguments se’ns acabin, i fins i tot hàgim parlat al votant d’Orriols de gent que ell mateix coneix i amb la qual no ha tingut mai cap problema (de fet, al contrari; sap que parlen un català com el de Pompeu Fabra i que són uns convilatans exemplars, que fins i tot podrien recitar-nos Els fruits saborosos d’en Carner de memòria), acabarem recordant-li que la Generalitat no té cap mena de competència en l’àmbit d’expulsió d’immigrants. Però això tampoc servirà, perquè el protagonista de l’article d’avui és independentista de pedra picada i està convençut que —si el processisme no ens ha dut l’alliberament nacional— al capdavall, haurem de necessitar algú amb un bon parell de collons (ja sap que la Sílvia té ovaris, però hi ha certs afers on només la pebrotera s’imposa). Al final, exhausts, desistirem.

Aquesta és una conversa que molts lectors hauran tingut amb algun compatriota que afavorirà la irrupció d’Aliança Catalana al Parlament. Sortosament, a causa de la contrastada ignorància d’Orriols en altres àmbits de govern que no siguin la immigració (i també perquè compta amb una sèrie de col·laboradors —convergents de tota la vida— que això de treballar no ho acaben de dominar gaire), aquesta presència serà molt més testimonial del que pensem. Al seu torn, l’entrada d’Aliança a la cambra catalana serà el primer pas de la seva desaparició, perquè Orriols no ha pogut vèncer la pròpia caricatura vanitosa i ha negligit una estratègia que hauria estat molt més intel·ligent; a saber, centrar-se en el seu poble i anar escampant lentament la seva demagògia en altres municipis. De fet, com sap la Sílvia, la seva ideologia acabarà essent una pota més del nou àmbit convergent.

No obstant això, tot plegat ens haurà fet perdre molt de temps en converses absurdes i, el que és més trist, no afavorirà que la majoria de partits catalans de centre collin l’Estat per adquirir algunes competències sobre immigració que no tinguin un caràcter més aviat simbòlic, ni tampoc per desacomplexar-los en la defensa d’una catalanitat que faci goig d’abraçar (i que disposi d’instruments per imposar-se). Així és la política catalana d’avui en dia, una suma de vanitats i de focs d’encenalls a la qual només podem combatre quedant-nos a casa el 12-M i, només faltaria, donant les gràcies perquè els estrangers encara tinguin ganes de venir a viure en aquesta nostra terra de folls on “jo no soc racista però”.