S'ha dit tant que la immigració ens beneficia perquè cobreix els llocs de treball que els espanyols ja menyspreen, que al final aquesta manera utilitarista de veure les persones s'ha materialitzat en la proposta de visats que ha presentat el Partit Popular. En poques paraules, deixarem entrar només aquells que resulten ser tan beneficiosos com es diu en general en el discurs públic dominant.

És més que evident que la proposta és, d'una banda, la manera en què els populars pretenen taponar la sagnia de votants que s'han llançat en braços d'Abascal i d'Orriols i les seves respectives propostes en matèria migratòria. Però sens dubte també pretén respondre a aquells que des de l'esquerra parlen de la immigració només en termes de la gran oportunitat que suposa per a una Espanya demogràficament envellida en què tenir fills s'ha convertit en un malabarisme temerari. Doncs bé, els responen els que proposen els visats per punts que un punt essencial, en què copiem països tan propers com el Regne Unit, és la formació i la capacitat per cobrir llocs de treball, per la qual cosa rebrem amb els braços oberts aquells que estiguin disposats a treballar on nosaltres ja no volem fer-ho o que tinguin la formació que els permeti cobrir places a què els autòctons, perquè els manca la titulació, no poden accedir. Com es veu, la proposta en aquest tema és ben poc humanista, però així ho va plantejar, abans que ningú, l'esquerra, quan va començar a recordar-nos les penoses feines que en moltes ocasions fan els que arriben al nostre país. Absurdament, en un vídeo es va arribar a veure un recol·lector de fruita demanant a Abascal que es posés a fer el mateix, sense entendre que justament és a ell a qui, per treballar així, ja li correspondria un punt.

La frontera existeix, i des d'aquesta frontera, com en tota comunitat, tenim dret a decidir qui i com s'integra quan truca a la porta

En aquest llenguatge menyspreable de l'utilitarisme modern, tampoc ha d'estranyar que es demani saber la llengua del país. Aquesta és una de les raons per les quals Junts i ERC estan reclamant les competències en matèria migratòria. Algú podrà adduir que la situació del castellà i del català no tenen ara mateix la mateixa fortalesa social, però llavors estarien d'acord que es donés un punt per saber-les totes dues?

Els últims dies, però, els punts més polèmics d'aquest visat, vista la derrota dialèctica que s'ha produït en els dos primers amb la participació prèvia dels que critiquen la mesura, són els de l'afinitat cultural i la consegüent capacitat d'integrar-se dels que truquin a la porta. La identitat.

I la identitat sí que és un tema. Han sortit en tromba els que parlen de les nostres arrels àrabs, com si Abd-ar-Rahman III i aquells nois que des de Ripoll es van llançar Rambles avall en tromba i amb alegria a massacrar tot ésser humà —gos cristià, si podia ser— que se li plantés davant, tinguessin res a veure. La nostra identitat, la nostra, és la llatina. I aquesta llatinitat, que vam estendre des d'aquí amb Gaspar de Portolà i des d'allà amb un altre a qui se li discuteix l'origen, no nega les arrels que mil cultures van deixar en aquesta terra d'al·luvió durant segles. I què? Si fos per això, ningú no podria posar fronteres a res, ja que som pols d'estrelles primigènia diferenciat durant un petit espai de temps i espai. Però la frontera existeix, de vegades defineix el nostre refugi de llibertats i drets davant de mons de barbàrie. I des d'aquesta frontera, com en tota comunitat, tenim dret a decidir qui i com s'integra quan truca a la porta. Com ha estat sempre, com fa tothom, es digui visats per punts o departament d'immigració.