No m’explico que, a l’hora d’intentar convèncer Junts per refer el diàleg trencat fa unes setmanes, a Pedro Sánchez no se li acudeixi dir res més que “admeto que no he complert”. És a dir, confirmes que has pres el pèl a algú i per provar de recuperar-ne la confiança et limites a certificar que ets un incomplidor. Hi adjuntes un parell de mesures menors, que no apareixen a l’Acord de Brussel·les ni ningú les té presents com a aspectes fonamentals de cap acord, i fas una vaga referència al conflicte polític per resoldre. I la resta de temes? “No depenen del PSOE”, diuen. “Pedro Sánchez no pot decidir sobre aquests temes”. Curiós, també: de fet, vostès es refiarien d’algú que arriba a pactes sobre temes que ell mateix no pot resoldre? 

El català a Europa depèn dels altres països i és culpa de les maniobres del PP, les competències d’immigració no es poden transferir per culpa de Podemos, l’amnistia no es pot aplicar per culpa dels tribunals, el finançament no pot ser singular perquè el cafè per a tothom és massa inevitable... Tot plegat, compromisos de Pedro Sánchez que, un cop contrets, diu que no depenen d’ell. És curiós que reclami confiança algú capaç de prometre coses que ell mateix, afirma, no pot garantir. Quan es demana una rectificació al PSOE per tal de refer la confiança, es tracta de deixar de posar excuses i posar-se a complir. “Deixin de fer mal al meu país”, plorava Gabriel Rufián sobre la no aprovació del sostre de dèficit. No se li va sentir dir el mateix a l'OCDE quan va dir que calia reformar el sistema de pensions a Espanya. És clar que no, perquè tothom sap que el que l'OCDE vol dir és que hi ha uns acords, uns límits, unes obligacions pactades, que cal complir i que Espanya està incomplint. No és “fer mal al teu país”, és exigir el compliment d’allò que es pacta. No serà que Junts, com l'OCDE, com el PNB, com els tribunals europeus, com el Consell d’Europa, com el mediador de Suïssa, no va advertint de fa mesos. 

Vostès es refiarien d’algú que arriba a pactes sobre temes que ell mateix no pot resoldre? 

Per tant, és bona idea seure i esperar moviments. N’hi havia que creien que es podia continuar la legislatura sense el suport dels socis parlamentaris necessaris, i fins i tot arribaven a dir que només es feien impossibles les aprovacions de lleis orgàniques. Primer, que això no és cert: totes les lleis necessiten avui el concurs de la majoria parlamentària, ja que requereixen majoria simple com a mínim (més vots a favor que en contra). I segona: d’entrada, la LOFCA és una llei ben orgànica. Se suposa que un canvi en el sistema de finançament ha de comportar alguna modificació d’aquesta llei. Però és que, tercera: pel que fa als reials decrets llei, també requereixen la convalidació parlamentària. El “no passa res” invocat per socialistes i republicans ha durat molt poc temps. El “van de catxa” i el “ja veuràs com acaben aprovant-ho tot” no ha durat, tampoc, ni una setmana. 

Ara què, doncs? Ara, veure si Sánchez encara vol salvar la seva legislatura o no, però només a través de compliments expressos i no de paraules buides. Si té tantes ganes de resoldre el conflicte, com diu, que comenci per aquí. Com el tenim, aquest tema? Com tenim la plurinacionalitat invocada cada dia per Iván Redondo? Com tenim el dret a l’autodeterminació? Què en pensa, el PSOE, de tot això? Perquè hi ha un aspecte, que no he esmentat abans i que el socialisme sembla molt interessat a no recordar, i que és la seva participació en la repressió. Va votar o no va votar Pedro Sánchez a favor d’aplicar el 155? Ha tingut alguna cosa a veure el seu govern amb els caos d’espionatge? Com s’ha comportat la Fiscalia davant l’independentisme durant el seu mandat? I Salvador Illa, que ara abomina tant de l’autoritarisme i els partits antidemocràtics, era o no era damunt l’escenari amb Vox, Ciudadanos, el PP i Sociedad Civil Catalana aquell 2017? Amb qui estem parlant? De quin diàleg, convivència, pau i bons aliments ens parlen? Com poden creure’s que ningú pot confiar ni una unça en ells? “Soc conscient dels meus retards i incompliments”, diu Sánchez. I tant que n’és, de conscient. Nosaltres també.