Ja fa molts anys que vaig deixar de fer vacances. Això d’escriure, crec que ho va dir Calders, és un art que s’ha de practicar tothora; si no exerceixes la feina com un atleta —cada dia, sense excepció—, millor que et dediquis a una altra cosa. De petit ja em cardava molta mandra això de fer el ronso a la plaja i, actualment, la pretensió de contemplació i d’inactivitat em provoca una autèntica al·lèrgia. Contravenint el costum de continuar pencant durant la canícula, la meva costella aconseguí arrencar-me de l’estimada ciutat per marxar uns dies de sojorn en un bellíssim paratge de muntanya. El primer matí, l’angoixa que hi vaig patir fou tal que necessitàrem improvisar una ambulància a l’hospital més proper (situat a can collons) i celebràrem això del descans amb el meu primer electrocardiograma. Espero, pel bé de tots plegats, que no em torni a fer passar per un suplici igual.
Per fortuna, he tornat a treballar, encara que sigui amb el tempo més adagiós de les notícies estiuenques, aprofitant també el tedi periodístic (i l’avorrit retorn a l’actualitat del plom de Waterloo) per acabar-me unes totxanes que ara puc devorar tranquil·lament, com els Pensaments de Pascal i el volum Saviesa grega arcaica, ambdós publicats a la benemèrita Adesiara. Però també dedico un cert temps a una de les meves addiccions predilectes d’estiu: seguir les vacances dels pobres catalans a Instagram. A Catalunya ja fa temps que s’ha instal·lat una adoració desmesurada per la precarietat i el sacrifici d’ésser un poc captaire. L’enclí de fer-se el poca-roba desmenjat és un hàbit especialment present en la secta mediàtica, on les heroïnes de la comunicació tribal no deixen passar l’ocasió per recordar-nos que viuen en pisos lil·liputencs de nevera enteranyinada.
A la propera vida hem de ser pobres, però precaris de collons; així aconseguirem cascar-nos unes vacances de reis, generarem contingut i, a sobre, empoderarem la penya
Doncs bé, la situació paupèrrima que descric contrasta amb un desplegament viatger a Instagram que provocaria l’enveja de Paris Hilton. Jo no sé d’on treuen la pasta les celebrities tribals de la cosa nostra mediàtica. Però, renoi, quina profusió més bèstia de travessies a tots els racons del planeta! Quines cales que troben pels indrets més recòndits del món, pràcticament desertes i d’aigua miraculosament impol·luta! Hi ha destinacions, creieu-me, de les quals no en coneixia ni l’existència! I què me’n dieu d’aquests hotels i d’aquesta profusió inaudita de viandes? Filleta meva, quin dispendi! A casa no ens acaben de sortir els números, i encara no hem entès com una gent que viu una existència pràcticament mendicant pot transformar-se, només a l’agost, en bessona de Cleòpatra. Això dels nostres pobres és un homenatge a l’all included: així qualsevol s’apunta a pidolaire!
A casa, realment, hem fotut les coses com el cul. Dissortats de nosaltres, aspiràvem simplement a ésser membres d’allò que anomenàrem classe mitjana barcelonina (una espècie de gent sense gaires pretensions, més enllà de poder gastar-se uns euros en llibres a La Central cada setmana i poder visitar de tant en tant algun dels insofribles restaurants de l’Eixample). Doncs bé, ara es confirma que ens hauríem d’haver apuntat a la moda del pobrisme i per dedicar molts més esforços a Instagram (a generar molts continguts, com diuen els cursis). D’haver seguit fil per randa el nou paradigma, ara ja tindríem programa propi a TV3 o fins i tot hauríem pogut assolir una cadira de vicepresidenta a la Diputació de Barcelona. Si n’hem estat, de talosos! Descansem unes hores i ja hem de córrer a cal metge perquè ens regali una mica més de diazepam: benaurada siguis, pastilleta del meu cor.
A la propera vida hem de ser pobres, però precaris de collons. Així aconseguirem cascar-nos unes vacances de reis, generarem contingut i, a sobre, empoderarem la penya. Encara que sigui al preu d’acabar infartats de tant glamur.