Dijous passat, mentre, obedient a les consignes del Ventcat, teletreballava —entre escèptic i resignat—, no podia evitar de fer-me mentalment algunes reflexions. És clar que viure és un risc que hem d’assumir, em deia a mi mateix. Però hi ha coses que no acabo d’entendre. Especialment, els atemptats al sentit comú, i les normes o la manca de normes en determinats àmbits. No entenc com els motoristes han de portar un casc reglamentari i els ciclistes no. Ambdós vehicles circulen per la via pública i estan exposats a riscos molt semblants. No entenc que les cadiretes de nens als cotxes estiguin dotades de normatives exhaustives i semblin autèntics seients de pilots de reactors i, en canvi, els pares i les mares de la Bonanova circulin amb bicicletes i seients dobles o triples per portar nens al darrere amb proteccions més estètiques que funcionals. No ho entenc.
La veritat és que un risc és una contingència, un dany potencial del tot interpretable. I, molt sovint, encara que ens costi acceptar-ho, força irracional. Hi ha qui té aversió al risc i hi ha qui no el sap o no el vol veure. Perquè en la gestió del risc, el problema de la manca de sentit comú comença a fer-se evident quan intentem racionalitzar-lo en excés. Podem avaluar una situació de risc i prendre una decisió més o menys objectiva. Però mai podrem tenir una certesa absoluta de risc zero davant de gairebé res del que fem. Si travessem el carrer amb els ulls tancats, prenem molt risc. Si ho fem aturant-nos a la vorera i mirant a dreta i esquerra abans de creuar, el minimitzem força. La gestió del risc a la vida és tot un aprenentatge, sovint condicionat per l’experiència. Ho deixo aquí. Perquè crec que estic prenent el risc que us avorriu i deixeu de llegir, si és que no ho heu fet ja fa una estona. I no penso criticar l’avís del Ventcat, tot i que les seves recomanacions han servit perquè molta gent convertís alegrement dijous en dissabte, i pagant l’empresa.
Ens calen dosis i dosis d’esperança per fer front a una nova realitat, en què el risc sigui avaluat amb prudència i la incertesa, acollida amb naturalitat
Però necessitava parlar una mica a fons del risc per poder comparar-lo amb la incertesa. M’interessa molt que ho meditem, ja que, com a idea força, la incertesa s’està instal·lant en el nostre imaginari sense que ens n'adonem gaire. Defenso que estem en un nou ordre mental, en què la incertesa és una realitat permanent. La Covid, les guerres d’Ucraïna i de Gaza i, sobretot, l’arribada d'un nou Trump desinhibit al poder de la superpotència americana ens han descol·locat. I caldrà, segurament, que admetem sense embuts que la incertesa s’ha instal·lat definitivament a la nostra vida. Estem en un punt canviant de la història en què tot està esdevenint molt incert. La geopolítica dibuixa no només escenaris canviants, sinó del tot imprevisibles. Velles aliances, com la dels EUA i Europa, salten pels aires. L’extrema dreta deixa de ser un record d’abans de la guerra i arriba al poder a molts estats, mentre es prepara per fer-ho en molts altres. Veiem com el fenomen de la globalització s’estén més enllà dels mercats i es converteix en una realitat palpable en molts més àmbits. Les nostres ciutats i pobles acumulen cada cop més nouvinguts de totes classes, races i condicions, del tot necessaris, però que modifiquen les nostres vides i el nostre dia a dia.
I tot plegat es manifesta de manera tangible en forma de por. La por ens sacseja. Admetem-ho. Tenim por del vent, de la pluja, del foc, de les pedres, dels accidents de tren, dels migrants, dels americans, dels russos, dels espanyols, dels okupes, dels xinesos. Tenim por com a individus i com a comunitat. I, amb la por tenallant-nos, deixem de viure amb plenitud i passem a allargar la vida. Caldrà que ens ho fem mirar. Perquè la por no deixa espai per viure. Caldrà que comencem a pensar en l’esperança com a antídot a la por. Una esperança que podrem formular cadascú a la nostra manera. Ens caldrà descobrir tossudament que podem mirar el futur amb optimisme i confiança, encara que no ens ho sembli. Deixem de mirar de reüll l’esperança de vida i mirem de cara la vida amb esperança. Ens calen dosis i dosis d’esperança per fer front a una nova realitat, en què el risc sigui avaluat amb prudència i la incertesa, acollida amb naturalitat. I construïm de nou tot el que han fet caure les tempestes de vent, d’aigua o de foc. Que sempre n’hi ha hagut i sempre ens n’hem sortit. I sempre ens en sortirem.