No sabria dir quina de les dues eleccions que se celebren avui és més important per a les nostres vides. Les de Castella i Lleó sembla que ens queden lluny, però la rebel·lió de l’anomenada "Espanya vaciada" contra el vampir madrileny, que xucla persones, energies i diners a tot el que té al seu abast, és la condició sine qua non perquè Espanya faci el canvi estructural que Catalunya necessita, tal com va pronosticar Pasqual Maragall. Tanmateix, tot apunta que aquestes eleccions encara no provocaran cap canvi important, així que val la pena dedicar l’article a les altres eleccions, les del Barça, segurament i significativament de més interès per als lectors catalans.

Les eleccions a la presidència d’un club esportiu són d’entrada un esdeveniment privat que, en un país normal, no hauria d’afectar la vida de les persones. Tanmateix, Catalunya no ho és de normal, i per això un club esportiu ha d’exercir l’anomalia de ser més que un club. Darrerament però, la funció social del Barça ha adquirit una nova dimensió. Hem tingut guerres i tragèdies humanitàries; el president dels Estats Units ens amarga la vida; la crispació política espanyola ens deprimeix i la política catalana ens avorreix... i quan més ho necessitàvem, individualment i col·lectiva, el Barça ens ha procurat moments d’evasió amb efectes antidepressius, així que sí, el Barça afecta les nostres vides, la qual cosa augmenta l’interès i la transcendència de les eleccions que se celebren avui.

Quan més ho necessitàvem, individualment i col·lectiva, el Barça ens ha procurat moments d’evasió amb efectes antidepressius, així que sí, el Barça afecta a les nostres vides, la qual cosa augmenta l’interès i la transcendència de les eleccions d’avui

S’enfronten dues candidatures, però en realitat es tracta d’un referèndum sobre el president Joan Laporta. El fins ara president té els partidaris que ha anat conreant aprofitant que, sota els seus mandats, el Barça ha viscut els millors moments de la seva història. El seu contrincant, Víctor Font, segurament inspira confiança a gent que l’ha pogut conèixer, però no són prous com per guanyar. No es veu una massa crítica de victorfontistes, així que el seu argument principal és el canvi, és a dir, el no a Laporta. Descavalcar Laporta per assumir Font la presidència. Font és un empresari d’èxit, la qual cosa l’acredita com a gestor, però no té feina feta com a dirigent de club, així que més enllà de declaracions de bones intencions, el seu discurs no pot ser un altre que desacreditar la feina feta pel president sortint. La major part de la gent que el voti no ho farà tant a favor seu com en contra de Laporta. La seva tàctica consisteix doncs a agrupar i mobilitzar tots els socis que, pensin com pensin i siguin com siguin, detesten el personatge Laporta. La qüestió és si existeix un moviment antilaportista i per què.

Laporta té en contra simultàniament el madridisme institucional i bona part de l’establishment català, polític, empresarial i mediàtic. Té un punt de líder subversiu que forma part de l’encant del personatge

En política, la proposta electoral de canvi sempre dona bons resultats quan les coses van molt malament, però quan van bé els discursos catastrofistes solen fracassar. És el que li va passar al PP contra Felipe González i al PSC contra CiU els anys 80 i 90. El canvi sol produir-se quan la situació és dolenta. Així que el que sorprèn és una proposta de canvi justament quan el Barça ha tornat a superar la pitjor crisi de la seva història. Laporta va heretar la pitjor situació econòmica, esportiva i institucional del club i a base d’empentes i rodolons, amb maniobres creatives però complicadíssimes, ha ressuscitat una entitat a punt de fallida, els equips han tornat a guanyar i el més impressionant és que amb les arques buides Laporta ha tingut el coratge d’afrontar la construcció d’un estadi nou, perquè l’antic també amenaçava ruïna. Amb aquest balanç miraculós, els contraris a Laporta no ho poden ser per la feina feta sinó per altres motius.

Tanmateix, el món del futbol és massa opac i hi ha massa interessos per posar la mà al foc per ningú i no es pot obviar que Joan Laporta és un personatge controvertit. Certament té una manera de fer un xic destralera i una certa habilitat per crear-se enemics, però sobretot els enemics més poderosos. Per algun o per molts motius, Laporta té en contra simultàniament el madridisme institucional i bona part de l’establishment català, polític, empresarial i mediàtic. Va ser molt significativa l’entrevista a Xavi Hernández, en què l’exentrenador ajustava comptes amb Laporta, publicada a cuitacorrents la nit abans del debat de RAC1. La va publicar La Vanguardia i es van afanyar a reproduir-la l’Ara i El Periódico. Per què van tots contra Laporta? Perquè, per a bé i per a mal, Laporta és un líder amb aquest punt entre disruptiu i subversiu que li genera detractors, però que precisament és el que alimenta l’encant del personatge.