Abans d’arribar a Madrit, la ciutat on trobarà més germans sudaques i panxitos illetrats del món disposats a adorar-lo, el vicari Robert Prevost va passar mesos escrivint una encíclica per advertir la penya sobre els perills de la intel·ligència artificial. La Santa Mare sempre ha mantingut una malaltissa inclinació tecnofòbica no pas, com diu la temorenca tabarra del pontífex, perquè aquest nou Big Brother ens pugui fer perdre humanitat, sinó justament perquè les invencions dels nostres enginyers i gent de negocis més desvetllada fan empetitir cada dia més l’omnipotència divina. Aquesta és l’obsessió de la malaltia religiosa: posar parèntesi als avenços ordits pels homes i tractar-los com una possible apocalipsi de la vida feliç, puix que la creença sempre necessitarà la por supersticiosa per sobreviure. Si tu fas un pas endavant, la religió sempre et demana que tornis enrere.
El senyor Prevost representa la secta més important pel que fa als fonaments de la cultura d’Occident; és la meva i encara sort. Per aquest motiu, agraeixo a la providència que Pare i Mare em duguessin a Can Col·lapi, car només podem escarnir de debò allò que coneixem; també perquè qualsevol humanista hauria de conèixer la Bíblia, el llibre de ficció més totèmic del cànon occidental. Però per molt que estimem la gràcia de l’Església, que s’ha esculpit a si mateixa com la primera font de poder mundial, per això mateix hem de passar comptes amb la divinitat. El papa Lleó XIV i els seus fidels formen part d’un club de religiosos que té només una cosa en comú amb altres màfies del planeta: creuen que només el seu Déu és vàlid i que els milers d’altres deïtats de l’univers són unes farsants. Jo prefereixo estalviar-me aital toc de cinisme i afirmar que la religió és una pràctica tòtila i cruel.
La religió va justificar-se molt de temps com un relat fefaent dels nostres orígens i també com una explicació poètica de la complexitat del món. Però, ara per ara, el mètode científic (que a banda de més creïble, és més bell que tota aquesta poesia) ha invalidat qualsevol dels pressupòsits dels homes de fe. La gent que vivim sense déus ni vicaris en tenim prou amb subsistir envoltats d’objectes, persones i idees. Com us atreviu, estimats feligresos, a voler subsumir tota aquesta riquesa amb quatre pregàries? Al seu torn, els ateus de pro no creiem en els mandats ètics imposats per un Déu inexistent i la seva colla de frares; estimem el contracte social entre persones, imperfecte per naturalesa i contínuament subjecte a millora. Però sobretot, no estem disposats a rebre consells matrimonials, parentals o familiars d’uns homenots que han decidit castrar-se renunciant al plaer meravellós del sexe.
Les entitats perfectes existeixen, us ho prometo; som nosaltres, amb la nostra esplèndida fal·libilitat i sordidesa, amb les pròpies tares perfectibles i l’eterna incompletesa dels pactes que ens fan lliures
Al seu torn, em dol que la majoria dels països i dels polítics del món —tot i que siguin, com Espanya, els nostres estimats enemics— encara hagin d’agenollar-se davant de discursos com els del vicari, que reclama una política allunyada de les diferències i de la polarització; ell, precisament ell, que és el monarca absolut d’un dels Estats més opacs del món, on cada decisió depèn d’una estructura jeràrquica en la qual les dones (segons diuen, la meitat del gènere humà...) sempre s’han vist relegades a meres comparses en qualsevulla decisió transcendent i, per posar un sol exemple pràctic, amb un sistema bancari més poc transparent que el de Suïssa. A qui coi ha de donar discursos de tolerància, aquest individu? Com és que les dones, i particularment les noies més joves, poden acceptar lliçons d’un ancià que mai no ha vist ni una xona? Qui coi és vostè, rei vitalici, per adoctrinar sobre valors morals?
Joves del món i del país, sé que us sentiu desencisats i sols, però tingueu la bondat de no regalar la vostra esperança a les deïtats absurdes i als seus portantveus. Sobta, insisteixo, que la gent més desvetllada, aquella que ha nascut en democràcia, torni a caure víctima d’aquesta bruixeria espantosa dels capellans, bisbes i pontífexs. Els déus són un simple invent dels homes, deia Feuerbach, els quals sublimen les misèries llurs imaginant entitats perfectes. Però aquestes ja existeixen, us ho prometo; som nosaltres, amb la nostra esplèndida fal·libilitat i sordidesa, amb les pròpies tares perfectibles i l’eterna incompletesa dels pactes que ens fan lliures. A mi em carda bastant la visita d’aquest vicari que, a banda de monopolitzar l’actualitat, provocarà que el meu barri estigui potes enlaire, resulti inaccessible i, potser per primera vegada, tingui els policies que toquen al carrer...
Però diuen que el frare, sortosament, marxarà dijous. Espero que la setmana passi ben ràpidament i puguem tornar ben aviat a la societat d’homes i dones.