"La gran culpa de molts intel·lectuals espanyols, que menjant cada dia, bé de la menjadora o bé de la seva feina, no han estat capaços de dir prou a aquesta situació de degradació."
Julio Anguita
L'altre dia, un catedràtic de Filosofia del Dret es preguntava a les xarxes què hem fet als que sembla que no s'adonen del nivell de degradació al qual ha arribat no només la democràcia, sinó també l'estat i la seva capacitat de prestar els serveis propis de l'estat del benestar als ciutadans. Què els hem fet perquè, tretze són tretze, vulguin persistir en aquesta deriva de conseqüències certes, tan certes com la mort. Alhora, veig que a l'ineficaç i enganyós Sánchez les enquestes fetes després de l'accident d'Urda només li donen tres províncies on podria ser primera força, les tres catalanes: Barcelona, Tarragona i potser Girona. Què veuen els votants d'aquestes circumscripcions que la majoria no sigui capaç de veure? És que ells mai viatgen en AVE o en Rodalies, no lloguen cases, no s'adonen de les promeses absurdes i les mentides?
Segur que vostès tenen més dades sobre el terreny que jo, encara que no per això deixaré de quedar-me de pedra. Gairebé tinc la boca desencaixada, només em falta que uns quants més es creguin que Óscar Puente és la persona adequada per a proposar un pla de sanejament del ferrocarril i que la seva dimissió no té sentit precisament ara que ha de donar la cara. La cara de ciment, diria jo. Quan llegeixes que el 66% de la població considera que ha de dimitir i assumir la responsabilitat política no d'un sinó de dos accidents que ens han elevat al lloc de sortida en el rànquing de mortalitat de l'alta velocitat, la veritable pregunta és en què pensa el 34% restant.
Hi ha sospites. Aquesta gent que afirma que vota contra els seus interessos, amb un afany samarità de pensar en l'altre i no en un mateix. La veritat és que no m'ho crec, però —si ens els prenem seriosament— són molt poc kantians i no sé si acaben de comprendre el mecanisme democràtic. Si tothom utilitzés la seva mesura, en un sistema de majories, la resultant seria la contrària al sentir majoritari. En democràcia, es tracta, precisament, que cada ciutadà voti segons els seus interessos i contra el que el perjudica, de manera que de la suma surti el que beneficia i està d'acord amb més gent. O també pot tractar-se d'un altre efecte realment pertorbador que ens descobria l'altre dia la històrica dirigent socialista Amparo Rubiales, que va tenir temps millors i que ens va deixar aquesta perla: "Si jo soc patriota d'alguna cosa, soc patriota de partit, perquè jo vaig triar lliurement militar al PSOE. La meva pàtria és el PSOE perquè és la meva elecció personal". Deixant de banda la boutade, sobretot dita per una persona que va ser professora de Dret, no tinc cap dubte que hi ha una plèiade de fanàtics d'aquesta mena que, paradoxalment, amb la seva actitud es carregaran el que tant diuen estimar. També tindríem els defensors de la nòmina o l'ajuda, que no són pocs ni intranscendents. Però en què toca amb tanta força les tres províncies catalanes cap d'aquestes opcions? Ja m'ho explicaran.
Els maquinistes jugaven, abans de partir, a un joc que consistia en una ruleta amb les incidències que tindrien aquell dia: "Fallada sistema LZB", "Iryo avariat", "CRC inútil", "Descarrilament" i així fins a vint opcions
Validar la degradació t'hi lliga. A tots se'ns en va anar l'energia elèctrica a zero sense que encara sapiguem què va passar, i mentrestant, continuem in albis respecte als talls de llum a què s'obliga la indústria quan no es dona l'abast i als problemes que comporta construir habitatges en relació amb les possibilitats de subministraments. La majoria pugem a aquests trens d'alta velocitat en els quals, segons s'ha sabut avui, els maquinistes jugaven, abans de partir, a un joc que consistia en una ruleta amb les incidències que tindrien aquell dia: "Fallada sistema LZB", "Iryo avariat", "CRC inútil", "Descarrilament" i així fins a vint opcions. I és que l'humor negre ha estat l'única protecció davant la por d'aquests professionals. Humor negre que va assolir cotes estratosfèriques quan Óscar Puente va fer una presentació de la seva intenció d'apujar la velocitat de la línia Barcelona-Madrid a 350 km per hora, la mateixa línia que l'altre dia va amenaçar de tancar completament durant dos anys per sanejar-la. En què estan pensant els que no veuen la ineficàcia, la xerrameca, la inutilitat, el perill d'aquests governants?
Validar la degradació de la política, de la democràcia, de les institucions i de les infraestructures i serveis és amarrar-se a la seva culpa. Creure que qui ens ha dut fins aquí amb mera xerrameca i promeses buides que no pensava complir pot tenir a les seves mans la solució ja no és d'estults, sinó d'alienats. Tan alienats com aquesta desesperada esquerra a la qual, davant l'horror del que s'ha esdevingut, només se li acut prometre'ns nacionalitzar el que ja és íntegrament públic!
Corrupció, contractes sota sospita, fons europeus no executats o desviats, nepotisme, substitució en els càrrecs de l'excel·lència tècnica per la fidelitat partidista, instruccions polítiques sobre la seguretat, ministres puters o tuitaires, manca de personal, guerres personals, falta d'inversió i, finalment, mort. Validar la degradació és impedir que puguem somiar amb serveis que tornin a funcionar i gestors que arribin per servir i no per servir-se.
Cadascú que faci el que vulgui, però això de Barcelona, Tarragona i Girona m'ho han d'explicar.